María Jesús Montesdeoca, activista de Santako Diu Prou i de la Marea Blanca de Catalunya.-

Posar-se malalt o malalta, ara com ara, és patir triplement: patir les llistes d’espera, les llistes ocultes i les llistes eternes. Tres modalitats de les quals només una és computada per a l’administració competent.

La malaltia no és res que es pugui ajornar com si es tractés d’un esdeveniment. Quan la patim és quan realment veiem el pèssim funcionament del sistema sanitari català.

Començant per l’Atenció Primària on els professionals, desbordats, sense eines ni recursos, sense reconeixement per part de l’Administració, esgotats de la situació que vivim i amb unes agendes sobredimensionades no poden programar una visita en menys de set dies i fins i tot, de dues setmanes. D’aquesta manera, moltes persones, que no poden esperar, opten per les urgències, provocant un col·lapse del servei, o per pagar la sanitat privada, encara que no s’ho puguin permetre i hagin d’endeutar-se.

Lamentablement, el sistema sanitari català i els seus fonaments s’estan enfonsant. L’Atenció Primària sofreix d’aluminosi i li queda poc per convertir-se en ruïnes del que va ser un Servei Nacional de Salut  de categoria. La mitjana de la demora en l’Atenció primària és de set a deu dies, en l’Atenció Especialitzada i en l’Hospitalària, en molts casos supera l’any. Així de terrible és la situació.

I el més greu de tot això és que aquesta situació provoca que els usuaris ho assumeixin com a normal. I això és pervers. Una situació que no tindrà solució mentre no es dediquin els recursos i els mitjans necessaris, cosa que no sembla estar entre les prioritats del nostre govern de la Generalitat.

No som realment conscients de les privatitzacions que s’han produït en el sector sanitari els darrers anys. Les “externalitzacions”, diuen, del sistema, no han fet més que agreujar la situació i portar-nos a un laberint on, si tens sort trobes la sortida i, si no, perds la partida. I en salut “perdre la partida” ja sabem que pot comportar.

Existeixen tres tipus de llistes d’espera:

L’autèntica llista d’espera.– És quan es té programada una cita amb dia i hora amb el metge o metgessa de família o bé amb especialistes. Proves mèdiques o intervencions quirúrgiques. Això no vol dir que sigui una data segura, ja que dies abans de la cita últimament solen ajornar-la en tres i quatre mesos, una o diverses vegades, en aquests casos et pot suposar més d’un any fins a aconseguir aquesta visita, prova o intervenció.

Llistes ocultes d’espera.– Són llistes que NO es computen perquè no han programat la visita i resolen dient que ja et cridaran o t’enviaran la citació per correu. Aquests casos no consten a la llista d’espera, ja que ets a l’espera de programació. Són milers de persones a Catalunya que es troben en stand by (ni programades ni computades) és a dir, llistes d’espera ocultes.

Les Llistes d’espera eternes.– Existeixen altres casos molt més subtils. Són les llistes d’espera que mai es programen i no t’assabentes si no t’impliques a fons. És aquella que després d’una visita al metge de família, et demana una prova diagnòstica o una visita a un especialista i els caps de servei la rebutgen, sense visitar ni avisar al pacient.

Primer es troben a la llista oculta i quan passen mesos sense que et truquin ni t’enviïn carta, comences a pensar que s’han oblidat o s’ha perdut. Malauradament això comença a passar amb massa freqüència.

Les proves diagnòstiques que sol·liciten els metges de família es rebutgen perquè “el sistema” considera que les ha de sol·licitar l’especialista. I si l’especialista no ho considera oportú, ni visita al pacient, ni l’avisa. Aquestes són llistes eternes, són les que ens introdueixen en el laberint administratiu-sanitari. On queda el dret a la salut i a una sanitat pública de qualitat?

I ja veus al pacient, impacient, tornant a sol·licitar hora per a la seva metgessa o metge de capçalera, per explicar-li i demanar-li que li digui com solucionar-ho, i el professional patint perquè és conscient de la situació, però no li han donat les eines per a posar-hi remei.

Parlar de la sanitat catalana és parlar de retallades, de llistes d’espera ocultes, eternes, de metges sobresaturats de feina, de falta de professionals per cobrir les baixes, de falta de pressupost, falta dels recursos necessaris i falta de voluntat política. Ara com ara, tot això repercuteix a una societat que pateix triplement davant la malaltia i no hi veu l’horitzó.