En aquesta crisi vírica, en absolut deslligada de la crisi de civilització en què ens trobem, necessitem mesures valentes que posin com a centre l’ésser humà i la vida en general i que obrin camins a la construcció d’un nou sistema social i una nova cultura.

Parlem d’algunes mesures concretes urgents, factibles i imprescindibles si aspirem a un futur millor.

La major part dels governs, en molts casos més tard que d’hora, s’han ocupat de prendre mesures d’aïllament de les poblacions, i del tancament d’escoles, comerços, fronteres… per evitar l’expansió sense control del coronavirus. En la majoria dels casos, hi ha hagut improvisació i falta de visió estructural del fenomen en què som immersos.

Això pot tenir moltes conseqüències positives però d’altres negatives que ara comencem a patir.

Si, realment, als governants els preocupen els seus ciutadans, han de vetllar per la cura de les seves vides en tots els sentits. Les mesures que prenguin han de ser estructurals i han de dirigir-se a arribar a l’arrel del problema i posar condicions no sols per a controlar aquesta epidèmia sinó perquè l’etapa immediata posterior no suposi una recessió econòmica i social encara més gran que les conegudes fins al moment. Tant de bo serveixin a més per a obrir camí cap a una societat que tingui per centre la vida.

Si demanen solidaritat per part de la base social, el mínim que han de fer és que les mesures que adoptin tinguin com a base el mateix principi, i no hi ha solidaritat més gran que la que comporta justícia social.

Des d’aquest plantejament, són possibles i urgents algunes mesures:

La nacionalització de sectors vitals com: sanitat, energia, aigua… i el control dels preus d’aquests, així com tot el que fa referencia a l’habitatge i als elements que permetin condicions de vida digna per a tota la població.

La inversió urgent en hospitals, personal sanitari, recerca… com a resposta al present i al futur.

L’obligatorietat pel sector farmacèutic de subministrar, a preu de cost, elements de prevenció (màscares, guants, alcohol…) i el tractament pels malalts (Està ocorrent el contrari. Els preus s’han disparat de manera immoral).

Assegurar que després de la crisi sanitària, i com a base per al futur robotitzat de la societat, tota la població tingui les seves necessitats bàsiques cobertes. Per a això, és urgent la posada en marxa d’una Renda Bàsica Universal i Incondicional per a tota la població.

El canvi del sistema impositiu, de tal manera que els que més tenen paguin més, enfront de la situació actual que grava més els qui menys posseeixen.

La moratòria de tots els pagaments d’hipoteques i impostos de pimes i autònoms… afectats directament per l’aturada en l’ocupació.

El control o tancament temporal de les borses, si arriba el cas, perquè les economies nacionals quedin salvaguardades de les urpes de l’especulació del capital financer internacional. En qualsevol cas, la implantació de la Taxa Tobin que grava tota operació en borsa.

La devolució dels rescats donats a la banca, on s’han produït, i que tots paguem. Això d’una banda, i per altra l’aportació desinteressada de fons per part d’aquesta, per a posar-los al servei de la gestió de la crisi i la posterior “recomposició” de l’economia. Això com a manera de compensar els abundants guanys que han tingut abans, durant i després de l’última gran crisi del 2008.

Programes d’assistència per a persones amb la seva la salut psicològica en perill, dirigits especialment a trencar la seva possible incomunicació.

Programes formatius obligatoris en tots els mitjans de comunicació públics, que ajudin a les persones a trencar amb l’aïllament i la por a la qual estan sotmesos, i en els que es debati especialment sobre el futur que s’aspira com a societat i a com construir-lo entre tots.

Entrevistes, reportatges, pràctiques a través dels mateixos mitjans… on s’obrin espais, on s’ensenyin tècniques de relaxació, per a elevar l’atenció, etc. o en els quals es convidi a la reflexió i la meditació sobre el sentit profund de la nostra existència, espais que permetin bussejar en les respostes a les preguntes que han acompanyat sempre a l’ésser humà al llarg de la Història. Aquestes preguntes tan presents avui, associades als grans temors (temor a la solitud, la malaltia, la vellesa i la mort) que només es trenquen en el contacte amb aquest sentit profund.

D’aquesta crisi, que no sols és vírica, hem de sortir millor del que estàvem. No podem resignar-nos a un futur encara més dur que el present, com se’ns amenaça.

Els responsables governamentals han de deixar de defensar els interessos d’una minoria, des de la comprensió, per a treballar pel progrés de tota la població. Perquè com apuntà Silo: “El progrés de sols uns quants acaba en el progrés de ningú”.