Nervis. La sala gairebé plena. Algunes càmeres de televisió i periodistes. Conscients de la destrucció que pateix l’atenció primària alen aquest sistema, treballadores i treballadors, activistes, usuaris, tos o totes s’asseien a les butaques de l’auditori.

“El sistema sanitari públic serà primarista o no serà” sosté María José, metgessa del FoCAP i primera ponent de l’acte. Plantejava així l’exigència d’aquest model per a garantir un dret com és el de la Salut. La part més pedagògica s’inicià fent palesa la realitat  de la mercantilització de la nostra salut, l’existència dels anomenats  determinats de la salut, tant socials com mediambientals, del perquè al mercat no li agrada l’atenció primària (no és hospitalocéntrica, tracta persones i no malalties, …). Una atenció primària basada en quatre grans característiques: longitudinalitat, accessibilitat, integrabilitat i coordinació.

La greu situació de l’atenció primària, i la seva conseqüència final, la destrucció del sistema sanitari públic, no és una casualitat, no és un accident. La disminució de pressupostos, de personal, de  competències són fruit  de  decisions polítiques  que estan acabant  amb els serveis públics i així amplien alhora el volum de mercat de les empreses de serveis sanitaris, en el marc d’una economia neoliberal. Per a la Trini, de “SAP Muntanya” les polítiques dels últims governs van en aquesta direcció, malgrat que s’omplin la boca dient que l’atenció primària és l’eix del sistema. L’”ENAPISC” no potencia l’atenció primària, sinó que la dissol en un conjunt de proveïdors en el marc territorial. És imprescindible aturar el desmantellament de l’atenció primària en defensa de la nostra salut.

Toni Barbarà va llençar un missatge a la ciutadania i al conjunt dels moviments socials. Un missatge per lluitar, però també un missatge d’esperança. De perseveració en els esforços que fan col·lectius com “SAP Muntanya”, “Rebelion Bellvitge”, “Acampada Mar”, “Resistència Clínic” o les Plataformes del Prat, Terrassa o Baix Vallés; entitats professionals com “FoCAP” o “Rebelion Atención Primaria”, o grups d’afectats com “Que no pase más”. També va llençar un missatge contrari a la designació del nou Consell Assessor del Departament de Salut “On són els treballadors de l’atenció primària?” “On és la ciutadania?”. Per acabar demanava a la ciutadania “Hem de dir prou  i denunciar-ho a tot arreu: en el teu centre, a les entitats veïnals, connectar amb els moviments socials…”

La visibilització dels problemes de les treballadores i els treballadors de l’Atenció Primària va correspondre a “Rebelion Atencion Primaria”. El company Ilde, explicà que no podia ser que en ambulatoris construïts feia poc s’ensorrés el sostre i caigués el sistema informàtic nou, arran de les últimes pluges. Alhora va explicitar la situació de precarietat i de burnt out de tots els treballadors i ens va advertir que en els anys vinents un 40% del personal de l’ICS es jubilaria. Finalment ens recordava que els nostres gestors tot i parlar de què tot és primària, tot és públic, feien ús d’aquest neollenguatge però que aquest sols servia per amagar la realitat: que no tot era la primària i evidentment, tenint en compte el model català, no era públic.

Tot seguit es va presentar el material de la campanya, agraint a la Lola, la dissenyadora, la gran tasca desenvolupada i que permet transmetre, amb les seves imatges, tota la força i el contingut teòric explicitat en el document de la Marea Blanca de Catalunya sobre  l’atenció primària. La companya Cesca ens anava introduint en cada un dels aspectes d’allò que volem per a l’atenció primària, a partir d’idees com que en el CAP es podien resoldre gran part de les urgències, la necessitat de dignificar els treballadors i treballadores de l’atenció primària i  la necessitat d’un pressupost que arribi a un 25% de la despesa, i que en l’actualitat es queda a la meitat percentual.

Entre les propostes d’acció ideades hi havia, entre moltes altres, des de la realització de xerrades, a partir del material ja elaborat, explicant per què volem un sistema primarista, a una campanya de recollida de signatures, o la gravació de vídeos i mocions als ajuntaments i als consells de salut.

El torn obert de paraules va començar amb les treballadores del CAP Raval nord, que exigeixen un nou edifici, després de descartar-se la Capella de la Misericòrdia. Un Cap sense accessibilitat és possible? Doncs sí.

L’amic Antonio, de l’Associació de Veïns de La Sagrera, va comunicar el retorn de pediatria al CAP de La Sagrera, fruit de la lluita continuada dels darrers mesos del col·lectiu “Salvem el CAP de La Sagrera”, demostració que la lluita diària i continua et porta el premi de la victòria.

Aportacions d’usuaris, de  treballadores, es van anar succeint. El paper de la sanitat privada dins l’atenció primària pública, les possibilitats per incorporar els treballadors i treballadores a les diferents mobilitzacions impulsades pels moviments socials i  plataformes veïnals, etc.

Finalment es va fixar una assemblea oberta d’atenció primària pel pròxim dia 21 de setembre, a les 17 hores, a La Torre de la Sagrera, amb l’única finalitat d’impulsar la campanya i les accions proposades. Ahir era només un punt de sortida.