Eleccions, Catalunya i el règim del 78

29.04.2019 - Catalunya - Enric Feliu - Redacción Barcelona

Aquest article també està disponible a Spanish

Eleccions, Catalunya i el règim del 78
(Imatge: ERC)

Aquests darrers mesos i anys  molta gent d’esquerra i independentista desitjant un nou procés constituent, uns per a Espanya, altres per a Catalunya i un tercers per a totes dues, imaginaven l’esfondrament de l’anomenat Règim del 78, aquesta estructura de poder heretada del franquisme i transformada via Constitució. Tothom tenia a la ment la proclamació de la II República Espanyola després de les eleccions del 14 d’abril i aquella frase del president del Consell de Ministres «¿Qué más crisis desean ustedes que la de un país que se acuesta monárquico y se levanta republicano?». El 14 d’abril l’aparell de l’estat de la Restauració es va inhibir i no va reaccionar. Aquesta imatge d’impotència i paràlisi era la que tenia gran part de l’independentisme per a la convocatòria del referèndum de l’1 d’octubre i, malgrat el que va passar aquell dia, per a aventurar-se a una proclamació de la República Catalana el 27 d’octubre.

Les eleccions d’aquest darrer diumenge, en canvi, reafirmen la vigència del Règim del 78. L’amplia i incontestable victòria del PSOE de Pedro Sánchez, sí de Pedro Sánchez, el supervivent de la conjura dels barons, suposa el rebuig a l’estat d’excepció a Catalunya que podria suposar la instauració d’un article 155 de manera permanent i inconstitucional. Però no treu del cap les imatges de la marxa cap a Catalunya de les unitats policials i de la Guardia Civil  pel referèndum de l’1 d’octubre amb els crits d’ànim “A por ellos”,  com si es tractés de la selecció espanyola de futbol anant al Mundial. Si heu vist alguna de les versions en cine de la novel·la Les quatre plomes (The Four feathers) entendreu perquè tot veure-les em va semblar el mateix que quan els soldats britànics marxen pel Londres del segle XIX per anar al Sudan a lluitar contra el Mahdí.

Però aquest  triomf  és curt. Un 40% de l’electorat espanyol s’ha atrinxerat en l’anomenat bloc constitucional, que en realitat és el veritable bloc anticonstitucional, ja que només tenen en compte l’article 2, el 135 i el 155 per a la seva acció política. La resta els hi sobra. Sobretot els drets socials. El federalisme segueix tenint els mateixos obstacles que abans a Espanya. Això no ha canviat.

La davallada del Partit Popular no ha estat compensada per l’augment de Ciutadans i l’estrena de Vox. El votant de centre o de centredreta ha fugit del radicalisme verbal de Casado i ha buscat refugi al PSOE. El neoaznarisme doncs s’ha estavellat. La plaça de Colon a Madrid no suma per a governar. Gran part dels votants realment centristes del Partit Popular han fugit cap als  braços d’un Pedro Sánchez  dialogant i constitucional que es troba en una posició central amb possibilitats obertes de negociar per les dues bandes. És més que probable que pugui formar un govern monocolor atesa la debilitat de Pablo Iglesias, les facilitats que ofereixin Esquerra i Bildu per a la investidura i el temor a un govern de l’Ibex-35; de moment aparcat per un Rivera exaltat però que ja veuríem si resistiria les peticions del cap per a un govern de coalició.

Resultat electoral a Catalunya (Eleccions Generals 2019)

A Catalunya la ingenuïtat de l’independentisme, més estesa que no pas el concepte de processisme o independentisme màgic ja no és dominant. El posicionament més pragmàtic de l’Esquerra Republicana d’Oriol Junqueras  s’ha imposat  i sembla que Waterloo no podrà permetre’s el luxe de llençar anatemes  als heretges ni certificats d’independentisme. El Govern de Torra  és probable que tingui les hores comptades. El PSC ha resistit i ha recuperat posicions, però, les mantindrà a les pròximes eleccions municipals  a la ciutat de Barcelona? És dubtós. Els Comuns a Catalunya, malgrat  els diferents abandonaments, segueixen estant per sobre la mitjana estatal. Potser a la  llarga tindrem un nou tripartit amb una Esquerra hegemònica que substitueix  alhora l’espai nacionalista de Convergència i l’espai de centreesquerra del PSC. A Catalunya, a més, la dreta del 155 només és un vot de cada 5 molt, allunyada del 40% que és a Espanya. Ciutadans ha malbaratat la confiança dels seus votants quan va guanyar les eleccions autonòmiques. L’electorat ajusta comptes amb el guanyador que ni pretén ni intenta governar. Els seus vots eren també fruit de la tensió política i social. El Partit Popular passarà a ser extraparlamentari les pròximes eleccions autonòmiques. És en aquest context que cal valorar la intel·ligència d’Albiol al retirar-se a la seva ciutat, Badalona, on malgrat els resultats d’ahir, segueix tenint clares possibilitats de ser la primera força. Per prendre nota: a Catalunya no s’accepten les  decisions de Madrid, encara que siguis votant del Partit Popular.

El mapa polític de Catalunya és doncs ben diferent del de la resta d’Espanya. La pregunta que ens hauríem de fer és si és possible un nou encaix de Catalunya a Espanya o una sortida pactada.

L’electorat ha decidit. Ara cal que siguin els polítics escollits els que es posin a la feina. El sistema bipartidista ha mort. Calen pactes i acords, tant puntuals com de govern. I les línies vermelles aniran desapareixent. El conflicte segueix perquè existeix i és real. Però els camins per a intentar resoldre’ls seran diferents, lluny de l’anunciat autoritarisme. Ahir la democràcia va guanyar, però ha de fer-ho cada dia. És feina de totes.

Categories: Comunicats de premsa, Drets Humans, Europa, Opinions, Política
Tags: , , , , , , , ,

Butlletí

Anota la teva adreça de correu electrònic per subscriure't al nostre servei de notícies diari.


video 10 anys Pressenza

Marxa mundial per la pau i la noviolència

App Pressenza

App Pressenza

Llibertat presos polítics!

Milagro Sala

International Campaign to Abolish Nuclear Weapons

International Campaign to Abolish Nuclear Weapons

Arxius

Except where otherwise note, content on this site is licensed under a Creative Commons Attribution 4.0 International license.