Per Daniel Cruz.-
A col·lació de la presentació del documental Pacte de Silenci, Calàbria66 dóna veu a diversos col·lectius que han plantat cara al poder.
L’auditori de l’Espai i moviment per l’Educació, la Cultura i el Veïnatge al barri de Sant Antoni de Barcelona, Calàbria66, espai aconseguit després de 14 anys de reivindicació veïnal, presenta una audiència variada i expectant. Sembla que ningú sap a què ve, però Roberto Martínez, coordinador i portaveu de la Plataforma Afectats BB SERVEIS, que promou l’esdeveniment, ens adverteix que avui “passaran coses d’alt voltatge”. És clar que el denominador comú d’aquesta vesprada és l’esperit reivindicatiu que es respira. Es respira i es transmet.
La primera convidada entra per videoconferència. Es tracta d’Ana Garrido; és anunciada com la destapadora del cas Gürtel i, per això se la presenta com una valenta que ha hagut de deixar el seu treball de funcionària en l’Ajuntament de Boadilla de la Muntanya i que fins i tot ha estat amenaçada de mort.
La casualitat i, sobretot, la solidaritat va unir el cas Gürtel i la corrupta de BB-Serveis, ja que ambdues trames es van destapar en el mateix any 2009. “En tots dos casos es tracta de drets arrabassats a les persones, tan directa com indirectament”, recorda Garrido. Per la seva banda, després d’haver sigut acomiadada, ha aconseguit una sentència que, després de donar-li la raó en què el seu acomiadament va ser improcedent, la compensa econòmicament. Malgrat que aquesta indemnització quasi no cobreix les despeses d’advocats i altres gestions, Garrido afirma que li ha representat una important victòria moral. “El que importa és vèncer en la justícia, malgrat l’esforç. Gràcies a tots els activistes que esteu en l’auditori, a Roberto, com a portaveu d’aquesta iniciativa i a Toni Navarro per la pel·lícula”, expressa Garrido.
“Qui no es baralla no ho aconsegueix. Val la pena no dormir, de jutjat en jutjat? Doncs la resposta fàcil és que no, però forma part de la nostra vida i molts de vosaltres ho sabeu perquè esteu en situacions similars; l’important és la denúncia pública que fa el documental”, diu Roberto Martínez que recorda que avui és l’aniversari de la periodista, la qual cosa alça un nou i merescut aplaudiment.
“Us presento a Josele Sánchez, director de la Tribuna de Cartagena i amenaçat de mort per denunciar que Emilio Botín va ser assassinat”. Així de terrorífic el presenta Roberto, “i tot per no rebre un suborn”. Amb una salutació en català -bona tarda a tots- comença la seva intervenció. Encara que els grans mitjans ho han silenciat, més de 4 milions segueixen a Sánchez en les xarxes socials. A la fi d’octubre de l’any passat va destapar que Botín hauria pogut ser assassinat i es van adonar que cap mitjà s’havia fet ressò del possible assassinat. Ell mateix acusa la filla i a la vídua del banquer, així com al “presumpte” narcotraficant Jesús Samper, que també relaciona com a amant de la vídua de Botín.
El banc Santander apareix relacionat amb blanqueig de capitals sobre el narcotràfic a Colòmbia. Josele Sánchez no aconsegueix quantificar la quantitat de persones afectades. “Fa 3 setmanes vaig tenir la visita d’una persona que m’oferia 400.000 euros per deixar d’escriure sobre Botín, retirar-me del periodisme, no escriure ni una poesia durant 5 anys, destruir proves sense lliurar-les a ningú, així com no fer cap al·lusió a l’Opus Dei” diu el periodista. “L’última condició era acceptar un treball de turisme a Costa Rica, amb un sospitós salari de 7.000 dòlars al mes”, afegeix.
“Faig constar davant l’auditori que no vull suïcidar-me”, ironitza Sánchez. “Per motius econòmics ja no puc tenir seguretat privada i he hagut de mudar-me a una altra comunitat autònoma, on ningú em conegui”. “Sóc conscient que acusar a Soraya Sáenz de Santamaría, l’expresident colombià Ernesto Samper (oncle de Jesús Samper) és un risc que em col·loca en el punt de mira d’enemics poderosos” –però tot coratjós, Josele Sánchez es reconeix en un periodisme valent i en la seva labor de denúncia. “Mirar-me a l’espill i no sentir-me un fill de puta és el millor regal que em puc donar cada dia”, conclou Sánchez.
L’actor César Bea està al capdavant de la lluita contra l’estafa de les energies renovables, que compta amb “més de 62.000 famílies afectades”. “L’any 2007 es va fer una crida perquè les famílies invertissin en aquest projecte, però l’Estat, en 2011, va incomplir la seva part del contracte i ens va deixar a l’estacada; el PSOE primer, i el PP després, han arruïnat a totes aquestes famílies amb un incompliment flagrant”. César –que va fer una vaga de fam i ha portat la seva lluita al cor d’Europa– està acabant un documental que es dirà Soldeout.
Es convida a l’acte a “Les Kellys” per donar veu a aquells que normalment no apareixen en els mitjans, encara que en el seu cas l’ascens ha estat meteòric: “l’única cosa que demanem és que, si treballem en un hotel, simplement ens reconeguin com a treballadores de l’hotel, tan sols això”. “L’externalizació ens mata, i cada vegada és pitjor. Les empreses outsourcing estan en tots els nivells, i això és sinònim de precarietat…”
El passat 10 de febrer els treballadors de Titanlux van sortir al carrer. “A vegades experimentem que la lluita col·lectiva no té sentit, que és una pèrdua de temps, però els treballadors de Titanlux són un exemple d’èxit”. Quan en 2017 Titanlux va fer 100 anys i va arribar la 4a generació que va heretar un deute molt gran, la van voler pagar reduint plantilla mitjançant acords, sobretot amb treballadors ja grans, però no va ser suficient, i van començar a acomiadar-ne altres que ja no estaven prop de l’edat de jubilació. “El nostre petit sindicat es va alçar i per assemblea va decidir fer una vaga de 3 hores, 3 dies a la setmana i, finalment l’empresa es va asseure a negociar i va dir que no tornaria a haver-hi acomiadaments; després, després de 4 dies de vaga indefinida l’empresa es va tornar a asseure i es va aconseguir que els treballadors en procés judicial (3) fossin readmesos”. “De moment hem aconseguit el que volíem i per això volem transmetre aquest missatge: la solidaritat de la plantilla va fer que hi hagués un 0% de producció. És quelcom que els mitjans de masses silencien perquè l’exemple no s’estengui”, conclou el portaveu.
El següent torn de paraula va ser per a la Plataforma Sense Sostre. Es lamenten que l’Ajuntament no els fa cas i no atenen ni la seva petició de reunió. Tan sols demanen una operació fred tot l’any, un centre d’acolliment urgent, una casa d’acolliment fix. “No som un nombre d’expedient, demanem un menjador 12 hores”. Es lamenten que l’església tampoc ajuda. “Lluitarem pels nostres drets i els drets de les persones abans de res”, conclou el denunciant.
Marea Blanca, habitual de la casa (Calàbria66), afirma que si la societat maltracta a les persones grans, és una societat insana i recorda que Rivera Salut ha fitxat a Boi Ruiz, l’exconseller de salut que va privatitzar la sanitat. L’organització expressa el seu apoderament: “salut és lluitar i lluitar és salut”.
Per part de Marea Pensionista la denúncia va dirigida a la indignitat del robatori del sistema públic de pensions, i la consegüent pèrdua de poder adquisitiu de milers de pensionistes. Un exemple d’èxit ens arriba d’Argentina, on la ciutadania “ha tombat” una llei semblant a la que es vol aplicar aquí.
Sebas Huguet, d’estibadors portuaris, recorda que gràcies a la unió de treballadors s’estan aconseguint conquestes socials, “hem d’accelerar i ser solidaris”. “La lluita de Titanlux o les marees és la meva lluita, tots units cap a un sentit i treballar això, encara que tinguem discrepàncies internes, que no han de transmetre’s fora”, diu Huguet.
Eva, activista de Podemos, també posa en relleu la seva lluita. En el seu cas, van a fer una denúncia col·lectiva a la farmacèutica Bayer, a la qual acusen d’haver “enverinat” i destrossat les vides de milers de dones arreu del món (només a Espanya n’hi ha 80.000) amb Essure (un dispositiu, una molla que substitueix la lligadura de trompes tradicional).
La lluita ha fet que el cas hagi arribat als jutjats dels Estats Units de la mà de la coneguda jurista Erin Brockovich-*Ellis. De moment, l’associació està constituïda a Espanya per 13.000 dones, en contacte amb les diferents plataformes repartides a tot el món, des d’Europa a Brasil o els Estats Units.
Per a la Plataforma d’atenció domiciliària, la seva lluita és invisible, com també afirmen la invisibilitat de la gent a la qual atenen. Són 4.000 treballadores que atenen a gent amb dependència. Demanen el lògic suport perquè estan en negociacions amb el Congrés dels Diputats i l’Ajuntament de Barcelona. Precisament, el documental “Pacte de Silenci” ha comptat amb la participació de diverses activistes d’aquesta plataforma.
Finalment es projecta el film inèdit. Roberto ens avança que acabarem plorant, encara que es tracti d’un documental de baix pressupost. “Ha sigut més dur que un part”. “Ho expliquem nosaltres perquè no ho ha explicat la premsa”, diu un emocionat Roberto. La intrahistoria comença amb la proposta de Martínez a Navarro, quan fa un parell d’anys es van conèixer i li va proposar fer aquest document gràfic. Navarro, que no és pas un novençà (és director del Festival de Cinema de DDHH de Madrid i Barcelona des de fa 15 anys), es va comprometre a dur a terme “aquest repte”. Toni, primer en català i després en espanyol, pren la paraula: “Ha sigut un any de treball, tot sense lucre… A la meva mare li vaig haver de dir que ni tan sols jo mateix sabia de què vivia. Necessitem una Marea en cultura”. Resumeix en una frase allò que li dóna energia per a seguir i serveix d’arenga al públic: “Salut, força i endavant!”.
A partir d’aquí comença el documental, del que ens sol·liciten que no es facin captures ni gaires comentaris més enllà de la sinopsi, ja que anirà a festivals on s’exigeix que no hagi estat difós prèviament.
Personal que no cobrarà, paradisos fiscals, ancians desatesos i subvencions públiques es barregen en Pacte de Silenci, un documental precari però molt valent. Esperem que arribi a molts cervells i ressoni en moltes consciències. Especialment en aquelles que puguin reparar tots els danys causats.
