Alerta climàtica: quins perills afronta la Catalunya de l’any 2040?Les temperatura haurà pujat 2ºC cap al 2030. L’escalfament global és el principal problema Publicat a Crític el 5/6/2017.

Poc després de 2030 Catalunya haurà augmentat 2 graus la temperatura respecte l’era preindustrial. El món superarà aquests 2 graus ‘crítics’ cap a meitat de segle

Per Josep Cabayol Virallonga i  Siscu Baiges Planas, membres de SICOM

Inevitablement, les temperatures augmentaran arreu un mínim de 2ºC a causa de la concentració de gasos d’efecte hivernacle que ja hi ha a l’atmosfera. Globalment, hi arribarem als voltants de mitjan segle. A Catalunya, poc després de 2030. A mitjan segle ens acostarem a 2’5ºC més que a 1950. El desembre de 2016, es van superar les 400 parts per milió de CO2 [404,48 ppm] a l’atmosfera, un valor mai superat ens els darrers 800 mil anys. Catalunya disposarà d’un 20% menys d’aigua al 2040. Les sequeres seran més llargues i continuades. Els boscos es beuen el 20% de l’aigua disponible. Cal tallar arbres dels boscos i  plantar-ne a les ciutats:  arrancar ciment i enverdir-les. La dieta actual és excessiva. Menys proteïnes animals i més de vegetals. S’ha de decidir lliurament què mengem i què plantem.

El Tercer Informe sobre el Canvi Climàtic a Catalunya (des d’ara TICCC) publicat a finals de 2016, i basat en el cinquè IPCC (Panell Intergovernamental del Canvi Climàtic), deixa clar que la temperatura mitjana de la Terra superarà els 2ºC crítics que hi havia a l’era preindustrial al voltant de mitjan segle. Els acords de la Conferència de Nacions Unides de París alerten que no s’haurien de depassar en cap cas. Però no serà possible. La temperatura ha pujat 0,19ºC de mitjana cada 10 anys des de 1950 i fins a 2016. I tot i que hi ha hagut un període al començament de segle en què l’augment ha estat menor, les dades recents mostren que ha estat temporal, i l’escalfament continua al mateix ritme o superior.

Tot plegat, a causa de la concentració de gasos d’efecte hivernacle (des d’ara GEH) que hi ha a l’atmosfera, resultat del sistema econòmic capitalista basat en l’energia barata emmagatzemada pel planeta durant 4.000 milions d’anys. Una producció de gasos (diòxid de carboni CO2, òxid nitrós N2O, metà CH4) que continua augmentant. El desembre de 2016 es va arribar a les 400 parts per milió (404,48 ppm), un valor que mai s’havia superat ens els darrers 800 mil anys. Aquests gasos romanen a l’atmosfera i fan predictible l’escalfament que tindrem i assenyalen els efectes en la meteorologia, la temperatura, la disponibilitat d’aigua, els conreus, els aliments, la dieta, els boscos, el medi ambient, i en la salut i els drets socials de les persones. I a l’aire, al mar i al camp. I a les ciutats, viles i pobles.

Augment de temperatura, insolació i nits tropicals

“L’augment de les temperatures és inequívoc”, asseguren els científics Javier Martín Vide, catedràtic de Geografia Física de la Universitat de Barcelona i coordinador científic del TICCC, Marc Prohom Duran, cap de l’Àrea de Climatologia del Servei Meteorològic de Catalunya, SMC, i Josep Calbó Angrill, professor titular del Departament de Física de la Universitat de Girona.”   “I inevitable en els propers 30 anys”, sempre i quan no ho evitin esdeveniments naturals inesperats o miracles tecnològics que ara mateix no s’esperen.

Josep Calbó Angrill  és el coordinador del cinquè capítol del TICCC, ‘Projeccions climàtiques i escenaris de futur’, i és contundent: “A Catalunya, l’augment de la temperatura des de 1950 i fins ara és superior al mundial: 0,24ºC per decenni. Això ens porta a superar el 2ºC crítics abans de 2040, (entre 2030 i 2045). I si no fem res correm el perill d’assolir els 4ºC d’escalfament abans de final de segle”. Marc Prohom Duran ens assenyala que la temperatura promig de la Terra haurà pujat 2ºC en 100 anys i que no hi ha precedents en la història del planeta. A més, a partir de 2050, si no s’actua amb contundència i decisió, es pot disparar molt. I alerta: “A punts de l’Àrtic i al nord-est d’Europa, en els primers tres mesos de 2017, s’han produït anomalies molt ‘bèsties’, de més de 10ºC”. Durant abril i maig han continuat les anomalies però no tan exagerades. Les podeu veure en aquest enllaç del programa ‘Copernicus’, de referència a nivell europeu.

El canvi climàtic és molt difícil de percebre. Ho perceben els ecosistemes. Per fer-nos una idea, diu Calbó, “un augment de 2ºC de la temperatura equival a què una espècie vegetal hagi de pujar la cota del seu hàbitat entre 200 i 250 metres”. Postil·la Prohom: “hem fet projeccions al Servei Meteorològic de Catalunya i 2ºC significaria situar BCN a la temperatura de Màlaga”. Les projeccions ens diuen que l’any 2050 la temperatura de Catalunya haurà pujat al voltant de 2,4ºC. Aleshores, el clima que tindríem seria comparable amb el que hi havia el nord d’Àfrica l’any 1950. Indubtablement, molt preocupant i perillós.

El passat mes d’abril, els heliògrafs de l’Observatori de l’Ebre van detectar que s’ha batut el rècord d’hores de sol en un mes: 292,7. Fa temps que, tant l’Observatori de l’Ebre com l’Observatori Fabra, han comprovat que pugen les hores d’insolació: 60 hores més cada decenni a l’Ebre, i 87, al Fabra. És a dir, que a Barcelona ara hi ha més de 400 hores de sol més per any. I a l’Ebre, 270. Les estacions han canviat. L’estiu i la primavera s’avancen. La primavera s’escurça. I el nombre de dies de glaçada al Pirineu ha disminuït entre 20 i 30 des de 1950.

Javier Martín Vide està preocupat per les nits tropicals, aquelles en què la temperatura no baixa de 20ºC. Cada vegades són més. A l’Observatori Fabra, s’han duplicat respecte fa mig segle. A l’estació meteorològica del SMC Barcelona – Raval, les medicions registren una mitjana de 93,5 nits tropicals/any des de 2006. També s’han observat nits en què la temperatura no baixa de 25ºC, les anomenades nits tòrrides: 4,5/any. Són dades preocupants perquè suposa empitjorar la qualitat del descans nocturn, imprescindible per a la bona salut de les persones. Les projeccions indiquen que a 2040/mitjan segle les nit tropicals seran permanents des de finals de maig i fins a finals de setembre.

Quadre nits tropicals

Observatori Mitjana 1951-1960 Mitjana actual (2006-2015)
Observatori de l’Ebre 28 54
Observatori Fabra 16 37
Observatori Barcelona – Raval 93,5
Observatori de Lleida 4 19
Observatori de Girona 0 3

 

Les onades de calor seran més intenses, més freqüents i més llargues, amb greus conseqüències sobre la salut. El 2003, hi va haver a Europa 70.000 defuncions addicionals a causa de l’onada de calor. A Espanya, van ser 8.000, i a Catalunya, 537. Xavier Basagaña Flores, investigador de ISGlobal (Institut de Salut Global de Barcelona) à [  ] , parla de les conseqüències de les onades de calor sobre les persones i alerta que l’envelliment de la població les farà més vulnerables: “Actualment, moren prematurament a Catalunya 310 persones cada any per la calor, sense que s’activi cap mena d’alerta per evitar-les. A 2040, serien 718”. Si al canvi climàtic li afegim la feblesa que suposa l’envelliment, les persones mortes abans d’hora cada any arribaran a 2.500.

Les onades de calor, doncs, augmentaran la morbiditat, la quantitat d’éssers vius que emmalalteixen en un lloc i temps determinat, i la mortalitat. Per tant, els sistemes d’alerta de calor no s’han d’activar tan sols per temperatures màximes, sinó també per mínimes. Javier Martín Vide així ho ha demanat a l’Agència Estatal i al Servei Meteorològic de Catalunya argumentant que “tant la mortalitat com la morbiditat, augmenten més amb les temperatures mínimes altes que no pas amb les màximes”.

Resumint, diu Prohom: “Les projeccions de temperatura per a 2040/mitjan segle a Catalunya indiquen un augment progressiu de tots els indicadors, nits tòrrides, dies càlids, onades de calor (longitud i intensitat). A punts de la costa, les nits tropicals seran perpètues entre finals de maig i finals de setembre. La temperatura en augment a un ritme de 0,24ºC per decenni”.

Butlletí Anual d’Indicadors Climàtics

Per encàrrec del govern britànic, l’economista Nicholas Stern va presentar, l’octubre de 2006, un informe à sobre l’impacte del canvi i l’escalfament global a l’economia mundial i concloïa: “Es necessita una inversió equivalent a l’1% del PIB mundial per mitigar els efectes del canvi climàtic. No fer-ho abocarà a una recessió que costarà un mínim del 5% i un màxim del 20% del PIB mundial”. Des de aleshores, i en la pràctica, no s’ha fet res. I el que s’ha fet, s’ha fet tard. Els 2ºC d’augment de temperatura són inevitables i el que cal és evitar el catastròfic augment de 4ºC o el col·lapsant de 6ºC. Caldria un mínim dels diners equivalents al 5% del PIB, deixar el petroli sota terra, fer la transició a les energies renovables i reduir el consum de materials i energia que exigeix un planeta finit amb recursos finits. Al 2020, quan entrin en vigor els acords de París, se sabrà qui s’apunta. Stern va certificar que el canvi climàtic incidia en els elements bàsics de la vida humana: l’accés a l’aigua, als aliments, a la salut, al medi ambient.

Pluges lleugerament a la baixa. 20% menys de disponibilitat d’aigua

CAT 2040 disposarà d’un 20% menys d’aigua i d’un 15/20% menys de pluja. Les sequeres seran més llargues i continuades. La pluja anirà a la baixa amb un ritme de descens de 1,7 per decenni. A l’estiu el descens serà del 5% per decenni. Des de 1950 i fins avui, la reducció de la pluja és d’un 11%.

Les dades, però, diuen que no són prou robustes com per assegurar que definitivament plourà menys. Els models indiquen que les variacions durant els darrers 60 anys no són prou significatives.

Al Prepirineu i Pirineu plou menys i les temperatures pugen més (+ 0,35º per decenni) que a la resta del país. És a dir, a l’estiu baixa la precipitació a les capçaleres dels rius, les àrees fonamentals de proveïment. En conseqüència, els rius portaran menys aigua i la disponibilitat per boca i reg anirà cap avall. A més, pel fet d’augmentar la temperatura, el sòl es resseca i necessita més aigua. I s’incrementa l’evaporació. Tot plegat ens porta a un escenari en el qual, encara que plogués el mateix –que segurament no serà el cas -, hi hauria menys aigua disponible, amb sequeres més freqüents i perllongades.

A mitjan segle, els models assenyalen una disminució dels recursos hídrics – aigua blava – del 9,4% al Pirineus i Prepirineu (bàsics per a la regulació dels embassaments i la gestió antròpica i ecològica), del 18,2% a les comarques interiors, i fins al 22% al litoral. A la zona meridional, la disminució dels recursos hídrics serà molt més elevada: 70% dels valors actuals.

No queda demostrat en els estudis realitzats fins ara que les precipitacions hagin de ser significativament més extremes (que plogui més fort i amb menys temps), tot i que alguns models com els elaborats a l’Observatori de l’Ebre, comencin a detectar que plourà menys dies, de manera més intensa i en temporades en què habitualment no ho feia. El sistema de recollida d’aigües aleshores podria quedar afectat.

No hi ha evidència clara que hagin d’augmentar les inundacions.

Sí, però, les rierades locals, a causa de les construccions humanes que incrementen l’exposició i la vulnerabilitat.

Explica Javier Martín Vide: “Tenim grans deserts cap als 30 graus de latitud perquè hi ha un cinturó d’anticiclons a les capes mitjanes de l’atmosfera que fan de tapadora. Aquest cinturó es desplaça una mica cap al nord a l’estiu i cap al sud a l’hivern i això explica que, en conjunt, l’estiu sigui més sec que l’hivern. En un planeta més càlid, aquest cinturó es desplaçarà una mica més cap al Nord. Per tant, el Mediterrani veurà reduïdes les seves precipitacions. Des de 1997 fins a 2016, a Catalunya ha plogut menys de la mitjana.

En resum, tot indica que l’any 2040, disposarem d’un 20% menys d’aigua al conjunt de Catalunya. La disminució de la pluja anual a tot el territori català serà del 15/20% respecte a 1950. Hi haurà escassetat d’aigua.

Descriu Josep Mas-Pla, professor del departament de Ciències Ambientals de la Universitat de Girona i investigador de l’Institut Català de Recerca de l’Aigua: “La pluja i el cabals dels rius, minvaran. La demanda es mantindrà. La infiltració baixarà. El cabal baixarà. Al mar arribarà menys aigua. El riu ha de portar un cabal de manteniment que no es compleix enlloc. L’Agència Catalana de l’Aigua, ha rebaixat al 60% els cabals necessaris que regien perquè no en complien cap. Els rius han de disposar dels cabals ecològics. Els deltes estan en perill”.

L’agricultura, gran consumidora d’aigua ara i en el futur

L’agricultura és, en termes generals, la gran consumidora d’aigua a Catalunya. Com que augmentaran les sequeres, baixarà la productivitat de les terres i la producció d’aliments. Les collites avui ja s’avancen en el temps. En el futur, necessitaran més aigua i no n’hi haurà.

Catalunya està formada per tres ‘països’ diferents: els Pirineus, l’interior i la costa. En alguns llocs, l’augment de la temperatura farà que les plantes comencin el seu cicle fenològic, la seva vida vegetativa –sortir les fulles, les flors-  abans. En altres llocs, la sequera serà prou forta com perquè el cicle no es pugui començar. Per exemple, a l’Observatori de la Serra d’Almos, a la Ribera d’Ebre, han comprovat que les plantes floreixen 20 dies abans i les fulles cauen més tard que el que fins ara era habitual.

A Catalunya, només reguen el 30% dels pagesos. Un 70% de la superfície agrícola és de secà. De secà estricte, radical, d’on difícilment es pot obtenir aigua del freàtic perquè puja més l’extracció –energia/depuració– que no pas el benefici possible. Per tal que la gent es pugui guanyar la vida al camp, cal aigua. No a tot arreu hi haurà prou aigua per regar. Què faran, presumiblement, els pagesos? La temptació seria fer pous més profunds. Hi podria haver, doncs, un excés de perforacions, tot i les lleis reguladores.

Diu Mas Pla: “A Sant Celoni i Hostalric les indústries fan pous a quinze metres del riu, xuclen l’aigua i deixen seca la Tordera on hi ha fonts alternatives. S’han de fer estudis per veure la potència dels cabals subterranis i no són gaire cars. A 30 o 40 metres de profunditat trobaríem aigua de qualitat, poc mineralitzada. Els recursos subterranis profunds són de sistemes molt grossos i tindrien una resiliència molt més alta al canvi climàtic”.

Sequeres: cada cop més intenses i freqüents

“El gran factor limitador que tenim a Catalunya és l’aigua”, assegura Iñaki Gili Jáuregui, responsable de Mitigació de l’Oficina Catalana de Canvi Climàtic. L’evidència més clara de l’increment de les sequeres és l’augment de dies consecutius sense pluja: les ratxes seques. Hem tingut sequeres rigoroses en el passat, però és indiscutible que van a més. I seran més llargues i continuades. Els sòls seran més secs a la primavera i el període sec estival s’allargarà, cosa que afectarà els ecosistemes i l’agricultura. Hi haurà menys cabal disponible, el volum de neu emmagatzemada al Pirineu serà més petit i el desglaç s’avançarà.

La sequera del període 2015-2016 va ser força important. Als dos observatoris amb més cobertura temporal de dades (l’Ebre i el Fabra) es van registrar rècords. Al Fabra, a la serra de Collserola, a 400 metres sobre el nivell del mar, van observar una ratxa seca de 94 dies consecutius amb una precipitació inferior a 1mm (entre el 4/5/15 i el 5/2/2016). En aquest mateix observatori, l’any 2015 va ser el més sec mai observat des de 1913. Consulta les dades.

El 2016 també ha estat un any molt sec. Les alzines sureres de l’Albera s’han assecat. Al Maresme, van morir 800 hectàrees de pi pinyer atacats per una plaga de l’escarabat ‘tomicus destruens’. Consulta les dades.

Van morir per tres causes: manca de gestió forestal i, per tant, més vulnerabilitat dels arbres; sequera prolongada i feblesa dels arbres.

Cal reduir massa forestal: tallar arbres als boscos (i plantar-ne a les poblacions)

Catalunya té un 64% de superfície forestal, la majoria privada. A Europa, només tenen més boscos que Catalunya, Rússia, Finlàndia, Àustria i Suècia. Des dels anys 70 del segle passat no s’explota el bosc com cal, ja que només el 25% de les parcel·les estan gestionades, segons el departament d’Agricultura. Els arbres han aprofitat la manca de gestió i la terra abandonada per proliferar: abandonament rural, colonització natural de camp a prat, de prat a matollar i de matollar a bosc.

Hi ha conques que han guanyat entre un 10 i un 12% de massa forestal. I lògicament, precisen més aigua per viure. Avui en dia, Catalunya perd un 20% de l’aigua disponible en les capçaleres dels grans rius de les conques internes. Moltes fonts no ragen perquè els arbres s’han apoderat de l’aigua.

Hi ha zones boscoses amb una elevadíssima intensitat per hectàrea, on els arbres que competeixen entre ells pel sòl, els nutrients i l’aigua, són febles, vulnerables, prims, amb poca capacitat de maduració i, sobretot, són  vertaderes bombes hidràuliques. Cada any, la biomassa dels boscos s’incrementa de l’ordre d’un milió i mig de tones que es van acumulant. Hi ha parcel·les de boscos que en lloc de tenir 1.000 o 2.000 exemplars per hectàrea en tenen 7, 8 o 10.000.

Paradoxalment, sobrarien arbres en alguns boscos mediterranis, malgrat que aquesta asseveració topi amb arrelades idees urbanes o conservacionistes. Quants menys arbres hi hagi en una determinada superfície, més recursos, aigua, sòl i nutrients, estaran disponibles per a cadascun.

Tot plegat és el resultat de l’atomització de la propietat forestal i del baixíssim rendiment que s’obté del bosc, inferior a la despesa que cal per extreure la fusta, la llenya, la pinya o la biomassa. Les explotacions agrícoles familiars han baixat en un 70% en 15 anys i les parcel·les es van concentrant cada cop en menys mans. Gent que explotava un tros del territori ara és assalariat. A Catalunya, queden 26.000 pagesos/es, el 2% de la població activa. El 38% tenen 65 anys o més.

Explica Gabriel Borràs Calvo, biòleg i responsable de l’àrea d’Adaptació de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic: “Qualsevol material vegetal, per construir la seva matèria orgànica, capta energia del sol, aigua de la terra i CO2 de l’atmosfera. Actuen com a embornals de carboni, carboni que se sostreu de l’atmosfera i es queda en la matèria orgànica del vegetal. Això és compleix si aquests vegetals tenen unes condicions no estressants. Quan hi ha masses boscoses altament poblades i que, per tant, estan en situació d’estrès, es produeix el fet contrari: respiren molt més que no pas fotosintetitzen. I, per tant, són emissores netes de CO2”.

I hem de pensar, a més a més, que perquè un arbre fixi un gram de carboni són necessaris 500 grams d’aigua. Com més puja la temperatura, més demanda d’aigua hi ha per part de l’atmosfera, i més s’incrementa l’evapotranspiració. En tenir una part important dels boscos estressats i sense gestió, menys aigua va als rius. En definitiva, a mateixa precipitació en una conca, menys aigua blava que es genera perquè s’evapotranspira.

El gran foc ja ha començat però encara no es veuen les flames

El ‘gran incendi forestal’ a Catalunya ja fa temps que ha començat. Tan sols falta saber quan veurem les flames, quan i on començarà. Ja estem patint incendis fora de temporada. Ens recorda M. Carme Llasat Botija, professora del Departament de Física Aplicada de la Universitat de Barcelona, autora del capítol ‘Riscos d’origen climàtic’ del TICCC, que en els darrers temps “els incendis a Catalunya han baixat en nombre i en hectàrees cremades, però no es pot abaixar la guàrdia perquè les condicions més extremes de temperatura, humitat i precipitació previstes apunten cap a un augment del nombre d’incendis”.

Marc Castellnou Ribau, cap de l’Àrea del Grup d’Actuació Forestal (GRAF) dels Bombers de la Generalitat, alerta: “Hi haurà grans incendis a les comarques catalanes però el ‘Gran Incendi’ serà al Prepirineu i anirà des de Navarra fins a les Gavarres. Un foc que podria arribar a cremar 300.000 hectàrees, donada la massa forestal contínua sense gestionar, les condicions dels boscos d’aquest territori i el canvi climàtic”. Serà, diu, abans de 2040.

I va, fins i tot, més enllà: “El Prepirineu és la zona on l’efecte del canvi climàtic és més contundent”. Les serres de Tarragona als 80 ja van començar a patir incendis que han renovat l’ecosistema. A Barcelona, fou als 90. Els boscos del Prepirineu no han sofert grans pertorbacions. Són, per tant, boscos envellits que estan molt fora de rang climàtic. Altres boscos (Prades, els Ports) estan més adaptats al clima actual. Els del Prepirineu estan acumulant una proporció de material mort més gran que de material viu. Quan un bosc supera aquest llindar (70% de mort i 30% de viu) té les condicions per cremar amb alta intensitat.

El passat mes de febrer, un grup d’experts de la Unió Europea, amb en Marc Castellnou entre ells, es van desplaçar a Xile per analitzar els darrers incendis que aquest país ha patit. En dues setmanes, es va cremar el doble de l’extensió de Catalunya. Eren zones de clima mediterrani. Foren focs d’enorme voracitat, capaços de cremar 8.000 hectàrees en una hora, l’equivalent a tota la serra de Collserola de Barcelona.

Malauradament, els incendis de Xile ens porten a una nova generació de foc, la sisena. Situacions pròpies d’incendis de cinquena generació (simultaneïtat de grans focs en una zona concreta), però lligades als efectes del canvi climàtic a escala continental. Tempestes de foc, conseqüència de sequeres de llarga durada, clima extrem i una determinada fenologia de la vegetació. A Catalunya, ja vam intuir aquest rang d’incendi el 2012 amb els focs de l’Alt Empordà. Causa espant entre els bombers que a Catalunya es produeixi un incendi de sisena generació.

Seguretat alimentària: un desafiament, una oportunitat

El canvi climàtic (augment de GEH a l’atmosfera), l’augment de la temperatura, la reducció de la pluja, l’escassetat d’aigua, les sequeres, faran que es produeixin menys quilos de productes agroalimentaris, que seran de qualitat diferent. L’agricultura que tenim a Catalunya no és la de sempre. Hi ha varietats que es van introduir als anys 70 del segle passat. Hi haurà, inevitablement, canvis però no es perdran ni la fruita, ni les hortalisses ni el vi. Es perdran, bàsicament, aquelles introduïdes amb criteris de mercat, no les de tota la vida.

A més de la relació amb l’aigua ja explicada, l’agricultura i la ramaderia ens generen aquestes preguntes: pot assolir Catalunya al 2040 la seguretat alimentària? Pot fer-ho a base d’agricultura orgànica? L’actual model ramader permet caminar cap a l’autosuficiència? Com s’ha de gestionar el nitrogen?

Robert Savé Montserrat , coordinador de vitivinicultura de l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA) i professor de Biologia a la Universitat Autònoma de Barcelona, pensa que no és possible abastir Catalunya tan sols amb agricultura orgànica i prefereix parlar de seguretat alimentària, entesa com la que permet mantenir uns estàndards de vida amb els propis recursos (sòl, aigua i energia).

“L’agricultura orgànica és fantàstica (als nostres fetges hi ha DDT i en canvi al dels nostres néts no n’hi haurà). Revaloritza el sabor. Però és cara. Estem davant d’un problema important perquè l’agricultura orgànica produeix menys per unitat de superfície. Difícilment substituirà la convencional perquè necessitem tones d’aliments”.

I a més, afegeix Savé, no hi ha literatura científica que pugui avalar que un producte orgànic sigui millor que un de convencional (si s’han seguit les normes de la UE). “Això sí, és cert que els productes orgànics no han passat per càmeres i disposen d’unes propietats organolèptiques que els convencionals no tenen habitualment”.

Josep Tusón Valls, enginyer tècnic  agrícola i membre de l’associació ERA (Espai de Recursos Agroecològics), sosté que sí seria possible arribar a més del 98% de sobirania alimentària sempre i quan s’orientés el sector agrari a produir els aliments que necessiten els 7’5 milions d’habitants. Ara mateix, assegura Tusón, només el 30% del que mengem es produeix a Catalunya. Som deficitaris en lleguminoses, hortalisses i cereals. Contràriament, s’exporta una part molt important d’allò que produeix l’agricultura i la ramaderia i, alhora, s’importa una gran part dels aliments que precisen els animals (5 milions de tones, en especial de blat de moro, soja, cereals i animals petits).

Assenyala Maria Teresa Sebastià Álvarez, professora de Botànica a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Agrària de la Universitat de Lleida i responsable de l’Àrea d’Ecologia Vegetal i Botànica Forestal del Centre Tecnològic Forestal de Catalunya: “Des del punt de vista agroalimentari, diria que cal apostar per una agricultura amb menys demanda de petroli, tirant cap a l’ecologia, amb menys entrades de fertilitzants i pesticides”. Tot orgànic?, es pregunta Sebastià: “És una via més eficient, amb menys fertilitzants, menys gasos d’efecte hivernacle i menys despesa d’aigua. Si augmenta la producció, baixarà el preu. Hi ha gent que pensa que no n’hi haurà prou¸ que la producció és més baixa, que necessitem molts aliments. No estic segura que no es pugui aconseguir”.

Afegeix Gustavo Duch Guillot, veterinari, escriptor i investigador: “No es practica una agricultura que entengui la terra com a substrat viu i no com a recipient. Hi ha el carboni que hi ha. Pot estar inorgànic a l’aire o dipositat als nostres cossos o a la terra. L’anem tirant a l’atmosfera i la manera més sensata d’actuar és tornar-lo a la terra. En la mesura que tenim els cicles desconnectats, no tenim aquella imatge que l’agricultura és circular i amb la ‘merda’ dels porcs es fan adobs. Catalunya hauria de ser com una gran finca agrària, en què el cicle torna a començar”.

Però sobretot, remarca Tusón, cal canviar la dieta alimentària: no podem abastir la dieta que consumim des de la producció agrícola de què disposem. Per produir-la, caldria tres vegades la superfície cultivable. Ara bé, la dieta actual és irracional. Avui dia, consumim més de mig quilo setmanal d’aliments animals i n’hi hauria prou amb un màxim de 350/500g. Per aconseguir la quasi sobirania, caldrien 857.250 ha. de terra fèrtil de secà (CAT en disposa de 841.830, de les quals 264.462 són de regadiu, la qual cosa permetria, en ser més riques les terres regades, suplir el petit dèficit d’hectàrees).

I postil·la Duch: “Cal canviar el sistema alimentari per mitigar els efectes en el canvi climàtic. A Catalunya, ens hi hem de posar urgentment. Tenim un sistema alimentari on està deslligada la producció de la terra. Tenim una producció molt bèstia de porcs però que no s’alimenten amb la nostra terra sinó amb la que tenim espoliada o llogada a països del Sud que estan produint per nosaltres”.

Ramaderia: els porcs, un mal negoci pel medi ambient. Contaminen el sòl i les aigües.

Diu Tusón: “Un porc, per produir un quilo de proteïna, en necessita cinc de vegetals. Significa malbaratar recursos. I això sense comptar que aquests porcs, bona part dels quals s’exporten, excreten gasos de metà i nitrats/purins, que contaminen les aigües, la terra i l’ambient”.

Coincideix Savé: “Els purins dels porcs són un gran problema. El nitrat que trobem als pous, al freàtic, ja hi va començar a entrar fa 15 o 20 anys. Si ara deixéssim d’aplicar purins, el 2040 encara en tindríem la meitat. Estem davant d’un problema de país que ha apostat per un determinat sistema productiu i que possiblement ha superat la capacitat de càrrega de bestiar que hi pot haver per superfície. Solució? Produir d’una altra manera o produir una altra cosa. No és senzill. Hi ha persones involucrades en aquest sistema de vida”.

Iñaki Gili: “El gran problema que genera aquesta indústria és l’aigua i el metà, però en especial l’aigua. Les filtracions de nitrats als aqüífers, als pous, són una amenaça creixent, insostenible. Potser aquest model ha arribat al seu límit, si no l’ha ultrapassat. És massa intens”.

Maria Teresa Sebastià: “Hi ha pèrdues d’eficiència en cada nivell tròfic. Si et menges la col, és més eficient que si et menges la vaca que es menja la col. I estalvies l’efecte hivernacle. Els remugants emeten molt metà. A la gent que no vol deixar de menjar carn els diria que mengi carn de més qualitat (d’animals de pastura) i en menys quantitat. Els vegetals poden cobrir aquestes necessitats”.

La Pesca

En pesca hi ha una progressiva pèrdua d’hàbitat i biodiversitat. Els ecosistemes marins costaners i, en conseqüència, la pesca costanera, de gran tradició a Catalunya, estan afectats per la sobreexplotació, la destrucció de l’hàbitat, l’acidificació del mar i el canvi climàtic. Tot plegat podria causar un decreixement de les captures de fins el 20%.

L’augment de la temperatura de l’aigua afecta negativament trets biològics de les espècies marines com ara la reproducció, el creixement i la condició física. Mengem panga perquè el nostre lluç és més/massa car, diu Savé. El peix de la mediterrània s’acaba. Inevitablement hi haurà menys peix.

“Si tota la Humanitat es passés a una dieta vegetariana, podríem acabar amb el canvi climàtic. És una via clara. Canviar la forma d’alimentar-nos estaria bé”, conclou Maria Teresa Sebastià.

La Mediterrània: puja de nivell i de temperatura

Josep Pascual Massaguer, tècnic agrícola i meteoròleg, à [ http://www.sicom.cat/blog/josep-pascual-massaguer/ ]  fa més de 40 anys que mesura el nivell del mar i la temperatura. La temperatura de l’aigua de la mar Mediterrània, diu Pascual, ha pujat de promig a la superfície 0,3ºC per decenni des de 1974: 1,3ºC en 43 anys. A nivell global, l’augment és equivalent. Taula de temperatures a l’Estartit à http://meteolestartit.cat/wp-content/uploads/2017/02/actualitzaci%C3%B3-temp-mar-lEstartit.pdf

El mar, a causa fonamentalment de l’augment de la temperatura que dilata l’aigua, ha pujat de nivell 4 mil·límetres cada any de promig: 10 cm des de 1990. En els darrers 20 anys, en els 10 quilòmetres que van de Begur a l’Estartit, les platges han reculat 60 centímetres per any i de promig. És a dir, en els darrers 20 anys, les platges entre Begur i l’Estartit han retrocedit 12 metres (de manera irregular, ja que a uns llocs avança i a d’altres recula).

Pascual no dubta en advertir que els deltes del Ter, del Llobregat i de l’Ebre estan amenaçats. Els temporals de mar “entren” cada cop més. El Delta de l’Ebre és en greu risc, però també la resta de deltes de rius catalans, així com tot el litoral català. La pujada del mar com a efecte del canvi climàtic i la no arribada de sediments en són les principals causes. Les hidroelèctriques, en no voler obrir les comportes baixes dels embassaments, no permeten la circulació de sediments.

Quim Pérez Gómez, d’Aigua és Vida i Ecologistes en Acció, à [ http://www.sicom.cat/blog/quim-perez-gomez/ ]  afirma: “Veig un futur molt alarmant pel Delta de l’Ebre i el litoral català si no fem arribar sediments per mantenir l’equilibri entre la terra i el mar. S’han construït massa barreres i s’altera la funció arrossegadora dels cabals generadors i dels corrents marins”.

El sistema litoral està molt modificat. I l’ocupació humana és massa intensa. La proliferació de passeigs marítims i de ports nàutics, que canvien els corrents marins i els arrossegaments de sorra, està alterant negativament tot el litoral. Bona part de la costa catalana està sotmesa a un règim hídric de rieres on l’aigua només baixa quan plou fort. El creixement urbanístic que ha envaït les rieres, no només impedeix la baixada de sauló a les platges sinó que causa estralls al territori i envia residus de tota mena a la costa i al mar. Aquesta contaminació no es resol amb depuradores ni sanejament costaner.

“No podem salvar totes les platges”, diu M. Carme Llasat. Haurem de triar quines platges se salven i quines no, perquè no hi haurà prou sorra. La que es fa servir extreta del fons marí proper a la costa, és ineficaç i resulta arrossegada quan esdevé el primer temporal fort.

Jordi Salat Umbert, oceanògraf de l’Institut de Ciències del Mar, à [ http://www.sicom.cat/blog/jordi-salat-umbert/ ] posa el dit a la nafra:  “Els principals problemes són: l’ocupació de l’espai litoral tot modificant-lo, l’arribada de contaminants (entesos com productes aliens a l’entorn marí o en concentracions per damunt les naturals) a les aigües marines  i l’alteració del l’ecosistema marí per explotació d’algunes poblacions i modificació de l’estructura del fons. Cal evitar la regeneració de platges amb sorra ”.

Vindrà una nova indústria, diu l’arquitecta, urbanista i activista social, Itziar González Virós à [ http://www.sicom.cat/blog/itziar-gonzalez-viros/ ] “Una indústria de la transició, de la deconstrucció de la Costa Brava, de la costa catalana, de la valenciana, que seran xuclades pel mar. Això ens donarà una gran autoestima com a espècie. Un dels meus somnis és buscar sortida a la mòmia de Marina d’Or (que ha fet fallida i espatlla el paisatge). Cal redecidir què s’hi farà en aquell sol”.

Grans ciutats: canvi climàtic i contaminació a l’alça

La suma de temperatures/canvi climàtic, vehicles, contaminació, és un còctel molt nociu per a la salut de les persones, en especial a les concentracions urbanes.

El problema de salut ambiental més greu a Catalunya, sobretot a les grans ciutats, és la contaminació. A Barcelona i l’àrea metropolitana, més de la meitat de la contaminació és per culpa de la mobilitat: 52,6%. L’agent contaminant més problemàtic és el diòxid de nitrogen: no s’ha aconseguit està per sota dels límits ni de la UE ni de la OMS. Pel que fa a les partícules, no se superen els nivells de perill que assenyala la Comissió Europea però sí els de l’OMS a Barcelona i a molts llocs de Catalunya. Per altra banda l’ozó és un problema a Osona.

A la Barcelona metropolitana, entre el 60 i el 70% de l’espai públic està ocupat per vehicles motoritzats que contaminen. La densitat és de 6.100 vehicles per quilòmetre quadrat (Madrid 2.200 / París 1.500 / Londres 1.300). La ciutat supera en un 30% els límits de contaminació de l’aire que marca l’Organització Mundial de la Salut.

A Catalunya, hi ha zones negres per contaminació: Alcanar (cimentera CEMEX), Manlleu (combustió de biomassa a les calderes que s’hi ha instal·lat) i els dos Vallès, que queden enclotats. A Osona, el problema és l’ozó.

“Totes les ciutats de més de 50.000 habitants haurien de reduir el trànsit de vehicles”, diu Xavier Querol Carceller, professor d’investigació del CSIC a l’Institut de Diagnosi Ambiental i Estudis de l’Aigua,   à [ http://www.sicom.cat/blog/xavier-querol-carceller/ ] . I apunta: “a la UE l’òxid de nitrogen, mata 68.000 persones, i les partícules, 438.000. I afegeix: “segons el Banc Mundial els costos de la contaminació per PM 2,5 suposen anualment el 5% del PIB”.

La ciutat en la planificació de la mobilitat, hauria de tenir en compte les tasques de la cura. No tan sols les de la productivitat remunerada. Les necessitats del nens i les nenes, de la gent gran, de les persones amb discapacitats. Relacionar les escoles amb les feines habituals de la ciutadania, apropant-les al ‘dia de cada dia’. Vincular la feina, la zona comercial, els centres de salut, el lloc on vius i l’escola. Posar en el ‘centre’ la cura i la socialització de les tasques. Facilitar el transport públic i el transport actiu. La vida quotidiana ha de ser fàcil i s’hauria de poder fer a peu i amb la responsabilitat compartida i de totes.

Economia de la cura: Christle Keller, antropòloga, politòloga i ‘Màster en Estudis de Dones, Gènere i Ciutadania’. à http://www.sicom.cat/blog/christle-keller/

Contaminació, calor i infeccions

Els infants, les persones grans o amb patologies prèvies i la població de nivell socioeconòmic baix, són els més vulnerables a patir els efectes del canvi climàtic.

La contaminació afavoreix casos de malalties cardiovasculars,  ictus, arteriosclerosi, dels sistema nerviós, mentals, diabetis sistema urinari, ronyó, respiratòries, i disminueix el desenvolupament de la capacitat pulmonar dels menors. En conseqüència, augmenta la mortalitat entre un 1 i un 5% en funció de com es compti. Si parlem dels efectes aguts en dies de molta contaminació, l’augment és de l’1% (2 morts més dels habituals per dia). Si mirem l’efecte crònic de viure en llocs més o menys contaminats, pot arribar al 5%.

A Catalunya, es registren anualment unes 3.500 morts prematures causades per afectacions derivades de la contaminació de l’aire. La meitat, per la contaminació causada pels combustibles fòssils. L’altra meitat, pels materials/partícules que es desprenen pel desgast de pneumàtics, frens i asfalt.

Els infants són els més vulnerables. “Les capacitats funcionals dels cervells del nens són menors en funció del grau de contaminació”, expliquen Xavier Bassagaña i Jordi Sunyer Deu, catedràtic de Medicina Preventiva i Salut Pública de la Universitat Pompeu Fabra i cap del programa de Salut infantil d’ISGlobal. à [ http://www.sicom.cat/blog/jordi-sunyer-deu/ ] “I no sabem si aquesta pèrdua es recupera traslladant-te a zones amb menys contaminació, ni si hem de començar a comptar des de la gestació (el cervell, pel que fa a la substància blanca, es comença a formar a partir de les 20 setmanes)”.

Un procés similar passa quan el cervell inicia la fase de decadència. Es pot tenir una caiguda del cervell més ràpida si es viu en una zona més contaminada. Múltiples estudis arreu del món així ho indiquen. També hi ha més risc d’Alzheimer

I assegura Sunyer, en relació a les poblacions: “el verd per ell mateix és beneficiós pel benestar i la salut. La ciutat desitjable és aquella on nens i nenes poden jugar al carrer i anar a peu a l’escola. I no es pot fer si estan envoltats de cotxes. Aquella en la que als terrats hi ha verd, en la que, a les façanes, els jardins verticals protegeixen de l’escalfor i refreden l’espai. Una ciutat per caminar i observar. Cal tornar la natura a la ciutat. Arrencar ciment i enverdir-les!

Conclou Martín Vide: “Es tracta d’esponjar la ciutat, menys impermeable i menys dura, amb més terra. Amb menys cotxes. Més carril bus i més carril bici. Amb un transport públic bo i àgil. Si falla el transport públic, no resolem el problema; és una cadena”.

La sanitat pública haurà preveure i fer front, a més dels desafiaments derivats de la contaminació, l’escalfament/onades de calor i de l’augment de les hores de insolació que farà que pugin els casos de càncer de pell, a malalties infectives transmeses per vectors. Els canvis en les temperatures i les precipitacions afavoreixen l’aparició de mosquits, els transmissors principals d’aquests tipus de malalties, com dengue, malària o chikungunya.

Les malalties ambientals poden augmentar. Carme Valls Llobet, metgessa, directora del programa ‘Dona, Salut i Qualitat de Vida’ del Centre d’Anàlisis i Programes Sanitaris (CAPS) à [  http://www.sicom.cat/blog/carme-valls-llobet/   ] ens assenyala algunes conseqüències de la presència de productes químics al medi ambient. Els insecticides que s’apliquen a les plantes augmenten la presència d’estrògens en els vegetals que consumim. A les dones els hi multiplica els seus propis estrògens i els hi augmenta el risc de càncer de mama, els hi pot provocar malalties com l’endometriosi, que les pot deixar estèrils, o provocar un augment de les menstruacions amb les conseqüents pèrdues de sang, ferro, que afavoreixen les anèmies. En els homes, els insecticides provoquen especialment atròfia de testicle i disminució d’espermatozous i disminució de testosterona.

Els fetus masculins es desenvolupen pitjor a causa de la presència d’estrògens a l’ambient. Altera l’harmonia de les hormones i, donat que són estrògens, altera la testosterona, de tal manera que els nens neixen amb testicles més petits, testicles amb ascensor o amb alteracions al forat de la uretra. Una malformació congènita relacionada amb productes químics ambientals.

Es parla poc, o directament s’amaga, la presència de trihalometans a l’aigua: causaria càncer de bufeta.

Tampoc podem oblidar els Síndromes de Sensibilització Central, fibromiàlgia, síndrome de fatiga crònica, sensibilitat química múltiple i electrosensibilitat, que són tots ells molt invalidants.

Doctors i doctores de primària hauran d’estar preparats per entomar totes aquestes amenaces l’any 2040. Ha de ser l’atenció primària, la medicina preventiva, la clau dels sistema sanitari i no els hospitals, cars, ineficients energèticament, perillosos i insostenibles. I en cap els hospitals privats que volen malalts amb una llarga esperança de vida per assegurar-se el negoci. “La prevenció i l’actuació sobre els determinants socials de la salut són la clau”, diu el doctor Josep Martí Valls à   [ http://www.sicom.cat/blog/josep-marti-valls/ ].

No discriminar per raons de gènere, d’orientació sexual, de classe o de procedència,  salvaguardar els drets socials bàsics – a l’aire, l’aigua, els aliments, la sanitat, l’habitatge, medi ambient, treball/renda, educació, al temps lliure, la pau, el reconeixement, o l’energia –  i no haver de pagar pel fet d’haver nascut, haver de ‘pagar per viure’, és la millor manera de reduir les desigualtats socials i econòmiques. Una qüestió clau, diu Jordi Sunyer, per fer front al desafiament que suposa el canvi climàtic.

Energia

Tots els elements bàsics per a la vida humana a què al·ludia Stern (aigua, aliments, medi ambient, salut) estan afectats i/o necessiten energia. També els sectors/activitats determinants en l’actual sistema econòmic: el transport (captiu del petroli en més d’un 90% i impossible d’electrificar al mar i a l’aire), la indústria (mitigar les emissions al mínim, apartar de les concentracions urbanes les més agressives: cimenteres, incineradores), els residus  (industrials o humans, s’haurien de convertir en un proveïdor de materials a través del reciclatge/reutilització i la selecció eficient en origen) i el turisme (dependent de l’aigua, l’alimentació, el transport, el medi natural, les urbs i que resulta invasor/estressant a les persones).

El subministrador bàsic són els combustibles fòssils (86/87% del total), finits, en declivi, i causants alhora de la riquesa gaudida i del canvi climàtic/escalfament. Fer la transició energètica per evitar la contaminació de l’atmosfera amb els GEH significa substituir els hidrocarburs per energies renovables (eòlica, solar, fotovoltaica, hidràulica, geotèrmica, mareomotrius), o no contaminants, com és catalogada generosament i errònia, la nuclear (materials, combustible, residus i accidents són altament contaminants, perillosos i de llarguíssima durada).

“Les nuclears han fracassat”, diu Marcel Coderch Collell, doctor enginyer de telecomunicacions i president de l’Autoritat Catalana de la Competència  à [ http://www.sicom.cat/blog/marcel-coderch-collell/ ]: “Ja només en construeixen la Xina, Rússia i Corea del Nord. A Europa no se’n fan. La central d’última generació que hi ha en construcció a Finlàndia ha provocat la fallida d’Areva, multinacional d’origen francès. Les dues centrals que Toshiba havia de fer als Estats Units, heretades de Westinghouse, han causat la seva fallida. Toshiba ha perdut 6.000 milions de dòlars i s’ha hagut de vendre part de les seves línies de producció. Gran Bretanya ha aprovat un projecte a càrrec dels francesos d’EDF que s’han compromès, en compensació, a comprar durant 35 anys l’energia al doble de preu actual”.

A Catalunya, l’energia nuclear suposa poc més de la meitat del subministrament energètic. A les tres centrals (una a Vandellós i dues a Ascó) se’ls acaben el permisos d’explotació el proper decenni. I cal decidir si se’ls allarga la vida.

La ciutadania suïssa ha aprovat en referèndum promoure les energies renovables i prohibir la construcció de noves centrals nuclears. Actualment, en tenen cinc funcionant, que es tancaran en un màxim de 30 anys. Cada persona haurà de pagar més per l’energia i disminuir el seu consum energètic: un 16% d’aquí a l’any 2020. Un 43%, el 2035. Sempre en relació al consum del 2000. Suïssa ha decidit, doncs, decréixer energèticament.

Els acords de la conferència de Nacions Unides sobre canvi climàtic celebrada a París l’any 2015 i que entraran en vigor el 2020, no limiten els cotxes i recomanen, només recomanen, substituir les fòssils per renovables. Per acomplir-los caldrà deixar sota terra, com a mínim, dues terceres parts de les reserves provades de hidrocarburs. Per si fos poc, s’haurà de fer front a un inconvenient greu: la taxa de rendiment energètic (TRE: la relació entre l’energia emprada i l’obtinguda) és molt menor en les renovables que en les fòssils. Això ens dóna una idea clara de la tasca pendent. Substituir quasi un 90% de l’energia no és un desafiament intranscendent.  “Calen mesures estructurals i transformadores”, diu Iñaki Gili, “si volem canviar el sistema energètic per eliminar les energies fòssils i el CO2”.

El passat mes de febrer, el Govern va aprovar el ‘Pla Nacional per a la Transició Energètica’. L’objectiu és que Catalunya s’autoproveeixi amb energies 100% renovables l’any 2050. El document no conté cap xifra, és un ‘desideràtum’, una declaració d’intencions.

El govern espanyol, que ha reduït un 40% el pressupost al medi ambient,  no disposa d’un pla de transició energètica per reduir les emissions. Ans al contrari, alguns escenaris citats recentment per Jordi Roca i Jusmet, catedràtic del Departament de Teoria Econòmica de la Universitat de Barcelona, membre de la xarxa EEEP (Economia, Energia i Pressions Ambientals) à [ http://www.sicom.cat/blog/jordi-roca-i-jusmet/ ] , asseguren que en lloc de reduir l’emissió de gasos d’efecte hivernacle, augmentarien d’un 14,5% a tot el territori, també a Catalunya. Els fòssils proporcionen el 78% de l’energia primària consumida a Espanya. Les renovables, tan sols el 2,24%. La balança comercial està condicionada per les importacions de petroli i gas (100%) i carbó (80%). Si no s’haguessin d’importar combustibles, la balança estaria equilibrada.

Apunta Antonio Turiel Martínez, científic del Departament d’Oceanografia Física de l’Institut de Ciències del Mar i autor del blog ‘The oil crash’  à [ http://www.sicom.cat/blog/antonio-turiel-martinez/ ] :  “reduir emissions implica disminuir el consum de combustibles fòssils i això vol dir, necessàriament, reduir la mida de l’economia basada, precisament, en el petroli”.

“No estem parlant de descarbonitzar i fer eficient la energia”, postil·la Mariano Marzo Carpio, catedràtic d’Estratigrafia i professor de Recursos Energètics i Geologia del Petroli a la Facultat de Geologia de la Universitat de Barcelona à [  http://www.sicom.cat/blog/mariano-marzo-carpio/ ], “estem parlant de descarbonitzar l’economia i les relacions internacionals. Estem parlant de canviar el paradigma socioeconòmic!”.

El planeta és finit i finits són els seus recursos. Ara vivim d’esquena a aquesta obvietat i consumim desmesuradament, perquè és la sàvia del sistema capitalista, que necessita créixer sense parar per reproduir-se indefinidament.

Quatre preguntes ‘clau’ esperen resposta. Una, què es fa amb les nuclears?; dues, es poden substituir les fòssils només amb renovables amb una ‘TRE’ menor o obligatòriament caldrà decréixer energèticament?; tres, es disposa de prou recursos energètics i materials per emprendre la transició?; i quatre, com es finança aquests procés de transició? Es pot fer des de l’actual model econòmic o es contradiu amb els seus interessos? S’hauria d’emprendre la transició des de l’administració pública recuperant el control de l’energia i del sistema monetari per crear/prestar diners a zero interès i garantir la seguretat energètica?

Ara el sistema monetari està privatitzat. Són els bancs els que creen els diners del no res. I la forma en què es creen i es destrueixen els diners té efectes públics. Tractar d’aturar el canvi climàtic sense canviar el sistema monetari és com llaurar el mar, explica Susana Martín Belmonte, economista, especialitzada en Teoria Econòmica per la Universitat Autònoma de Madrid, membre del ‘Instituto de la Moneda Social’ i autora de ‘Nada está perdido. Un sistema monetario y financiero alternativo y sano”. à http://www.sicom.cat/blog/susana-martin-belmonte/

Compaginar el creixement infinit amb els límits planetaris contradiu la lògica, la filosofia, és una paradoxa. El canvi climàtic afecta tots els humans, tota l’estructura socioeconòmica i geopolítica de la societat humana actual. I a totes les espècies amb les que compartim el planeta. Josep Calbó i Javier Martín Vide, ens alerten que si no fem res cap als voltants de 2080/2100 correrem el risc de superar en 4ºC la temperatura de 1950. Vol dir que totes les persones nascudes aquest segle estan en risc. “És necessari buscar una economia menys basada en materials i en l’ús de l’energia. Menys basada en el consum” postil·la Calbó. I rebla González Virós : “En situacions d’emergència, cal fomentar un canvi de cultura en les relacions de poder. Cal un redreçament del poder. Al llarg de la història sempre hi ha hagut ‘explotadors’ i ‘explotats’ però mai no estaven en perill de desaparició tots dos”.

Atrapar el futur que s’està escapant de les mans, sortir de la paradoxa, és responsabilitat de totes. Observar el món amb perspectiva de gènere, sense discriminacions, sense violències, amb equitat, seria clau per refer-lo de manera diferent i justa.

L’article original es pot trobat aquí