L’estat de les pensions

04.03.2018 - Catalunya - Prudenci Vidal Marcos - Redacción Barcelona

L’estat de les pensions
(Imatge: Marea Pensionista)

Per Prudenci Vidal Marcos.-

El fet que els pensionistes a Espanya s’hagin tirat al carrer ha posat en alarma als polítics que veuen com els seus principals votants poden canviar l’orientació del seu vot davant les pròximes eleccions. Però les reivindicacions no sempre són enteses. La política o té com a objectiu el servei públic o, tard o d’hora, el mateix sistema democràtic acaba amb els intrusos o, millor dit, hauria d’acabar amb ells.

El 0,25% de pujada en les pensions a Espanya ha provocat una reacció multitudinària, però no tan sols per la indignació en comprovar que els subministraments bàsics de supervivència han pujat molt per sobre del que es calcula com a IPC, sinó també perquè ha agafat els jubilats amb cert grau d’organització i cohesió. La “Coordinadora estatal en defensa de les pensions” ha fet, durant cinc anys, un treball immens per a traslladar als jubilats l’alerta que aquest dret estava sent atacat per tot arreu.

Els atacs ja vénen de lluny i de part del poder financer mundial. Després que al final de la 2a guerra mundial s’iniciés la reconstrucció d’Europa, la productivitat de les empreses es repartia entre els salaris i els beneficis empresarials. Amb això es va muntar l’anomenat Estat del Benestar que, construït a força de les aportacions dels treballadors i de les quotes empresarials, va permetre que la població  pogués beneficiar-se de sanitat, ensenyament i pensions de jubilació dignes. El creixement de l’estat del benestar va anar augmentant i el cost del seu sosteniment arribà a tal moviment financer que el Neoliberalisme ha anat estenent els seus tentacles per a apoderar-se gradualment, sense presses però sense pauses, del sistema de protecció social.

Sobre la base de la llibertat individual s’han anat establint paral·lelament serveis privats en els àmbits de la protecció social. Però l’objectiu és liquidar aquests serveis socials en favor del capital privat. Han utilitzat tot tipus d’ardits: com la introducció de partits polítics finançats per ells i que els han de servir, per després oferir-los càrrecs en les multinacionals beneficiàries de les seves polítiques [les anomenades portes giratòries] i imposant una legislació que deteriora els serveis.

Una gran campanya mediàtica, com la pluja que cau fina però que cala fins als ossos, ha manipulat l’opinió pública per a fer creure que el sistema públic és insostenible i que la gestió del sistema privat supera el públic i atraure així a les seves urpes el capital suficient per a enriquir-se i de pas deteriorar els sistemes de protecció social.

La crisi financera va ser la gran excusa perquè els estats s’endeutaren fins a tal punt que el capital financer va forçar canvis constitucionals que garantien el pagament del deute abans que els serveis socials. I van trobar en aquells partits les oïdes afinades per a atendre els seus enverinats requeriments. Grècia, Irlanda, Alemanya, França, Espanya, Portugal i altres països van començar a notar el deteriorament (les retallades) dels serveis sanitaris, les aules amb ràtios d’alumnes semblants a les dels anys setanta, i, sobretot, legislacions laborals absolutament permissives i tolerants amb l’explotació. Les anomenades conquestes socials de les dues generacions anteriors van ser fulminades a cop de decret llei i de contubernis nocturns de pactes ignominiosos.

Moltes empreses van tancar les seves portes davant la crisi financera que no els donava crèdit per a desenvolupar les seves activitats i l’atur va créixer, sobretot en les capes populars; com també va créixer l’ocupació subsidiària fins a arribar a més del 20% del PIB, amb la qual cosa moltes empreses escapaven als impostos i a les cotitzacions socials. Per a remeiar l’ocupació es van dissenyar cotitzacions fraudulentes en els contractes lliures de treball que, àdhuc estant subvencionats, no complien el que el contracte marcava (com reduccions de jornada encara que aquesta es realitzava sencera). Es va perdre el concepte d’hores extraordinàries pagades i cotitzades; es van introduir tarifes planes per a danyar i fer visible la inviabilitat del sistema públic de sanitat, de pensions i de dependència. Els anomenats convenis col·lectius van desaparèixer i “l’arranjament” entre treballador i empresari va ser substituït per contractes propers a l’esclavitud. Es va permetre la creació d’empreses de Treball Temporal que s’enduen el 60% del salari guanyat, i permeten que els contractants estiguin lliures del reconeixement dels drets socials tals com les pagues extres, l’acomiadament, les cotitzacions socials. Es van introduir projectes de llei que, disfressant el llenguatge, mentien sobre la seva finalitat: com el “factor de sostenibilitat” que d’aplicar-se suposarà l’empobriment dels actuals i futurs pensionistes.

A Espanya es va produir un moviment social anomenat 15M, que va fer sortir els colors als partits tradicionals amb eslògans com “no ens representeu” “no en el meu nom”, etc. El foc de la ira va prendre en els pits d’aquells joves, avui ancians, que havien lluitat contra el feixisme franquista en els carrers, en les fàbriques, en les universitats i en els primers ajuntaments democràtics. Mentre, a Europa, davant la crisi, es refugiaven en el feixisme ultradretà i en el sud d’Europa nous partits de l’avui mal anomenada esquerra [la crisi ha fet un gir al concepte. Avui sociològicament es parla dels de dalt i els de baix] van sorgir per a la involució del sistema capitalista neoliberal. La seva ira va ser tal que van desmantellar  la nació grega davant la impassibilitat de les altres nacions i dels partits tradicionals d’esquerres, convertits al neoliberalisme: passem del “cal ser socialista abans que marxista” a “Europa exigeix i cal complir”.

Les eleccions al Parlament Europeu van iniciar el canvi. Però en la gent gran existeix una certa resistència al canvi. Al llarg de la nostra vida teixim xarxes neurològiques per a l’anàlisi de la realitat i ens sentim còmodes si una altra realitat no altera els nostres plantejaments tradicionals. Hem sentit dir: “jo sóc socialista, i moriré sent socialista” “en la meva família hem sigut de dretes sempre” “qui ho arreglarà, aquest jovenet …?”. Però l’evidència d’una altra realitat va fer canviar aqueixa mentalitat. Vam haver d’ajudar els nostres fills que estaven a  l’atur, pagar necessitats bàsiques als nostres néts, i comprovar palpablement el que mai haguérem sospitat i mai havia ocorregut: veure que els treballadors eren pobres treballant en jornades laborals interminables; veure marxar els nostres néts a l’emigració perquè no trobaven treballs dignes tot i la preparació que tant esforç familiar i personal havia costat; veure amb incertesa el futur més immediat.

Un fort truc va sonar  en cada porta i uns valents van deixar de jugar a les cartes i al dòmino tot recuperant el valor juvenil i al crit de: “Mans enlaire, això és un atracament” “Les pensions no es venen, es defensen” van sortir al carrer amb les seves reivindicacions. Els mitjans de comunicació en van fer cas omís, al cap i a la fi no deixen de ser pessebristes del capital. Va costar cinc anys que aquest truc fos atès a tot el país i el dia 22 de febrer centenars de milers de veus al carrer van clamar per la justícia social perduda, desatesa i humiliada. La revolta social continua i continuarà fins que els estats compleixin amb la seva funció principal: assegurar una vida digna per als seus ciutadans. La rebel·lió, deia el fundador de l’estat modern, J. Locke, està justificada quan s’impedeix el debat democràtic. Doncs això és el que reclama la ciutadania. Ja n’hi ha prou de posar pegats cada vegada que una canonada aboca aigua quan apreciem que són masses les soldadures de la canonada! Cal canviar tota la instal·lació, mitjançant un pacte constitucional que garanteixi tots els serveis socials que les generacions anteriors van conquistar, i sobre els que es va fonamentar, això van dir, el projecte democràtic de l’estat espanyol en la Constitució de 1978.

La societat ha canviat. El que va ser bo per a aquell temps no ho és avui. No existia la societat de la informació, la robòtica, la intel·ligència artificial, la telefonia mòbil, etc. Aquella societat de la democràcia representativa té el deure de reflexionar per a un nou pacte social que inclogui la democràcia participativa en la presa de decisions i en el control polític. Les pensions estan sent tractades com la fuita d’una canonada, però no hi estem disposats. Volem un debat nacional d’experts de totes les tendències que reflexionin sobre el sosteniment de l’estat del benestar i decideixi que les persones estan per sobre dels interessos privats de multinacionals que globalitzen la producció, privatitzen els guanys i socialitzen les pèrdues. Som ciutadans, no vassalls!

Categories: Economia, Educació, Europa, Opinions, Salut
Tags: , , , , ,

Newsletter

Enter your e-mail address to subscribe to our daily news service.

Search

video 10 anys Pressenza

Documental: RBUI, nuestro derecho a vivir

App Pressenza

App Pressenza

Llibertat presos polítics!

International Campaign to Abolish Nuclear Weapons

International Campaign to Abolish Nuclear Weapons

Arxius

xpornplease pornjk porncuze porn800 porn600 tube300 tube100 watchfreepornsex

Except where otherwise note, content on this site is licensed under a Creative Commons Attribution 4.0 International license.