A finals d’agost de l’any passat una adolescent es va plantar en vaga a les portes del parlament suec en protesta per la inacció general davant del canvi climàtic.

Avui dia tothom discuteix si és una activista conscienciada i referent social o un instrument d’un sector del capital. Interpretacions en tenim per donar i per vendre.

Però, que ha canviat des d’aquell llunyà agost de 2018? Doncs unes quantes coses. Abans d’aquesta data ningú podia imaginar-se que a Bèlgica els estudiants de secundària omplirien cada setmana els carrers de Brussel·les, o que es plantarien davant de les residències dels seus representants per exigir polítiques que veritablement afrontessin la situació d’emergència climàtica que ja patim. Que les aules de primària, a molts pobles de Bèlgica, es buidarien perquè els seus nens i nenes es manifestessin per la seva vila.

Que, al Regne Unit els pares acompanyarien els seus fills en les seves manifestacions per les ciutats britàniques.

Els joves i adolescents, i fins i tot els nens i nenes, contemplen un futur on no hi ha un planeta B com opció alternativa. Hi ha hagut doncs una presa de consciència on ha contribuït, sense cap mena de dubte, la figura de Greta Thurnberg com a referent visible.

Al nostre país aquesta presa de consciència i posterior mobilització han arribat un xic més tard. Tenim massa tendència a mirar-nos excessivament el melic i creure’ns el centre del món. De tota manera els i les estudiants s’han autoorganitzat, amb gran èxit, a través dels Fridays for future a escala local.

Imatge de Pepi Muñoz

Com a tota Europa, primer han estat tractats amb un to paternalista per part de polítics i mitjans de comunicació, fins que aquests s’han adonat que havien vingut per a quedar-se als carrers i places, a les escoles i a les universitats com, segurament, el moviment social de major impacte del darrer any.

Malgrat les serioses reivindicacions plantejades, les seves manifestacions han estat sempre molt alegres, plenes de cartells amb frases imaginatives i empeses per l’esperança en un món millor. Del paternalisme es va passar a la desacreditació generalitzada. Els polítics desqualificaven, sense cap mena de problema, les seves peticions pensant que aquests joves no els podien votar i per tant no entraven encara en el mercat electoral. S’equivoquen: res no serà igual amb aquesta generació.

Finalment, els mitjans de comunicació van començar a interessar-se quan ja ningú, amb dos dits de front, no pot negar l’evidència del canvi climàtic. Tot i això poderosos lobbies segueixen tractant d’esmorteir els efectes de les protestes.

Però aquest interès no ha vingut només per aquesta banda. Sorprenentment, també ha sorgit des de sectors de l’esquerra. Hem escoltat en múltiples assemblees la repetida frase sobre la indiferència del jovent respecte a les qüestions socials, immersos en una societat de consum que propugna com a valor prioritari l’individualisme més egoista. I ara què surten al carrer els hi qüestionem preguntant-los per què no ho han fet abans i perquè no ho fan per altres temes. Els hem criticat hipòcritament per què feien esforços de tota mena per poder veure un concert d’una estrella de rock, quan les seves àvies, a la mateixa edat, es quedaven sense veu xisclant als concerts del Duo Dinàmico.

Part de l’esquerra, no sé si d’obediència marxista o leninista, però si profundament disciplinada, potser està acostumada a quant algú toqui el xiulet se surti al carrer. Això no funciona amb els joves d’avui, fonamentalment per què l’època de l’enquadrament en els grans partits d’esquerra ha passat a la història. No tenen aquesta experiència prèvia ni hi estan interessats.

Ningú des de l’esquerra es pot atorgar el títol d’inspirador d’aquest moviment juvenil de protesta que recorre el món. Potser per això emprenya la figura de Greta, ja que permet visibilitzar el fracàs de l’esquerra més tradicional.

Val a dir que encara el dia d’avui molta gent autodefinida com d’esquerres no és plenament conscient del que suposa l’emergència climàtica i les seves conseqüències. Com molta gent del carrer, pensen que vindrà un Déus Ex Machina, en forma de científics que salvaran el món que coneixem sense canviar-lo. Molt estil peli americana tipus Armageddon.

Imatge de Pepi Muñoz

Les crítiques són ferotges: des que està manipulada per un fals capitalisme verd, fins a la grollera comparació amb la propaganda del Tercer Reich, perquè és nòrdica. Ara és un problema ser sueca? De ben segur que pateix contradiccions, com per exemple pot viatjar a través dels oceans amb mitjans facilitats per algunes elits, allunyada de la majoria dels mortals. Però la contradicció forma part de la personalitat humana. Podem estar d’acord amb polítiques mediambientals però marxem amb avió de vacances i fins i tot, involuntàriament, ens convertim en turisme de masses. Si vols coherència al cent per cent buscat un sant.

El moviment juvenil que ha despertat fa més d’un any no és la solució definitiva, però si un bon camí i millor del que hi havia, perquè, senzillament, no n’hi havia. Com l’iniciat, també gairebé alhora, per Extinction Rebelion. Un camí al qual només ens hem de sumar.

El futur exigeix superar velles formes de lluita, discursos antics i narcisismes. Els paradigmes han canviat. Els i les joves ja no volen escoltar batalletes del passat. Aquest no té remei. Preocupa el present, aquí i ara, perquè té tota la pinta que igual no hi ha futur per a ells i elles.