La relació “moderna” entre l’ésser humà i el treball comença amb la Revolució Neolítica, quan l’agricultura i la ramaderia coincideixen amb l’establiment d’assentaments permanents.

L’inici d’aquest procés en diferents regions es remunta a l’any 10.000-8000 a. C. a la Mitja Lluna Fèrtil. La transició de caçador-recol·lector a agricultor va ser inicialment perjudicial per a la salut de la població, cosa que s’ha atribuït a la reducció de la diversitat d’aliments, però també a l’augment del treball més ardu, necessari per mantenir un subministrament constant per als ara creixents assentaments. Les anàlisis recents assenyalen que l’agricultura també ha provocat profundes divisions socials i, en particular, ha fomentat la desigualtat entre els sexes.

Un interessant jaciment arqueològic, a Göbeki Tepe, que correspon a aquest moment, excavat el 1994 per l’arqueòleg alemany Klaus Schmidt, sembla desafiar algunes de les suposicions fetes sobre la cronologia del procés. Tot i que tradicionalment es va assumir que la religió organitzada va seguir a la Revolució Neolítica i l’establiment d’assentaments permanents, els que es van congregar a Göbeki Tepe, per algun tipus de ritual, eren caçadors-recol·lectors que portaven menjar d’altres àrees. No obstant això, a mesura que el lloc es va desenvolupar i els visitants es van assentar més, la necessitat d’alimentar-los sembla haver estat un factor en el desenvolupament de la domesticació de les plantes. És a dir, algunes persones van haver de treballar dur.

Com va dir l’excavador Klaus Schmidt: “Primer va venir el temple, després la ciutat” (Wikipedia). Hi hauria d’haver afegit: i amb ell, la feina.
El lloc sembla haver inspirat una mica l’allau d’històries d’aquells que busquen trobar proves arqueològiques de la Bíblia, els que potser van veure aquí el mític Jardí de l’Edèn, però s’ha proposat una interpretació més interessant: que el pes de la revolució agrícola, amb les seves conseqüències de mala salut i treball dur, es va convertir durant molts anys en el record d’un “moment”, l’al·legoria de ser expulsat de l’Edèn, havent d’ aconseguir el pa “amb la suor del seu front”.

Mentre que el treball era considerat com una maledicció per les civilitzacions antigues, l’ètica protestant del treball i el veure la mandra com un pecat mortal han creat una cultura basada en el dogma modern que el treball és el significat de la vida i el deure de tot ésser humà. Sembla ser que fa por la idea de que els robots aniran reemplaçant als humans en el futur. Però això no diferencia entre el treball insensat, desgastat, servil i repetitiu, que el més probable és que sigui reemplaçat per l’automatització, del treball creatiu, orientat a la recerca i emocionalment gratificant, que pot ser alleugerit per l’automatització però, certament, no reemplaçat per ella.

Si afegim que el temps lliure creat per una reducció de la setmana laboral podria ser utilitzat per a l’entreteniment, l’aprenentatge i les activitats socials, el futur s’il·lumina.

El temor creat per l’escenari d’automatització es basa en l’actual tendència de concentració de la riquesa i els recursos en cada cop menys mans. Per tant, la suposició és que l’automatització permetrà als rics enriquir-se astronòmicament i que els treballadors es quedaran massivament aturats.

Renda Bàsica Universal (UBI)

L’única manera de fer front al col·lapse de les estructures socials provocat per l’automatització és garantir que tota la població compti amb prou diners per cobrir un estil de vida raonable. No només les necessitats “bàsiques”, sinó també les que permeten participar plenament en la vida comunitària. Els experiments en UBI demostren que lluny de convertir-se en “ociosos”, les persones es comprometen amb entusiasme en les tasques creatives que els motiven. En lloc de “treballar” per un salari, la gent participa, s’involucra, es desenvolupa i aprèn.

Igual que els efectes negatius de la Revolució Neolítica que van trigar mil·lennis a superar-se, la “Revolució de l’Antropocè”, a la qual ens enfrontem, corre el risc de tenir conseqüències negatives si els valors en què es basa són una continuació de la deshumanització que experimentem avui dia. Requereix llavors convertir-se en una “Revolució Humanista”, en la que l’Home es converteixi en el valor central, més que en diners i poder, en la qual la solidaritat més que l’individualisme i la cooperació més que la competència constitueixin la base de noves formes de relació i producció. El treball no pot ser el sentit de la vida humana, ja que cada individu ha de tenir la llibertat d’explorar el significat de la seva pròpia existència.

Tornem llavors al motor dels salts que l’Home dóna en la seva evolució. Si una recerca espiritual va precedir a alguns dels canvis més dràstics, potser sigui necessari tornar a trobar, en la profunditat de la consciència humana, l’espurna del nou estat de l’ésser. Aquesta és la clau per escollir el camí que obre el futur a tota la humanitat i no només a una minoria poderosa. Ser capaç d’implementar polítiques com la UBI i el retorn al Bé Comú seria el reflex (i inductor en permanent retroalimentació) dels canvis existencials que permetran als éssers humans sortir de la seva actual deshumanització. No seria el “retorn” a un Edèn mític, sinó la creació d’una societat basada en una imatge que sempre estava trucant des del futur.