Sindicats i moviments socials en la defensa dels drets socials i els serveis públics

11.07.2018 - Barcelona - Enric Feliu - Redacción Barcelona

Sindicats i moviments socials en la defensa dels drets socials i els serveis públics
(Imatge: Mareas)

Per Eric Feliu.-

El dissabte passat Londres va acollir desenes de milers de manifestants que commemoraven el 70 aniversari d’un dels fets més transcendentals a la Gran Bretanya i a Europa: la creació del Servei Nacional de Salut, a partir de les reflexions dels Informes Beveridge, elaborats en plena Segona Guerra Mundial  i la lluita del Ministre laborista Aneurin Bevan. En aquell  moment nèxia l’Estat del Benestar que coneixem i, avui dia, en perill per les polítiques neoliberals dels darrers governs britànics.

A França no s’aturen les notícies: vagues de treballadors dels centres sanitaris, fins i tot vagues de fam, manifestacions contínues contra les polítiques de Macron, protestes per les  sobrecàrregues de feina que comporten les retallades dràstiques i que arriben fins al suïcidi de treballadors…

Fets que son exemple de les conseqüències dramàtiques que per a la societat comporten l’aplicació de les polítiques “austericides”  dels governs europeus i, darrere d’això, el capitalisme especulatiu, neoliberal i salvatge que patim. Però encara que a primer cop d’ull poden semblar moviments socials semblants, si ho analitzem una mica, trobarem grans diferències.

A Anglaterra la convocatòria de “#OurNHS70”, la manifestació del 30 de juny, va correspondre, entre d’altres, a “People’s Assembly”, un moviment social que inclou a activistes i organitzacions contra les polítiques d’austeritat i les retallades. A més cal destacar el pes del laborisme, amb Jeremy Corbin al capdavant, erigint-se com una alternativa real de govern als actuals llogaters de Downing Street, Theresa May i els conservadors.

A França la lluita té un component essencialment sindical, bé de manera directa amb les organitzacions com la CGT o “Sud Santé Sociaux”, bé a través d’assemblees de treballadors constituïdes al voltant dels diferents centres sanitaris. Així han aparegut grups com “Hopitaux en lutte”  o “Blouses Noires”. Fins i tot el passat mes de maig  va sorgir la “Marée Blanche”, curiosament amb el logo de la Marea Blanca de Catalunya, però constituïda fonamentalment pels professionals de la sanitat i els serveis socials.

Aquesta diferència no és casual. A gran part d’Europa està estesa la creença que la defensa dels serveis públics correspon fonamentalment als sindicats i als seus treballadors autoorganitzats,  ignorant, uns de manera involuntària però altres de manera conscient, el paper de la ciutadania. No assumeixen que la defensa dels serveis públics és essencial per a la ciutadania, ja que els serveis públics  garanteixen l’exercici dels drets, tant individuals com socials. Aquí rau la seva importància. Si no, ens trobaríem davant una simple relació laboral. Ni més ni menys que una relació laboral més. Es menysprea el paper de la gent, que en canvi, són els veritables titulars dels drets garantits pels serveis públics i en conseqüència els afectats directament  per les seves retallades.

I que passa a casa nostra?  Si bé els diferents moviments socials en lluita són semblants pel que fa a autoorganització, funcionament i accions, els sindicats difereixen molt uns d’altres. Tenim dos sindicats majoritaris, UGT i CCOO, dos sindicats per a uns “reformistes”, per a altres “conformistes”, molt tradicionals en el seu funcionament i organització. Tot i haver perdut un 20% d’afiliats, tenen gairebé el 80% dels treballadors amb afiliació sindical a Catalunya. Massa tradicionals i centrats en els treballadors en actiu, no van saber respondre davant de les persones en situació d’exclusió social que van quedar fora de l’àmbit estrictament sindical: els aturats, la lluita pel dret a l’habitatge i els serveis bàsics. Fruit de l’autoorganització nous col·lectius van sorgir, però en aquests moviments socials organitzats molts dels seus activistes   provenien d’aquests sindicats compaginant una doble militància, a vegades difícil.

Més enllà dels sindicats més majoritaris i tradicionals, hi han altres sindicats, normalment de caràcter no tant “reformista”, i per tant més radicals en els plantejaments, però també més assemblearis en el seu funcionament. En ser més assemblearis és més fàcil que assumeixin el funcionament dels diferents moviments socials així com el tipus d’accions desenvolupades. Però, tot i que alguna de les sectorials d’aquests sindicats pot ser majoritària en el seu sector, estem parlant d’un màxim del 20% de treballadors afiliats a aquestes organitzacions sindicals. Però els darrers anys ha sorgit un nou sindicalisme: “Riders X Drets Bcn”, “Las Kelly”…, exemples de lluites obreres, la majoria amb la col·laboració de sindicats, que  s’han articulat al voltant  de determinats tipus de treballs de difícil encaix dins el sindicalisme més tradicional. També és més fàcil que aquests moviments, per la seva pròpia idiosincràsia, participin en accions amb moviments socials.

Podem permetre’ns el luxe de prescindir d’algú en la lluita pels drets socials  i els serveis públics?

La resposta és NO. Tots i totes som imprescindibles. Si observem les manifestacions del Primer de Maig, és evident que els dos sindicats majoritaris no duen, ni  de bon tros, una cinquena part dels seus afiliats a la manifestació matinal. I, tot i que proporcionalment segur que millora el percentatge en les manifestacions de la resta de sindicats, no és per tirar-hi coets. La disminució d’afiliació d’uns sindicats no l’han incorporat automàticament amb increment els altres. Sumant les manifestacions del Primer de Maig no s’arriba a una xifra com la de la gran manifestació del darrer 8 de març, tot i que a Catalunya hi ha 2,7 milions de persones assalariades, moltes en condicions de precarietat.

Aquí cal una reflexió,  potser no tant de quin tipus de sindicalisme cal sinó al voltant de com afrontem, moviments socials i sindicats, la societat actual. Persones amb diferents feines sempre n’hi ha hagut, però ara suposa una falta de socialització col·lectiva dels treballadors. La fàbrica, espai natural dels sindicats, s’ha complicat: treballadors de l’empresa, d’ETT, temporals, treballadors externalitzats i subcontractacions…, és difícil crear solidaritat col·lectiva sense un espai laboral comú. A més, tenim compte corrent de precariat però aspiracions burgeses. Som consumidors més que treballadors o ciutadans. Així és difícil crear consciència de classe.

Llavors, que hem de fer? Com hem d’actuar? Dins els moviments socials ens movem per la confiança que es crea en el transcurs de la lluita comuna. Personalment  un acaba tenint més en compte les persones que les organitzacions. És fàcil compartir una lluita amb qui ha estat al teu costat fent dos-cents quilòmetres en autocar per anar a manifestar-se, una tarda d’hivern, tot plovent, per Lleida. Trobes natural accedir a la proposta d’una persona que, allunyada en alguns aspectes, respectes per la seva seriositat i compromís en la lluita. Per això hem de fer costat a aquells companys i companyes que dins dels diferents sindicats defensen el paper de la ciutadania i  els moviments socials en la defensa dels serveis públics i els drets que garanteixen. No són pas sols companys de viatge. Són germans i germanes per la fraternitat de la lluita social. Així teixim les lluites, i només així construïm les victòries. Ens hi juguem massa.

Categories: Comunicats de premsa, Diversitat, Economia, Europa, Joves, Opinions, Política
Tags: ,

Butlletí

Anota la teva adreça de correu electrònic per subscriure't al nostre servei de notícies diari.


video 10 anys Pressenza

App Pressenza

App Pressenza

Llibertat presos polítics!

Milagro Sala

International Campaign to Abolish Nuclear Weapons

International Campaign to Abolish Nuclear Weapons

Europe.Netting

Europe.Netting

Arxius

Except where otherwise note, content on this site is licensed under a Creative Commons Attribution 4.0 International license.