Ángela (Nanguan) Nzambi

18.05.2019 - Valencia, España - Redacción Barcelona

Ángela (Nanguan) Nzambi

“Vosaltres ja no sou els colonitzadors. Pretendre assumir un fet històric on vosaltres no hi éreu desprèn certa actitud de superioritat”

Ángela (Nanguan) Nzambi pot explicar, a partir del seu nom, el passat colonial que va unir el seu país d’origen i el seu país de residència. Després de més d’una dècada vivint a València, parla de què significa ser dona negra a Espanya, de la necessitat del reconeixement entre comunitats del món i de les aportacions -històriques i actuals- del feminisme africà.

Per Marianna Espinós i Mar Millet

Un nom té molt a veure amb la identitat”, comença l’Ángela Nzambi per tal d’explicar perquè els seus dos primers llibres publicats apareixen signats de maneres diferents (Ngulsi per la Nanguan i Biyaare per l’Ángela). L’entrevista es va realitzar a Barcelona, després de que l’Àngela participes al cicle de conflictologia de l’SCI Catalunya oferint una xerrada que va anomenat “La mujer negroafricana y migrada: retos y oportunidades” (novembre 2018). En acabar-la ja és tard però mostra un somriure i energia per seguir narrant.

Com a kwasio, em dic Nanguan. En aquesta cultura, és tradició posar el nom d’una avantpassada i, d’alguna manera, t’estan donant també una identitat. Jo porto el nom d’una tia de la meva mare. D’ella s’explica que es va negar a casar-se i tenir fills -fet que per l’època i la cultura en la que es trobava, eren paraules majors. Es va quedar al poble amb els seus germans, amb tanta mala sort que van morir tots i li va tocar cuidar pràcticament de tots els seus nebots, entre ells la meva mare. És un nom que porto amb moltíssim orgull.”

L’Ángela és natural de Lía, un poble del districte de Bata (Guinea Equatorial). “Som fruit de la colonització”, prosegueix. “Les dues cultures -la nativa i l’espanyola- han conviscut sempre, fins i tot en l’època de més repressió colonial. Segons les normes colonials, quan neixes la família t’ha de batejar amb un nom catòlic. A mi em van posar Ángela, com la meva mare. El de Nanguan ha quedat més en el si de la família i alguns amics propers. Ángela apareix en tot allò que és oficial, per tant realment els dos son els meus noms. Els he portat amb mi sempre, encara que Nanguan té aquest arrelament pel fet de ser el de la meva avantpassada.”

Et canvien el nom, t’evangelitzen -deixem de resar als nostres déus per resar als seus- i deixem enrere les nostres llengües per parlar les seves. Tot això, tres dels mecanismes colonials (més efectius), els pots explicar amb només un nom.”

Hi havia una cita en una de les històries del teu primer llibre: “Les persones grans ja no expliquen històries, perquè resulta més fàcil assmiliar i imitar.” (Ngulsi, p. 49)

Els africans vam perdre la batalla i el guanyador va fer el que fan tots els guanyadors: canviar la història de l’altre i escriure-la a conveniència. Però d’alguna manera nosaltres no hem fet el contrari; hem deixat que el suposat guanyador canviï qüestions tan importants com les nostres formes de transmissió cultural. Les nostres cultures no són d’edificis, els nostres elements culturals són, entre d’altres, la literatura oral, els contes… Aquell moment de seure amb els ancians als patis, a les cuines, i que ens expliquin històries dels avantpassats. Hi ha moltes coses que hem deixat de fer. Per mi, el perill no està tant en el que la resta expliquin de nosaltres sinó en l’assumpció que fem d’allò que s’explica. Crec que hem assumit aquesta inferioritat amb la que s’al·ludeix a nosaltres i per la qual tanta narrativa es genera.

Llavors, existeix una crítica o rebuig al que Espanya va fer a Guinea Equatorial per part de la població? Com descriuries la relació que té la gent amb l’antiga metròpoli, tant qui viu a Guinea com qui resideix aquí, com tu.

D’alguna manera la història ens ha relacionat i aquesta relació sempre hi serà. Una altra cosa és que la “mare pàtria” -com es refereixen a Espanya en alguns llocs d’Amèrica- assumeixi la seva pròpia història, i crec que no ha acabat de fer-ho. És una relació d’amor i odi que depèn del moment i les circumstàncies però en la vida quotidiana d’allà ja no es té en compte el que va passar, no existeix un rebuig; al cap i a la fi és l’europeu que més coneixem i Espanya és com el país de referència. També m’agrada assenyalar que vosaltres ja no sou els colonitzadors, ni tan sols en sou els fills o els néts. Quan les víctimes no som nosaltres, vosaltres us feu les víctimes. “És que vam anar, vam fer…” Tu què vas fer? Tu allà no vas ser-hi, no és cosa teva. El pretendre assumir un fet històric que va tenir a veure amb els vostres rebesavis, a vegades fins i tot ho veig com una actitud de superioritat.

I quan penses en la teva identitat, com vius aquesta dualitat entre la vida familiar -amb el seu llegat tradicional- i les influències colonials?

Realment penso en les meves identitats, perquè crec que una persona en pot tenir múltiples. Sóc kwasio-africana-guineoequatriana… Em falta un terme que ens identifiqui a totes aquelles persones que parlem l’espanyol a Àfrica, a Espanya i a Llationamèrica, amb això tindria una quarta identitat, més apropiada quan estic a Espanya o a Amèrica Llatina.

Seria un bon argument per deixar enrere la pregunta “d’on ets?” d’una vegada per totes, no?

(Riures) Podria ser. Seguim encallats en la qüestió racial i avui en dia la qüestió cultural preval per sobre la de raça, crec que ens ho hauríem de qüestionar.

A un afroamericà, per exemple, li sorprèn que jo parli castellà però a un llatinoamericà no, coneixen la seva pròpia història; si parlo, de seguida detecten que no tinc accent dels països americans i llavors m’associen amb Espanya. I això és una cosa que no em passa amb els americans de la meva pròpia raça.

Ara un francès pot ser negre, àrab, asiàtic…Ha nascut aquí i per tant la seva cultura l’ha adquirit aquí, ja no hi ha la relació entre cultura i raça que existia abans. Llavors, que els antropòlegs ens ho expliquin! Diuen que ja no es pot dir “raça” perquè només n’hi ha una, la humana. Però la meva pregunta és: quin és l’altre concepte que utilitzarem?

Per què eliminar la paraula raça si existeix el racisme?

Efectivament! Moltes vegades pateixes discriminacions únicament pels teus trets físics.

Què significa ser dona i negra a Espanya? I en el cas dels països africans, què significa ser dona allà i en quin punt està la seva representació i les diferents lluites?

En termes de representació aquí és nul·la, tot just acabem de tenir a la primera diputada negra (Rita Bosaho Gori), que va sortir amb Podemos, i això contribueix a la invisibilitat, l’estigmatització, l’encasellament.

Les dones africanes ja ocupen tots els àmbits socials i hi ha una gran lluita, tot i que els hi queda molt, hi ha molts factors i fronts on treballar. Els governs intenten equilibrar la situació buscant que hi hagi una major presència de dones, a Senegal diuen que ja han aconseguit per llei la paritat en el parlament; i a Ruanda fins i tot ja hi ha més dones que homes. Però sí, ser dona segueix sent un dels factors de discriminació, sobretot en àmbits com la política.

Què signifia per tu la representació de les dones en política? Creus que se centra més en la cura de les persones, com en el relat “Destellos de un personaje” del teu llibre Biyaare?

És una història que m’agrada molt, i en canvi ha rebut alguna crítica perquè suposadament estava limitant les expectatives d’una dona política. Per mi en canvi, la reflexió va en aquesta línia que senyales: fa la impressió que els treballs de cures no importin. I estem en un moment en el que potser la política, qui sigui que l’exerceix, ha d’anar en aquesta direcció, centrada en les persones, que tots els àmbits polítics tinguin en compte aquestes cures.

La feina del ministre o la ministra de salut pública depèn de la feina de les dones que venen peix, verdures i carns als mercats africans, ja que la seva feina afecta d’una manera directa a la vida de les persones. Hauríem de dir-los-hi per tal que siguin conscients de la responsabilitat social que tenen. Som dones, tenim aquesta relació amb les cures, i més a Àfrica, on els informes mostren que son elles qui sostenen les societats.

Una de les grans crítiques al feminisme hegemònic blanc és el fet que celebri que les dones estan ocupant espais públics però gràcies a que a l’espai privat, aquells que eren les “seves” cures, se n’està ocupant una altra dona de classe més baixa, sovint racialitzada o migrant.

Hi ha un discussió amb el tema de les treballadores de la llar i les cures, però jo em pregunto: en tots aquests espais de discussió, hi solen ser les dones de casa? Perquè aquí estem tirant certes pilotes fora i no ho hauríem de fer. Jo he treballat en una casa i normalment mai tens relació amb el marit, només et saludes, amb qui tens relació es amb la dona. Per tant, si estem parlant d’un espai on es violen una sèrie de drets, elles hi haurien de participar. Moltes no hi són i ja s’ha dit, fins que no es resolgui els problemes de l’última dona, el feminisme no haurà aconseguit els seus objectius.

Algunes pinzellades sobre el naixement dels feminismes, en plural, que trenquen amb el feminisme hegemònic blanc?

En el cas dels feminismes negres, diuen que va ser primer l’Alice Walker -escriptora d’ El color púrpura-, que no va estar d’acord amb el feminisme hegemònic perquè tenia com a model a la dona blanca de classe mitjana, van deixar a un costat la qüestió racial i de classe. Clar, no pots passar per alt aquestes qüestions amb els processos històrics que tenim. Llavors, es va pretendre idear un feminisme que englobés a totes les dones negres. Però algunes intel·lectuals africanes tampoc van estar-hi d’acord, al·legant, entre d’altres, que els problemes de les dones afroamericanes no són els mateixos que les dones africanes. És una literatura interessant, amb noms com el de Molara Ogundipe Leslie, Amina Mama i d’altres. Al final és una qüestió de contextos.

Com descolonitzem el feminisme?

En aquest cas precisament, jo diria que mai ho ha estat. Fet que no significa que no hi hagi sororitat. L’Amina Mama, en una de les seves entrevistes, diu que les feministes europees se n’anaven a Àfrica a recollir experiències de les dones africanes. Per mi aquesta espècie de mestissatge és l’estat natural de les coses. El problema de l’hegemonia blanca és: “recullo tot allò de la resta però no reconec en cap moment que ho he agafat d’allà. M’ho he inventat tot i la resta heu adquirit les meves invencions.” No és cert! Tu, com tots, has anat recollint d’aquí i d’allà i n’has fet una recomposició.

En quina direcció s’hauria de “treballar” per crear aquest apropament? Tens algun exemple de bones pràctiques?

Per mi el reconeixement és important i una de les eines que tenim per treballar-lo és a través de l’art, per exemple. Crec que totes les comunitats humanes han desenvolupat pautes semblants, en totes les cultures s’hi expliquen històries, es balla… Hem de resaltar els aspectes que tenim en comú, que són molts, aquells que el capital separa per fer prevaldre els seus interessos.

 

Categories: Àfrica, Entrevistes, Gènere i feminismes
Tags:

Newsletter

Enter your e-mail address to subscribe to our daily news service.

video 10 anys Pressenza

Marxa mundial per la pau i la noviolència

Documental: RBUI, nuestro derecho a vivir

App Pressenza

App Pressenza

Llibertat presos polítics!

Milagro Sala

International Campaign to Abolish Nuclear Weapons

International Campaign to Abolish Nuclear Weapons

Arxius

Except where otherwise note, content on this site is licensed under a Creative Commons Attribution 4.0 International license.