Per Antoni Barbará Molina.-

Un element imprescindible i necessari a considerar en qualsevol procés de canvi, de millora o de redefinició del Sistema Nacional de Salut d’un país, és la forma en què la ciutadania participa. De forma activa i determinant, en les decisions estratègiques, en la supervisió de la gestió i en el control del seu funcionament i finançament.

Aquest paper coprotagonista de la ciutadania constitueix una autèntica “tercera pota” del Sistema de salut i sanitat, juntament amb la del component Administració/Titularitat i la de professionals /treballadores.

Una Comissió de treball

D’aquest i altres temes rellevants hem estat debatent en una Comissió anomenada de “desprivatització” que s’ha reunit en el Ministeri de Sanitat, en quatre ocasions, en els últims quatre mesos. Exploràvem estratègies i mecanismes que puguin permetre una reversió, una recuperació, un rescat d’aquells serveis i centres sanitaris que s’han estat privatitzant sense contemplacions i per diversos sistemes.

Tindrem ocasió d’exposar, a grans trets, els temes que s’han exposat a ambdós costats de la taula, vuit persones, quatre a proposta del Govern del PSOE i altres quatre pel Grup d’Unid@s Podemos.

En síntesi, es pot avançar que revertir a públic allò que ha estat privatitzat no és fàcil i això ho sabíem des de l’inici. Però també concloem que si hi ha voluntat i determinació política, és possible. El cas de l’hospital d’Alzira al País Valencià és paradigmàtic.

També vàrem convenir que les fórmules de recuperació a “públic” han de ser rigoroses i particulars, gairebé a mida, com a conseqüència de l’aplicació estricta de les clàusules de concessió o concertació, amb inspeccions sistemàtiques, amb rendició de comptes, amb criteris d’eficiència, amb valoració de dates i períodes acordats i sobretot amb el compliment impecable de les lleis i normatives que regulen la prestació de serveis públics com la sanitat (o l’educació o les atencions socials o a dependència). I en aquest context emergeix un punt de gran entitat:

La participació de la ciutadania

Habitualment en els Desenvolupaments legislatius o normatius se sol esmentar el capítol “PARTICIPACIÓ” al final de text, amb un caràcter formal, com un toc de bona feina, o com a simple constància d’existència d’aquest element important. La figura de la representació i les funcions d’aquesta ciutadania solen estar molt limitades a una presència testimonial. Sovint es parla d’un “florer” incrustat en el si de l’òrgan rector o de control.

Així doncs, la primera acció en, i per a, un procés desprivatitzador ha de ser un CANVI CONCEPTUAL sobre aquest tema. Una nova dimensió de la participació social, inclosa la ciutadana, pel que fa a funcions, habilitats, competències i fins i tot responsabilitats i complicitats.

Cal rebutjar el sofisma que per a intervenir i, encara més, decidir en matèria de sanitat és necessària una acreditació acadèmica (en el sector) i/o una determinada preparació tècnica. No es pretén que les persones interfereixin procediments mèdics-sanitaris (ni tècnics) sobre com executar les prestacions. Aquesta funció correspon a l’equip de personal professional capacitat. Però SÍ que puguin coajudar a concretar quin tipus de sistema de salut trien i construeixen, a quin tipus d’atenció aspiren, quin esforç estan disposats a aportar, quina visió crítica externa introdueixen, i com són presents i són garants en els mecanismes de control i rendició de comptes.

Codecisió. Titularitat

Al cap i a la fi és aquesta mateixa ciutadania qui finança, mitjançant impostos, tot el sistema i per tant ha de ser considerada cotitular, codecisòria i vinculant. A més de ser la receptora i l’objecte final de les atencions sanitàries, també ha de tenir veu i vot. Ha d’implicar-se i, lluny de ser tractada com a “client”, o simple usuari, o pacient passiu, ha de rebre consideracions de coprotagonista.

Aquesta participació ha d’abastar una sèrie de segments heterogenis i orientar-se a reequilibrar i reduir/eliminar les desigualtats; ja siguin de gènere, socioeconòmiques, d’origen, ètnia i cultura, de discapacitat, etc. gràcies a la seva dimensió inclusiva, solidària i universal.

Així haurà de garantir-se la participació activa de la representació ciutadana, a més d’agents socials ja incorporats, en consells, en debats, òrgans de direcció, disseny estratègic, planificació i control.

L’acreditació per a aquestes formes de participació respondrà al seu mateix caràcter, objectiu, tipologia, compromís pel sistema sanitari públic (els lobbies ja són presents). En qualsevol cas evitant possibles incompatibilitats o conflictes d’interessos, sense afany de lucre, sense esponsoritzacions ni finançaments de la indústria o del mercat. Parlem bàsicament d’AA.VV., de plataformes socials i marees, d’entitats en defensa del sistema públic de salut, d’entitats cíviques compromeses i en conclusió de la ciutadania organitzada i apoderada.

Un paper rellevant serà la col·laboració social en l’elaboració de plans estratègics, per a una formació intel·ligible de la ciutadania; participar en informes tècnics o epidemiològics, en guies de bones pràctiques, en anotacions de gestió des de l’òptica de qui rep l’assistència. Igual presència tindrien en controls de qualitat, avaluació econòmica i maneig financer, i en el suport actiu en el social i mediàtic a les diverses actuacions desprivatitzadores, en mecanismes de control i rendició de comptes i en implementació i desenvolupament d’auditories ciutadanes.

Sense aquesta aliança democràtica i sense la reciprocitat de respecte i empatia amb la ciutadania organitzada no es podrà construir un autèntic Sistema Nacional i Públic de Salut.