Per Enric Feliu

Dissabte, matí de juny al Portal de l’Àngel de Barcelona, això significa ramats de turistes que pugen des del mar i centenars de compradores i compradors de les rebaixes acabades d’inaugurar. I enmig d’aquell desori consumista i gairebé fora de lloc  més d’una cinquantena de cadires de rodes concentrades i vigilades atentament per policies. 

Segurament, la gent que girava el  cap vers elles abans de creuar  el semàfor es devia preguntar, “Per què protesten?”. Algunes activistes els hi donaven els volants que repartien.  Allà era la resposta.

L’Assemblea per la Diversitat Funcional de Barcelona havia convocat la manifestació reclamant transport per a tothom. A primer cop d’ull ens pot semblar que tant Barcelona com la seva àrea Metropolitana tenen una magnífica xarxa de transport públic i millor que la d’altres ciutats. Però des d’una cadira de rodes no es veu així.

No és normal que una amiga en cadira de rodes s’hagi de plantar davant d’un autobús en una de les parades evitant que arrenqui per obligar-lo a baixar la rampa.  El dia a dia es converteix en una lluita continua. Ella mateixa reconeix que, si no és posant-se de mala llet, moltes vegades  no aconsegueixen que l’hi abaixin les rampes. Alguns conductors al·leguen que tenen les rampes espatllades. Però, un autobús amb la rampa espatllada pot prestar servei? O hauria de quedar-se a cotxeres fins que la problemàtica estigui resolta?

Però tampoc qualsevol de nosaltres queda lliure de les crítiques. Moltes vegades som poc solidaris i ocupem sense cap mena de problema o escrúpol els espais reservats en els autobusos, remugant quan els hem d’abandonar en  arribar alguna persona en cadira de rodes.

El portaveu de l’Assemblea ho explicava a les càmeres de televisió ben clar: “els nostres drets fonamentals són vulnerats perquè no tenim garantida la mobilitat”. Només hi ha 88 taxis adaptats, quan en teoria n’hi haurien d’haver 500. Una altra companya explicava que a la xarxa de metro encara hi ha un 12% d’estacions no adaptades.

Les reclamacions dels manifestants eren molt importants. Per una banda transport per a tothom i, sempre, transport públic universal, equiparant el transport especial al transport ordinari. Cal ampliar la flota de taxis adaptats  per a adequar-la al que exigeix el Reial Decret 1544/2017, que fixa un mínim del 5% de llicències amb vehicles adaptats. Exigència de tarifes socials, ja que tot l’esforç econòmic recau en les persones amb mobilitat reduïda.

Finalment una millora de l’atenció al client. En els dies previs a la manifestació una amiga em recordava que per a agafar un servei havia trucat més d’un centenar de vegades seguides. En resum: reestructurar tot el sistema de transport públic perquè efectivament sigui universal.

I no van ser poques les persones en cadira de rodes que es van incorporar a la marxa. Gairebé un centenar van desfilar Via Laietana avall fins a la Plaça Sant Jaume. A mesura que avançaven els cants passaven de “Vida digna, taxi adaptado” a “Taxi no adaptado, taxi quemado”, i s’alternaven amb el clàssic “Els carrers seran sempre nostres”, que en aquesta manifestació prenia un nou significat.

A la marxa, a més dels familiars i acompanyants, hi havia representants de diferents moviments socials com el Sindicat de Llogaters, la Marea Pensionista, Renda Garantida, la Marea Blanca de Catalunya i la Plataforma d’Atenció domiciliaria SAD.

Després d’arribar a la Plaça Sant Jaume, i davant de l’Ajuntament de Barcelona, es va llegar el manifest  i alhora es va explicar que malgrat la presència d’un representant tècnic de l’Ajuntament no hi hauria cap mena de reunió. Havien exigit una reunió amb representants polítics, no tècnics. “Volem solucions, sinó dimissions”.

Aquest dissabte s’han visibilitzat les persones amb diversitat funcional.

Tinguem-les presents cada dia.