Davant de l’Hospital del Mar a Barcelona, però també del Clínic i  de Sant Pau i  de l’Esperança. Davant Santa Tecla a Tarragona, davant del Broggi, a Sant Joan Despí, de Santa Caterina, a Salt. Però  també a Valls, davant l’Hospital Pius, a Mataró i a Sabadell. Però també davant de CAPs, com el de Molí Nou, el CAP Roger o el de Pare Claret. També a espais sociosanitaris com el Centre Fòrum. I ja s’ha estès més, ja que n’hi haurà a Bellvitge, a la Vall Hebron, a l’Arnau de Vilanova, Trueta, Can Ruti, Verge de la Cinta, al Joan XXIII…, que suposen el gruix de l’atenció hospitalària pública a Catalunya. Un gran èxit  per a Sanitàries en Lluita, els convocants de les concentracions.

Amb la desescalada ha arribat la primavera sanitària. Si fa més d’un any gran part de les treballadores i treballadors de l’atenció primària van empoderar-se  amb la vaga de novembre, ara és el torn del conjunt de  totes aquelles persones que, amb una tasca o altra, aconsegueixen mantenir en funcionament un dels serveis públics bàsics. La Covid-19 ha demostrat la necessitat d’un veritable servei nacional de salut amb accés universal i amb caràcter públic. I aquest servei públic ha de disposar de condicions dignes per als seus treballadors.

Mentre el govern de la Generalitat, des de fa anys, és un garrepa amb els treballadors i treballadores per un 5%, ara està disposat a regalar  gairebé 50 milions d’euros al sector privat. L’anomenat decret de preus de la Covid, on s’estipulen els preus que el sector públic ha d’abonar a la patronal, és indigne. Els preus fixats són escandalosos.  El govern basc va a bufetades amb la patronal privada per la mateixa qüestió i a Navarra els preus gairebé es redueixen a la meitat. Per què aquí actuem d’aquesta manera? En una votació indigna el passat 21 de maig, el Parlament, com a titelles al servei del lobby sanitari privat validaven un decret  vergonyós. Només l’oposició frontal de tres grups parlamentaris (socialistes, comuns i la cup) van permetre salvar la seva dignitat institucional.

No són només els diners, és la falta de proteccions adequades, és un model sanitari que és insostenible, i és una emergència climàtica que ja és sobre nostre, i la Covid-19 n’és un exemple, no una casualitat.

EL 20 de juny hi haurà una campanya estatal amb el lema Mai més morts evitables – Mai més negoci amb la sanitat, amb les primeres manifestacions a algunes ciutats.

El camí és la mobilització.

Però és un camí que han de fer junts ciutadania i moviments socials, amb sindicats i assemblees de treballadors i treballadores. Sense ciutadania les demandes dels treballadors poden restar només en l’àmbit de la negociació col·lectiva o sindical, com una reivindicació estrictament laboral. És la ciutadania la que pot transformar-ho en una qüestió amb transcendència social. Els moviments locals en defensa del dret a la salut han estat anys i anys amb taules informatives a les portes d’hospitals i centres de salut, on sovint treballadors i treballadores dels mateixos centres han passat de llarg. És humà doncs que hi hagi una certa recança davant de la vehemència d’un nou convers. Però l’hem  de superar.

A Europa, països com Bèlgica i Itàlia estan iniciant el camí de mobilitzacions massives. Nosaltres podem fer-ho aquí. Això sí, cal generositat, tolerància, bona voluntat  i respecte. Totes ens necessitem, sense excepcions, cadascuna amb la seva pròpia personalitat i caràcter, perquè ens hi va la vida.

Principis com l’atenció sanitària universal, un servei nacional públic com eina imprescindible de salut pública, solidaritat i justícia social, condicions laborals dignes i seguretat pels treballadors i treballadores … ens permetrien bastir la unitat d’acció que ens cal. No sé si és una qüestió de tota la societat o una qüestió de país. Només sé que és una qüestió de dignitat i de supervivència per a tothom. Només per això ho hem d’intentar. I perquè correm el risc de guanyar.