La salut és un Dret Humà inalienable i així ha de ser tractat. Ho afirma la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948 en el seu article 25:

“Tota persona té dret a un nivell de vida que li asseguri, així com a la seva família, la salut i el benestar, i especialment respecte a alimentació, a vestit, a habitatge, l’assistència mèdica i els serveis socials necessaris; té així mateix dret a les assegurances en cas d’atur, malaltia, invalidesa, viduïtat, vellesa i altres casos de pèrdua dels seus mitjans de subsistència per circunstàncies independents de la seva voluntat “. (Declaració Universal dels Drets Humans)

Salut i benestar humà són drets universals que no han de dependre del país de residència. “Humanitzar la salut” requerirà d’una transformació social profunda que abastarà múltiples factors i nous paradigmes. L’equitat en les despeses és només un d’aquests factors. Tot i que la despesa específica en salut (sense explicar el destinat a benestar), no defineix per si sola una prestació de qualitat, la seva iniquitat augmenta la desigualtat d’oportunitats.

Algunes estadístiques reflecteixen aquesta situació:

Despeses en Salut per persona:

– Països amb ingressos mitjans-alts: USD 270 x persona (350% més gran que els altres països)

– Països amb ingressos mitjà-baix: USD 60 x persona (només el 40% d’aquest pressupost prové dels governs. El 60% restant prové dels propis ciutadans, fundacions i organitzacions no-governamentals). Font: OMS (veure nota completa a: OMS – Despeses en Salut)

El dret a la salut i el benestar per a tots els habitants del planeta independentment del seu país de residència és un imperatiu moral que no pot quedar com “lletra morta” en una Declaració de Drets. L’equitat en les despeses destinades a la sanitat, encara que no resol el problema en la seva totalitat, ajudarà a incorporar la “igualtat d’oportunitats” a la ja esmentada declaració “d’igualtat de drets davant la llei”. Això s’aconseguiria per una major participació de la despesa pública (com % del PIB que cada país destina específicament a la sanitat) i conseqüentment un menor pes de la despesa privada.

Aquesta transformació ha de ser impulsada per la pressió de les societats i per l’acció de organismes internacionals (ONU, OMS) amb caràcter urgent i vinculant per als països, establint metes i generant resolucions per a tal fi (com s’està impulsant per a altres greus problemes mundials com és el canvi climàtic)

Aquest canvi avança en la direcció de veure el món com una societat mundial organitzada, solidària i no-violenta.

¿Utopia? És possible … però és des de les utopies que han nascut i neixen els grans canvis de la història humana.

“Posant tot en funció de la salut i l’educació, els complexíssims problemes econòmics i tecnològics de la societat actual tindran el marc correcte per al seu tractament “(Silo).