Les flames en l’Amazònia sintetitzen el quadre de la situació política actual de Llatinoamèrica. Segons un recent butlletí de l’Institut Tricontinental de Recerca Social aquest any hi ha hagut 40.341 incendis en l’Amazones, la xifra més alta des de 2010. No hi ha dubte alguna que la catàstrofe humana i ambiental que això representa té la seva arrel en els interessos de lucre dels sectors ruralistes i en l’elevació general de temperatura. Tot això fruit d’una política depredadora encoratjada pel capital oligàrquic i transnacional i el seu braç polític, la dreta internacional.
El govern de Bolsonaro, controlat des dels estaments militars del país en aliança amb el gremi de la gran empresa, l’oligopoli mediàtic, alts estaments del poder judicial i els sectors retrògrads de l’evangelisme neoliberal, propugna l’incendi social del Brasil. La reforma del sistema previsional, la privatització de béns nacionals, la retallada als programes de redistribució i foment a l’educació pública, la repressió a la població marginada, el lliurament de la sobirania als dictàmens dels Estats Units, completen el programa iniciat per Témer, després del cop parlamentari- mediàtic que va enderrocar a Dilma Rousseff en 2016 i l’empresonament il·legal del favorit a la presidència Lula. Incendi social que ha començat a consumir, en pocs mesos, gran part del suport del sector de la població que va votar a l’ex capità inflamat per discursos d’odi i mentides electorals.
No li va en saga un dels seus principals socis, el govern agonitzant de Macri a l’Argentina, les polítiques del qual de retallada, obertura indiscriminada al capital especulatiu i endeutament descomunal de complicitat amb el Fons Monetari Internacional, van calcinar l’activitat productiva, l’ocupació i les reserves, convertint a l’economia argentina en un desert desolat. El repudi popular es va fer sentir en les urnes de les eleccions primàries, arrasant amb la possibilitat de continuar amb el projecte antropofàgic i esquerdant el mosaic hegemònic de la dreta impulsat des dels Estats Units.
Poc abans, les flames van cremar en l’última colònia estatunidenca de la regió llatinoamericana. La població de Puerto Rico va fer escoltar la seva veu i va tirar al virrei imperial – governador en l’esquema britànic – Ricardo Roselló. També aquí, un programa de sever ajust i endeutament havien cremat la plana social. Les brases allí encara no s’apaguen del tot…
El sofriment a Colòmbia, Hondures i Haití
A Colòmbia, l’incompliment programat del govern d’Iván Duque sobre els compromisos assumits en els Acords de Pau va obrir la porta a una nova escalada de justícia selectiva de líders socials i excombatents. El nou conat armat d’un sector de la guerrilla amenaça ara amb servir d’excusa a la dreta cavernària per a incinerar la pau i tornar el rellotge enrere. El motiu és el mateix pel qual es va desfermar una guerra de més de cinc dècades: blindar la desigualtat i excloure tot procés polític que amenaci canviar la situació.
Repressió que també ha estat el signe del règim de Juan Orlando Hernández, després del frau que va possibilitar la reedició del seu mandat – de per si mateix prohibida per la Constitució hondurenya. Frau que, al costat de la corrupció, la violència i la misèria han mobilitzat massivament a la població en resistència a la total vulneració de mínims drets.
Situació flamígera que es repeteix a Haití, país en el qual alimentar-se cada dia és un miracle. Els índexs de pobresa i de desenvolupament humà són els més baixos de tota la regió i el sistema polític està entrecreuat amb els interessos empresarials i les ambaixades estrangeres.
En el recent Fòrum Patriòtic per un Acord Nacional Contra la Crisi, diverses forces populars han fet una crida a continuar la sèrie de mobilitzacions ocasionades pel desfalc de fons de PetroCaribe i de la Comissió Interministerial per a la Reconstrucció d’Haití (CIRH) i més en general, pel fastig popular amb la casta governant. L’objectiu és aconseguir la dimissió de l’empresari bananer Jovenel Moïse, actual president del país i la instal·lació d’un govern de transició per a fer front a les urgències de la fam, la misèria i la desocupació que afecten a més del 80% de la població. Les condicions estan donades per a un ampli aixecament popular que culmini amb aquest govern de la dreta, també còmplice de l’ofensiva política dels Estats Units contra la República Bolivariana de Veneçuela.
Llops amb i sense disfressa d’ovella
Equador és un altre país que ha fet retrocedir les agulles al passat. Acords amb l’FMI, amb el Departament d’Estat dels Estats Units, retallament i desmuntatge dels nous drets polítics assentats en la constitució de Montecristi, persecució judicial amb finalitats de proscripció als principals quadres de la Revolució Ciutadana, són algunes de les marques que deixa la traïció de l’actual  president Lenín Moreno a la legítima voluntat popular expressada en les urnes en 2017. Voluntat popular que li ha donat l’esquena al govern (16% d’acceptació segons una recent enquesta) i mostra en les repetides marxes de protesta, vagues i els resultats de les últimes eleccions seccionals, que no està disposat a lliurar-se sense baralla en les arpes d’un sistema politiquer controlat per les elits d’antany, representades pel socialcristianisme de Nebot i el banquer Lasso.
Descontentament social que va estar a centímetres de tombar al govern de dretes paraguaià. A tan sols un any de la seva assumpció “Marito” Abdo Benítez – fill del secretari privat del dictador Alfredo Stroessner – va salvar el cuir cabellut de la guillotina política només per un acord amb la facció rival acolorida. Acord que va patrocinar l’ambaixada de les barres i les estrelles per a evitar que un altre dels seus peons fos esborrat del tauler. El poble demanava la seva destitució pel tractat secret amb el Brasil sobre la hidroelèctrica Itaipú que perjudicava  el Paraguai. Més enllà del punt mort, el capital polític de Benítez ja s’ha consumit i la figura de “jove renovador” amb la qual es va promocionar la seva candidatura ha quedat en el fons de pou. El poble està a l’espera de la pròxima oportunitat per a fer tronar l’escarment.
A Guatemala, la corrupció política intrínseca al sistema va aconseguir triomfar gràcies a la proscripció política de la exjutgessa Thelma Aldana. Va guanyar novament una dreta protegida pels Estats Units en la figura de l’ex director de presons Alejandro Gianmattei. Acusat d’execucions extrajudicials en ocasió de l’Operació Paó, ha promès un règim de “mà dura”, amb la probable reinstal·lació de la pena de mort. Serà un súbdit del mercat i un diligent seguidor del que indiqui el govern de Donald Trump. La resistència aquí tampoc es farà esperar, tant des dels sectors indígenes i rurals com de certa ciutadania exasperada per la frustració d’un país socialment fallit, que ostenta el tràgic rècord d’una desnutrició crònica infantil superior al 46%, el major de tota Amèrica Llatina.
En la corda fluixa
El mandat de l’ex banquer Pedro Pablo Kuczynski al Perú va durar tan sols dos anys. El seu reemplaçament Vizcarra camina sobre el congost de les reformes polític-judicials que impulsa. Reformes que, malgrat ser anhelades per la població i negades per un sector de l’establishment corrupte, són a penes un maquillatge per a continuar amb el pillatge. La doble dreta peruana, la financera refinada i la impresentable, del clan Fujimori, han obstruït aquí amb persecució política l’avanç de l’esquerra, encara que no aconsegueix detenir la important rebel·lió antiextractivista pagesa. Rebel·lió que, com ha ocorregut sempre al Perú, baixarà dels turons per a obligar l’oligarquia de Lima a respectar el dret del poble a una vida millor.
Tampoc bufen a Xile “els temps millors” que l’empresari Piñera va prometre als seus connacionals. L’atur de 6 setmanes del professorat, el reclam estès per l’educació pública, les mobilitzacions massives per la fi del sistema previsional de capitalització administrat per les AFPs, els múltiples reclams sectorials i locals per habitatge, salut i defensa mediambiental auguren resultats adversos en les pròximes eleccions municipals. Descontent que la real oposició – Front Ampli, PC i sectors antineoliberals del socialisme – tendeixin probablement a interpretar en clau d’aliança de conjuntura, parant esment al succeït en la veïna argentina.
Comptat i debatut, la dreta llatinoamericana, amb el seu programa de destrucció de la possibilitat d’anivellament social, ha incinerat en curt temps el seu tan publicitat nou cicle.
Sorgeix un temps polític nou a la regió?
Tres dels quatre governs llatinoamericans d’esquerra, Cuba, Nicaragua i Veneçuela,  són hereus de tres grans revolucions, separades entre elles per un lapse de vint anys. Han resistit i resisteixen la terrible agressió contrarevolucionària que pretén – com és habitual en els règims conservadors – donar per terra amb tots els drets socials adquirits. Les forces regressives contenen no solament un tret econòmic classista, sinó que revelen entre els seus plecs un fort caràcter racista i de restauració neocolonial.
Bolívia – el quart país governat per l’esquerra – s’apresta a renovar la seva nova revolució indígena i humanista en la figura de l’actual president Evo Morales. Els assoliments econòmics i socials i la força simbòlica reparadora d’un governant sorgit de les entranyes dels sotmesos, aconseguiran vèncer a l’octubre a la mentida i la conspiració neoliberal.
Molt més difícil és la posició del Front Ampli uruguaià, que haurà de donar batalla en segona volta contra la unitat de totes les forces de la dreta.
El pol d’esquerres inclou també, amb els seus respectius matisos, als governs dels primers ministres d’extracció laborista de Ralph Goncalves (Saint Vincent i les Grenadines), Gaston Browne (Antigua i Barbuda), Roosevelt Skerrit (Dominica), Timothy Harris (Sant Cristóbal i Nieves) i Keith Mitchell, del Nou Partit Nacional (Granada), tots ells nucleats en l’Aliança Bolivariana per als Pobles de La nostra Amèrica (ALBA).
D’altra banda, l’enorme aprovació popular de l’ocorregut en el primer any del sexenni de López Obrador a Mèxic i la imminent victòria del Front de Tots a l’Argentina, indiquen el sorgiment d’un nou bloc progressista a Amèrica Llatina i el Carib. Un bloc no alineat amb l’estratègia d’hegemonia estatunidenca i procliu a l’enfortiment del multilateralisme, a la defensa de la pau i la integració regional de signe cooperatiu.
Les dretes tindran com a principal estratègia bloquejar  tot intent de col·laboració en el camp geopolític entre aquest nou bloc progressista i el d’esquerres. La veritat és que el tauler tornarà a estar més equilibrat. L’espurna de l’esperança s’ha encès novament a la regió. Les dretes hauran de veure-les-hi amb el seu principal oponent, els seus propis pobles.
(*) Javier Tolcachier és investigador del Centre d’Estudis Humanistes de Córdoba, Argentina i comunicador en agència internacional de notícies Pressenza.