M’haguera agradat molt participar en aquestes activitats preparatòries de la 2a Marxa Mundial per la Pau i la No-violència…

Pau i No-violència és el més important que hem de fer. En el moment en què aconseguim aquesta transició… de la força a la paraula, de la cultura de guerra a una cultura de pau, de l’enteniment, de la comprensió, de l’escoltar i de la conciliació. No tan sols haurem proporcionat el benestar més gran a la humanitat en el seu conjunt, sinó que, a més, tindrem els mitjans, els recursos econòmics dels quals avui no disposem precisament perquè tot va cap a la tradicional seguretat de les fronteres i els territoris. Aquesta és una altra cosa que haurem de canviar, un nou concepte de seguretat. No solament ens interessa la seguretat dels territoris mantinguda pels exèrcits i les fronteres. I dels habitants que viuen en aquests territoris, qui se n’ocupa?, Qui s’ocupa de la seguretat alimentària, de la seguretat sanitària?, Qui s’ocupa que tots tinguem accés a uns serveis de salut de qualitat?, a uns serveis de cura del medi ambient, a una educació…? Això és absolutament fonamental.

Per això jo vull felicitar molt sincerament a Rafael de la Rubia i a tots els seus col·laboradors en aquesta gran iniciativa, que compta amb el suport de Món sense Guerres, la Xarxa Parlamentària pel Desarmament Nuclear, la Fundació Cultura de Pau, FundiPau i d’altres institucions. Totes elles pensant que sí, que la transició del que “si volen la pau, prepara la guerra” cap a “si vols la pau, prepara la paraula, prepara la trobada, prepara la conversa, el diàleg, prepara la conciliació, prepara l’aliança” és fonamental.

Hem de pensar que en aquestes sessions que se celebraran en el Congrés dels Diputats i a l’Ajuntament de Madrid s’abordaran temes molt importants. Un d’ells és, ja ho he esmentat, l’amenaça nuclear. Cal acabar ja d’una vegada i afavorir tot allò que facin les Nacions Unides per, d’una vegada per totes, aconseguir acabar amb aquesta temptació hegemònica del Partit Republicà dels EUA Perquè avui, en realitat, els que mantenen aquesta situació, els que han evitat l’eliminació total de les ogives nuclears són el Partit Republicà dels Estats Units. En el mes d’octubre de l’any 1986, a Reykjavík, en la reunió que van mantenir el President Reagan i el llavors President de la Unió Soviètica Mijaíl S. Gorbatxov el que es va plantejar va ser precisament l’eliminació total de les armes nuclears. Per què hem de viure amb aquesta espasa de Dàmocles? Per què? I llavors, va ser una vegada més, una vegada més, el President Reagan, representant del Partit Republicà dels EUA qui va impedir que l’eliminació fóra total.

Per tant, allò que hem de fer és això, saber que és el que ha succeït. Saber el que ja pensava el President Eisenhower, quan en la transmissió del poder, aquell 20 de gener de 1961, li va dir al nou president, el magnífic President John F. Kennedy, li va dir: “ja és vostè l’home més poderós de la terra, excepció feta del Complex Bèl·lic Industrial dels Estats Units”. I ara hem d’adonar-nos que aquesta preponderància ha d’exercir-se d’una altra manera, amb un altre concepte de seguretat.

Com deia abans, avui és més necessari, més que mai, que hi hagi una governança que finalment estigui en mans de tots els països, que hi hagi un multilateralisme democràtic. És fonamental un canvi radical en la concepció que actualment tenim de la governança mundial a través d’aquestes entitats plutocràtiques creades pel President Reagan i la Sra.Thatcher.

En un moment en què tot clamava pau, en els anys 80 del segle passat. Tot clamava pau. Teníem la finalització de l’Imperi Soviètic, amb el símbol de l’enderrocament del mur de Berlín, i tota aquella immensa quantitat de països, de ciutadans, de cultures sotmeses que en aquell moment es converteixen en una comunitat d’estats independents. I tenim un Presidente Nelson Mandela, que en uns mesos és capaç de superar el que representava la forma més abominable de domini i de racisme que era precisament l’apartheid racial a Sud-àfrica.

En aquell moment, una vegada més, aquestes ambicions hegemòniques van fer que les Nacions Unides quedaren marginades i que, en el seu lloc, s’ubicaren sis països, al principi van ser 6 països, tan sols 6 països rics.! La plutocràcia en lloc de la democràcia. Va ser un disbarat! Però, com es va poder acceptar que 6, després 7, després 8, després 20 països, però, com pot acceptar-se que 20 països siguin els que porten les regnes del món, on crec hi ha 195 països reconeguts en aquests moments en les Nacions Unides. Això no pot ser. Aquí tenim un dels grans objectius actuals, un dels grans objectius d’aquesta Marxa Mundial per la Pau i la No-violència que ha de ser la “Refundació de les Nacions Unides”.

Tot està estudiat molt bé. No creguin vostès que estem improvisant. Ja s’ha proposat una Assemblea General que respongui a la lúcida i clarivident primera frase de la carta de les Nacions Unides: “Nosaltres els pobles hem resolt evitar la guerra a les generacions futures…” Això és el que hem de fer ara nosaltres, els pobles, hem d’assegurar la pau i tenir cura i mantenir la qualitat de l’habitabilitat de la terra per a les generacions futures. I que la seguretat no solament sigui una seguretat, com abans deia, de fronteres i territoris, que sigui alimentària i que sigui sanitària… Que sigui aquesta una altra concepció de la seguretat. Tot això amb un sistema multilateral on, ara sí, ara, l’Assemblea General ja reflecteixi “nosaltres els pobles…” i tingui un 50% de representants dels estats i un 50% de representants d’institucions de la societat civil. I que al Consell de Seguretat s’afegeixi un Consell de Seguretat Mediambiental i un Consell de Seguretat Socioeconòmica. La gran fallada de l’ECOSOC és que comença per “eco”, i en començar per “eco”, per economia, mai acaba en el que és social. No, ha de ser a l’inrevés. Ho dic per experiència en el sistema de les Nacions Unides.

Acabaré dient que m’hagués agradat molt participar, tant en el Congrés com a l’Ajuntament perquè crec que aquesta 2a Marxa és una marxa que pot constituir una contribució per a la Pau i la No-violència en el nostre món.

Federico Mayor Zaragoza