La Llei Aragonés va acabar a la paperera en una jornada parlamentària de muntanya russa

Els moviments socials, forces polítiques i sindicats impulsen la plataforma en defensa dels serveis públics  amb l’objectiu de blindar-los per Llei 

Imatges: René Gómez

“Cap privatització sense resposta”, una crida enèrgica dels moviments socials

El passat 15 de gener  representants de la Plataforma “Aturem  la Llei Aragonés” es van trobar amb representants dels grups parlamentaris al Parlament de Catalunya. Arran d’aquells contactes, en principi, no teníem clar que es pogués aturar la Llei Aragonés, almenys en tràmit de Comissió. Per això, quan  es va fixar pel dia 3 de febrer a les 14:30 hores la  votació del “Dictamen del Projecte de Llei de contractes dels serveis a les persones” per tal de portar-lo a debat i votació en els propers Plens del Parlament ens temíem el pitjor.

Un desenllaç inesperat per a una jornada parlamentària

De sobte, cap al migdia, els dos partits de govern, Esquerra Republicana de Catalunya i Junts per Catalunya, desconvocaven la Comissió. I ho feien sense facilitar cap motiu que ho justifiqués. No podien explicar la veritat: que no tenien prou suport perquè fos aprovat en Comissió el Dictamen sobre la Llei Aragonés. Era l’única explicació  possible.

I així ho va intuir el Parlament. Hi havia una possibilitat d’aturar la Llei Aragonés i els partits de govern havien ensenyat la via.  Quan a les 15 hores començava la Comissió d’Economia, on el Vicepresident del govern Pere Aragonés havia de presentar els pressupostos del seu Departament, la CUP va demanar una ampliació de l’ordre del dia per incloure de nou el Dictamen sobre la Llei Aragonés. Havien ensumat la por i van actuar ràpidament. Varen tenir el suport del PSC. Tret d’Esquerra Republicana i Junts per Catalunya tothom va aprovar l’ampliació de l’ordre del dia. “Se masca la tragedia” com diria un comentarista esportiu.

A les 18 hores  es va iniciar la Comissió amb el debat i la votació del Dictamen de la Llei Aragonés. La desfeta es confirmava:

Votaven a favor  JxCAT i ERC, amb un total de 10 vots  i en  contra: CUP-CC, Comuns, PSC, Cs i PP. Feien un total d’11 vots. Bye, bye, Llei Aragonés.

La supèrbia no és bona companya de viatge per a un polític

Que havia passat des del 15 de gener per a un canvi tan sobtat? Era evident que la situació política havia canviat amb l’anunci, fet pel President Torra, de pròximes eleccions al Parlament. Tothom  era ja en precampanya. Pere Aragonés es convertia en candidat in pectore al Parlament per ERC i tombar en Comissió la Llei Aragonés era una manera fàcil i sense cost  de donar-li una enorme  plantofada política sense necessitat de tombar uns pressupostos.

D’acord. Ho entenem. Era el moment i no es podia desaprofitar.

Però, per què llavors ERC i JxCat l’havien introduït divendres en l’ordre del dia de la Comissió d’Hisenda del 3 de febrer?

Són tan incompetents que no ho havien calculat  en aquell moment?

Van adonar-se dilluns al matí que havien comès un error polític d’una magnitud enorme?

Potser la resposta està en un dels set pecats capitals: la supèrbia

Sense participació no hi ha debat

Ens enganyen aquells que afirmen que en l’avantprojecte de la “Llei de Contractes de Serveis d’Atenció”  hi ha hagut participació dels moviments socials i de tots els sectors implicats. És cert que el gener de l’any passat vam comparèixer per expressar el nostre posicionament sobre l’avantprojecte davant de la Comissió d’Economia del Parlament de Catalunya, però res més. En el fons era  només un tràmit per justificar una participació, a l’hora de la veritat, merament simbòlica. Des d’aleshores cap mena de diàleg. Esquerra Republicana va renunciar a  debatre la llei en qualsevol dels múltiples debats que es van proposar, tret d’alguna excepció com és el cas de Lleida. Fins i tot van contra-programar actes de la “Plataforma Aturem la Llei Aragonés” amb monòlegs del ponent de la Llei l’endemà. El punt culminat va ser en la campanya electoral al Congrés quan Gabriel Rufian va declarar que el vicepresident Pere Aragonés estava “obert al diàleg”. Malgrat que llavors es va demanar formalment  des de la Plataforma una trobada, a Esquerra Republicana van seguir fent-se els sords. No els hi calia fer el paper de polítics oberts i dialogants. Res podia aturar l’avantprojecte.

La victòria del relat

Quan vam anar al Parlament per primer cop, a expressar el nostre parer sobre la llei, vàrem tenir la sensació que hi sobràvem, ja que el nostre posicionament era clar: gestió directa pels serveis públics, lluny del debat que s’escenificava a la Comissió, que era la lluita entre l’anomenat Tercer Sector i els grups empresarials per controlar els serveis d’atenció a les persones. Aquesta batalla amagava la reial i veritable qüestió: què entenem per serveis públics i com els hem de gestionar, i sobretot quin ha de ser el paper dels tercers, siguin empreses o associacions, fundacions, etc. en la prestació de serveis públics.

Quan la Plataforma es va constituir va costar visibilitzar mediàticament els seus objectius, així com els seus arguments, aturar la Llei Aragonés. Poble a poble, barri a barri es van organitzar actes que anaven acostant la gent al nostre argumentari. Esquerra Republicana va contraatacar, però de nou embolcallats en la seva supèrbia política només anaven repetint que es tractava d’una Llei Antiflorentino. Res més. Només quan la Llei Aragonés va caure  van intentar contrarestar el fracàs amb declaracions de polítics,  la qual cosa haurien hagut de fer abans.

La Plataforma, un exemple a seguir

No s’ha mirat qui convocava un acte ni quins logos apareixien als cartells. Qui hi figurava de ponent. Hem coincidit moviments, sindicats i forces polítiques molt dispars, però amb una lluita social i política comuna. I ho hem fet des del respecte. Ens hem autoorganitzat i empoderat. Ens hem reconegut els uns a les altres i hem descobert que podem lluitar juntes. Hem obert un camí que cal seguir. Aquesta és la nostra victòria de veritat.

I ara que?

Ha estat una victòria inesperada i total. Però només s’ha guanyat una batalla. La guerra no s’ha acabat. La legislatura tindrà poc recorregut amb l’anunci electoral del President Torra, però en vindrà un altre. És imprescindible obrir un debat social i polític sobre com garantim els nostres drets a través dels serveis públics, quin ha de ser el seu abast, quines han de ser les formules i quan s’han d’emprar, com iniciem processos de reversió, que és el Tercer Sector i fins on ha d’arribar i quin ha de ser el paper del sector empresarial, si és que n’ha de tenir algun en l’àmbit dels serveis públics. Aquest debat requereix la participació de moviments socials, forces sindicals i polítiques. En el fons és un debat de com volem que sigui el nostre país, la nostra societat.

Seguirem. Exigirem que els recursos públics vagin cap a serveis públics de gestió directa. Exigirem que cap externalització quedi sense resposta.  Exigirem la reversió i la desprivatització dels serveis públics.  Exigirem que en la prestació dels serveis públics hi hagi control popular i democràtic… És de Justícia.

Neix la Plataforma en Defensa dels Serveis Públics

Per això s’ha  presentat a Calàbria  66 un instrument que va més enllà de la mera continuïtat de la Plataforma “Aturem la Llei Aragonés” i amb molta més ambició: blindar per Llei el conjunt dels serveis públics. A la roda de premsa a l’Espai Veïnal de Calàbria 66 s’ha presentat aquesta nova plataforma. Concepció Miró, del sindicat IAC, remarcava en la seva intervenció: “NO a l’externalització de serveis bàsics, PROU de la precarització laboral que castiga amb especial violència les dones, MAI MÉS fer negoci amb les cures i amb la vida”. Per altra banda Belen Tascon, presidenta de la FAPAC, assenyalava la Llei de Concertació com el proper round  per a la defensa dels serveis públics, i advertia de la pressió que poden exercir tant el sector empresarial com l’anomenat Tercer Sector. Finalment, Toni Barberà, de la Marea Blanca de Catalunya, valorava la feina realitzada des del conjunt de moviments socials, sindicats i forces polítiques aplegades en la plataforma i, sobretot, l’empoderament de la ciutadania en defensa dels seus drets.

Té tota la raó:  la lluita és l’únic camí.