A correcuita, finalment el Parlament de Catalunya ha aprovat els pressupostos de la Generalitat pel 2020… quan som al final del mes d’abril del mateix 2020. Uns pressupostos que s’han fet esperar després de pròrrogues successives des de l’any 2017, sí, abans de l’1 d’octubre, quan Toni Comin encara era Conseller de Salut. No fa pas tant temps, però el procés històric, que aquella tardor va viure la societat catalana, ens remet a un temps remot.

Els pressupostos aprovats ens mostren una línia continuista en l’acció de govern. No es reverteixen, ni de bon tros, les retallades de la darrera dècada. L’increment econòmic és inferior a les xifres executades del darrer pressupost prorrogat, no hi ha un reforç significatiu de l’atenció primària que ens permeti albirar que aquesta deixi de ser la ventafocs pel que fa a Salut, i malgrat el que ens puguin arribar a dir, l’única mesura social  realment positiva és la rebaixa de les taxes universitàries en un 30%. Una gran victòria del moviment estudiantil. En definitiva, els moviments socials no estarem mai d’acord  amb aquests pressupostos. N’exigim uns altres, que realment revertissin retallades, que realment suposessin un inici del camí en el canvi de model sanitari, i que reflectissin l’esforç de govern i l’oposició de fer front als problemes socials i l’emergència climàtica.

Però, són nefastes aquests pressupostos?  El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix nefast com Que ha estat marcat per esdeveniments funestos, tràgics. Un dia nefast. Funest. No més que les darreres pròrrogues  pressupostàries aprovades. A vegades tinc la sensació que hi ha una sobreactuació, un histrionisme exagerat en els discursos que formulem, com si aquest fet  ens donés seguretat, més que la realitat indiscutible de xifres que evidencien les polítiques que de veritat intenta dur a terme un govern.

El fet és que sí que són uns pressupostos “fake” i no només perquè no responguin als efectes socials devastadors de la pandèmia de la Covid-19. Ja només aquesta realitat els convertiria en absurds. Quina acció política es pot desenvolupar amb uns pressupostos pensats per a una situació anterior?

Però des del seu inici són uns pressupostos “fake”. El full de ruta del govern de la Generalitat, davant de la difícil convivència entre ERC i els afins a Puigdemont, contemplava la convocatòria d’eleccions tot just després d’aprovar uns pressupostos que tots dos grups poguessin exhibir com la gran fita de la legislatura i un argument de pes per a la campanya electoral. Perquè la política catalana, així com l’espanyola, ha estat en una campanya electoral permanent en què importa molt més allò que dius que allò que fas des de l’acció política.

Els pressupostos doncs s’usen com a requisit per anar cap a unes  eleccions i sortir d’una legislatura buida. Però, a més, en un context on calen pactes de govern a la major part d’institucions, com al Govern d’Espanya o a l’Ajuntament de Barcelona. Canvi de cromos? Segurament. I així s’hauria justificat tot, si la Covid-19 no hagués aparegut. La realitat electoral és que a Catalunya l’esquerra (l’espai que és representat per la confluència dels comuns  i la CUP) no arriba  ara a un 15% de l’electorat (dos o tres punts més enllà que en legislatura anterior). No reconèixer la debilitat electoral de l’esquerra és símptoma de narcisisme polític. Les forces polítiques es mouen en aquest marc. Els moviments socials, no.

ERC i PSC comparteixen el mateix espai polític separats per un mur: la independència de Catalunya. Però, a la vista de conteses electorals, a tots dos els hi va bé que es visibilitzi la impossibilitat de pactar amb l’altre. Però després de l’actual coalició de govern és la fórmula de pacte més lògica, tot i que els números no ho acaben de permetre. I el suport dels comuns és numèricament molt feble. Aquests han passat de simbolitzar l’esperança pel canvi en una legislatura a ser només una opció més. El seu procés de confluència ha estat fascinant; han acabat molts menys d’allò que han començat. Aquests pressupostos n’han estat un exemple. Uns sectors els han aprovat i altres s’han abstingut i, pel mig, escarafalls d’uns i altres, tots molt teatrals.

La realitat és que aquests pressupostos no importen. La Covid-19 ha vingut. La realitat no serà la mateixa  Vindrà un nou govern i els pressupostos aprovats no serviran per a res. El Parlament  es transforma en un teatre on el repertori habitual són  l’esperpent i la farsa.  La tragèdia és fora, al carrer, a les nostres cases, a les residències i hospitals, als centres d’atenció primària.