La sala d’actes de la Casa del Llibre de la rambla de Catalunya va ser l’espai en què Guillermo Sullings va presentar el seu llibre, “Encrucijada y Futuro del Ser Humano”, a Barcelona. Abans havia estat presentat a les ciutats de Santa Rosa, Santiago de Xile, Quito, Conca, Guayaquil, Bogotà, Nova York, Huancayo, Lima, Cochabamba, La Pau, El Alto, Madrid i Santander.
La contradicció actual
Sullings no acluca els ulls a l’hora d’observar la problemàtica del món d’avui.
“Les contradiccions del món actual han estat causa de nombroses crisis, i aquestes es multiplicaran i es faran més profundes si no canviem el rumb que portem. Perquè la irracionalitat del sistema econòmic i la voracitat de l’especulació financera provocaran noves crisis que marginaran a milions de persones. La carrera armamentista, les guerres i el terrorisme causaran cada vegada més vides i provocaran un sofriment creixent en les poblacions. Les mentides dels polítics i la manipulació dels mitjans de comunicació destruiran tot vestigi de credibilitat i de no sorgir un altre tipus de referències coherents sobrevindrà un caos generalitzat. El caos social empenyerà cap a una reculada dràstica de les societats, o provocarà la instauració d’un nou ordre basat en la força. En qualsevol cas, de continuar aquesta direcció mecànica dels esdeveniments, el món va cap a una catàstrofe inevitable…”
Però el llibre tracta d’allò que podem fer, o millor dit, d’allò que hem de fer. Aquest va ser el fil argumental de la presentació de Guillermo.
Els afroamericans quan lluitaven pels seus drets, els moviments feministes, els obrers del segle XIX no ho van tenir gens fàcil, però d’alguna manera el camí a recórrer es presentava amb certa claredat. Avui, en canvi, estem en una cruïlla.
Moltes vegades les cruïlles paralitzen. Tot és ple de contradiccions. Hi ha contradiccions en l’àmbit dels drets humans. Conviuen realitats paral·leles però profundament diferents quan s’està treballant pels drets de 4a i 5a generació mentre els drets de la 1a, 2a i 3a generació no són respectats.
Contradiccions com en el tema armamentístic, quan els membres permanents del Consell de Seguretat són els majors proveïdors d’armes del planeta.
Avui comptem amb tecnologia suficient per erradicar la pobresa però aquesta tecnologia acaba produint el contrari. La pobresa, l’exclusió, la guerra, la drogodependència, el pessimisme, la solitud, el temor, la desesperança i el sense-sentit son considerats com quelcom «natural» o «normal», producte de la «vida moderna» o de la «naturalesa humana».
Protestem pel sistema i, al mateix temps, l’alimentem. Es tracta d’un sistema piramidal. Si esperem -amb aquest model- que tots els de sota tinguin un nivell de vida acceptable necessitarem 5 planetes més per aconseguir-ho.
Hi ha contradiccions de representativitat. Se suposa que els tres poders de la democràcia representen els interessos del poble. Malgrat això -gran paradoxa!- el poble els avorreix al cap de poc temps d’emetre el vot; de vegades els menysprea des d’abans de votar-los però sent que no té moltes opcions. Aquesta és un parany formidable de la democràcia formal, triar entre falses opcions.
Pel que fa a la refundació de les Nacions Unides comenta que l’esperit que hauria de motoritzar la cerca d’un nou ordre mundial hauria de forjar-se partint de l’acceptació del fracàs de l’ordre vigent i assumint que no podrem acostar-nos cap a una veritable cooperació internacional mentre no ens allunyem proporcionalment dels ego-nacionalismes, concomitants amb l’individualisme enquistat en les nostres societats.
El compromís amb el medi ambient va quedar en la lletra morta, i l’emissió de gasos va augmentar un 46% d’ençà que es va proposar la seva disminució. Ja a 1972 el Club de Roma parlava dels límits del creixement, i en les Nacions Unides es conformava el Programa per al Medi ambient. Ja a 1992 la Cimera de Rio de Janeiro comprometia a 172 països a treballar pel desenvolupament sostenible. Ja a 1997 s’adoptava el Protocol de Kyoto51, ratificat el 2005 i al qual van adherir 187 països, menys els Estats Units. El mateix Protocol que en el 2013 va ser prorrogat fins al 2020, sense grans esperances d’obtenir resultats.
Quan hi ha contradiccions estem enfront d’aquesta cruïlla.
Fer-se’n càrrec
Les diferents àrees temàtiques estan encadenades les unes amb les altres, no són problemàtiques que puguin ser interpretades aïlladament.
Davant la interdependència entre allò que és global i el que és local cal potenciar el fet local, amb una mirada àmplia.
L’escriptor argentí sintetitza el seu recorregut cap al vell somni de la humanitat en 120 passos, per començar a emprendre un nou camí.
Qui, quan, com i on abordaran aquesta tasca? Seria una ingenuïtat deixar que els problemes econòmics els resolgui el sistema financer, el mateix ocorre amb l’Estat. Cal tenir una voluntat de fer-ho.
Sullings proposa el fet de fer-se’n càrrec. Per això necessitem un canvi cultural. Aquest és el desafiament que es proposa en aquest llibre.
Podem confiar que sempre hi ha hagut éssers humans que s’han posat en marxa. Des dels seus orígens l’ésser humà ha tractat de guanyar-li terreny al sofriment i a la mort.
Referint-se a la història del foc com a exemple Guillermo va comentar, “no crec que anessin tots alhora a recollir el foc d’un arbre”. Hi havia por al foc, però sempre hi ha hagut aquells pocs que han anat primer.
El mateix va succeir quan es va lluitar contra l’esclavitud, el racisme, pels drets de les dones, etc. Sempre hi ha alguns que donen la puntada de peu inicial.
Pensar que l’únic planeta habitat que coneixem sigui finalment destruït és bastant estúpid.
L’autor va fer somriure als concurrents en diverses ocasions.
“M’imagino retransmeten una crònica galàctica que digui: hem arribat al màxim de l’evolució i el nostre major representant és Donald Trump.”
“Al final tot estarà bé, i si no ho està, serà perquè encara no és el final”, cita d’una dita hindú.
En referència a la formació d’una xarxa de constructors es tracta que en cada lloc es vagin articulant els diferents actors. Sumar forces mitjançant una articulació. Així és com s’aconseguirà la massa crítica. Es tracta d’enfrontar al poder militar econòmic i a la casta política.
Per construir una represa, si vaig tirant “pedretes” d’una a una se les emportarà el riu, així doncs és millor posar-les totes de cop.
Cal generar una identitat mundial, el projecte de la Nació Humana Universal, o com el vulguem anomenar, perquè no és el patrimoni de ningú.
L’ONU no és l’organisme que pugui generar això. Han de ser les persones. Però si les persones estan atomitzades, molt més ho estan en el nivell supranacional. Així que es tracta d’una xarxa que es pugui articular localment però també internacionalment. I d’aquesta manera aconseguir el sentiment que som un cos que anem aconseguint a poc a poc.
