Per Enric Feliu.-

Dijous passat la  sempre fràgil coordinació  de les forces polítiques independentistes es trencava. L’abstenció de la CUP a  la investidura proposada per les altres dues forces polítiques independentistes impedia en primera votació que el Parlament nomenés un nou President de la Generalitat. S’havia imposat l’opció  Implementar la República envers Govern Autonomista. Dijous hi havia desconcert i alhora un punt d’indignació en gran part de la ciutadania que, des del mes de setembre,  havia sortit als carrers en totes les manifestacions independentistes.

Però l’endemà tot va canviar. D’aquí a uns mesos o, fins i tot, d’aquí a uns anys, quan els historiadors analitzin aquests convulsos dies a Catalunya, hauran de reflexionar sobre com les elits espanyoles van alimentar i impulsar l’independentisme català en els seus moments més baixos, malgrat els greus  errors d’anàlisis comesos. La decisió del Magistrat   Llarena de dur a la presó amb caràcter provisional a gairebé tot el darrer Govern de la Generalitat ha transformat el desconcert en radical  indignació  i no ja entre la majoria independentista sinó en un molt més ampli sector de la societat catalana.

Tenint en compte el concepte de violència que aquest Magistrat del Tribunal Suprem empra en les seves interlocutòries, Rosa Parks hauria estat imputada de rebel·lió, Ghandi estaria allotjat en una cel·la de manera permanent i Nelson Mandela s’hagués podrit a Robben Island. En els darrers anys, qualsevol ocupació o manifestació pacífica convocada pels moviments socials, per reivindicar drets fonamentals i bàsics per a les persones, on hi hagués hagut acció policial amb ús de la força podria haver estat qualificada de violenta… per part dels manifestants! O, si més no, hauríem estat cosits a multes per la Ley Mordaza com a Múrcia, on els manifestants pel soterrament de les vies de l’AVE ja porten acumulats més de 40.000 euros per dir coses impròpies.

El mèrit del Magistrat Llarena és transformar el debat Independència Sí / Independència No en un debat Democràcia Sí / Democràcia No. I així és com es percep per gran part de la societat catalana no independentista. Amplia la base social de l’independentisme per la via ràpida. Allò que suposarien dos o tres anys de feina de carrer ho escurça en el temps de dictar una resolució judicial. És molt significativa l’escena  de dissabte al Parlament, amb Xavier Domenech donant suport a la declaració institucional del President del Parlament. Minuts abans podíem veure per televisió com més de la meitat dels diputats socialistes aplaudien a Inés Arrimadas mentre que el màxim responsable del PSC, Miquel Iceta, es quedava quiet, segurament reflexionant sobre la divisió interna que pateix dins  la seva formació. Tot un poema.

Dissabte a la tarda, amb la pluja, els moviments socials coordinats i que havien convocat la manifestació amb l’arribada a Madrid de “EnMarchaXloBasico”, treien el cap al carrer. Però res a veure amb les manifestacions del diumenge quan, a la tarda, fàcilment es concentraven desenes de milers de persones davant del consolat alemany a Barcelona, convocats per l’ANC, o davant la Delegació del Govern a Barcelona convocats pels Comitès de Defensa de la República, ambdues atiades per la detenció a Alemanya del President Puigdemont. Una qüestió que podem deixar en l’aire és si la nova situació suposarà la superació de la fase mobilitzadora, impulsada per l’ANC, per una fase més combatent impulsada pel CDR, de caràcter més rupturista i transformador.

Les ordres de detenció europees tindran el seu tràmit i ja veurem que passa a Escòcia, Bèlgica i Alemanya. El resultat és incert. I el que avui s’ufanen a proclamar com un gran èxit, des de mitjans de Madrid,  pot suposar la degradació final de la imatge de la Justícia espanyola en l’àmbit europeu.

Finalment i en l’àmbit polític, avui és més  possible que fa una setmana un govern de coalició amb les forces polítiques contràries al 155. Perquè aquest és el veritable problema amb què ens trobem els moviments socials.

Fa uns dies el Govern central va recórrer davant el Tribunal Constitucional la llei d’universalització sanitària, segurament el gran èxit de la legislatura del Conseller Toni Comin. Llei que va ser votada a favor per tots els grups del Parlament excepte el Partit Popular, que va votar en contra, i Ciutadans, que es va abstenir. Per tant una de les lleis amb més suport social i que de fet suposava passar per damunt del RD 16/2012  que imposava  l’apartheid sanitari.

Setmanes abans, quan preguntàvem als màxims responsables del Departament de Salut sobre per què aquest Departament havia signat un nou Conveni amb l’INSS, sobre les avaluacions mèdiques, pràcticament idèntic al vigent fins llavors i que havia estat objecte d’una oposició ferotge per part de col·lectius com la PAICAM i altres pel seu caràcter economicista, se’ns replicava que la direcció política del Departament passa per Madrid, que és qui decideix.

No es tracta doncs d’un tema de burocratització de les decisions, que   ho és, o d’endarreriment o congelació en les despeses, que també ho és, sinó que, en el fons,  hi ha   una càrrega ideològica en l’ús que de l’article 155 de la Constitució Espanyola  en fa el Govern de Madrid, una intervenció partidista i que imposa un model neoliberal, sense  límits de cap mena ni  control popular ni democràtic.

Els moviments socials necessitem que s’implementi de veritat la Renda Garantida, sense excepcions. Cal que l’assistència sanitària sigui gratuïta i universal. Els poders públics han de poder imposar-se als grans oligopolis de l’energia i de l’aigua. S’ha de poder disposar de l’immens parc de pisos dels fons voltors i dels bancs que, a sobre, han estat rescatats amb uns recursos públics de tots i  que no han estat retornats. Tot això només es podrà intentar si tenim un govern amb el màxim de suport possible. El Parlament ha de poder fer les seves funcions de control i debat, i els moviments socials pressionar al carrer, que és el nostre medi habitual, denunciant la vulneració dels drets socials i també individuals.

Els moviments socials hem de ser conscients dels darrers versos  del cèlebre poema del mossèn Martin Niemoller:

Als sie mich holten,
gab es keinen mehr, der protestieren konnte

Ara vénen per mi. I no hi ha ningú que aixequi la veu.