Aquest era el títol d’una comèdia nord-americana de bon record de la meva infantesa. Una pel·lícula com altres de la mateixa època com ¿Que hiciste en la guerra papi?, de Blake Edwards o l’Un dos tres, de Billy Wilder que em retornaven a la brillant Ninotcka de Lubistch de trenta anys abans. En el fons, la qüestió és que la indústria del cinema de Hollywood era capaç de fer pel·lícules brillants, comèdies inclassificables i alhora crítiques amb el moment. Qualsevol d’aquests títols és plenament recomanable i molt millor que una pel-li cula d’Antena 3 de la tarda del dissabte, en la que ja saps qui és l’assassí des de la primera escena.
Que venen els russos ve referit al fet actual que sembla que davant de la situació d’inseguretat generada per un desequilibrat a la Casablanca, com és el president Donald Trump, es genera una obligació d’incrementar els pressupostos de defensa dels països europeus a qualsevol cost. Però, de veritat és necessari? De veritat Putin ens amenaça?
Anem a pams. El primer punt és la qüestió nuclear. Per molt que incrementéssim la despesa militar, la dissuasió nuclear és lluny, a galàxies d’un equilibri per parts dels europeus amb els Estats Units i Rússia. Volem nuclearitzar Europa? No. França disposa d’una pistola enfront de Rússia i Estats Units. No és, per tant, la nostra lliga i no hem de competir. Hem d’anar cap a una major desnuclearització global.
Deixem de banda l’armament nuclear i anem als exèrcits convencionals. Fem-nos una pregunta: la Rússia de Putin, que no està podent acabar amb Ucraïna, que necessita soldats nord-coreans i presos comuns per mantenir la guerra iniciada, és una amenaça directa al conjunt de països de l’Otan? Francament, si no pot acabar amb Zelenski, menys podrà amb la major part dels països de la Unió Europea. Els tancs russos no es passejaran pas pels Camps Elisis de París.
Ens traeix el passat. Pensem que Putin és la reencarnació de la Unió Soviètica amb el Pacte de Varsòvia. Durant la Guerra Freda els tancs russos eren aquarterats a l’antiga RDA. En tres dies, a través de la bretxa de Fulda, podien travessar el Rin, arribar sense grans obstacles a la costa atlàntica francesa i baixar per la vall del Roine. Estaríem parlant d’una ofensiva blindada amb milers de carros de combat. Aquests milers de carros ja no hi són i Putin està centenars de quilòmetres enrere, a les fronteres de Bielorússia, l’óblast de Kaliningrad… no seria doncs la mateixa posició de sortida ni tampoc la mateixa possibilitat d’acumular prou forces militars per a la ruptura. Avui en dia Rússia no disposa de milions de soldats.
Quin son els riscos de Putin a les fronteres d’Europa? És Berlín? No. Ni Copenhaguen, ni Viena, ni Budapest. La capacitat militar de Rússia, ara com ara, només dona per envair els països immediatament fronterers amb Rússia i els seus aliats: Finlàndia, les repúbliques bàltiques i Polònia i, alhora, mantenir els seus posicionaments a Transnístria, Crimea i el Donbàs, a més del Caucas.
No ens hem d’estranyar que finlandesos i suecs abandonin la seva posició de neutralitat per entrar a l’Otan. No siguem hipòcrites. Des de la península Ibèrica, on només estem envoltats de les tres Pes, Peixos, Portugal i Pirineus, gosem donar lliçons de seguretat a països com Polònia, que en tota la seva història ha estat envoltada de tres grans potències com són Alemanya, l’Imperi Habsburg i Rússia. Quantes particions ha tingut Polònia en la seva història: tres particions al segle XVIII i una al XX, sense comptar el desplaçament de fronteres després de la Segona Guerra Mundial cap a l’Oest. Que els polonesos no se sentin segurs el dia d’avui és normal, d’acord amb els precedents històrics. A més, malgrat el teòric suport franc-britànic, aquests no van fer res per impedir la invasió de 1939. Per altra banda, Finlàndia ha entrat en conflicte amb Rússia, bé, llavors era la Unió Soviètica, dues vegades en el segle XX.
Vol Rússia ocupar Finlàndia o Polònia? No. És per una voluntat de pau del Kremlin? No. És més aviat per un fet important: no hi ha russos en aquests territoris. Des de la caiguda de la Unió Soviètica la protecció de les comunitats russòfones ha estat un element importantíssim pel Kremlin. I aquest és el punt feble de les repúbliques bàltiques. A Estonià, la comunitat russòfona és el 24,7% de la població. A Letònia hi ha discriminació. Aquests són els arguments possibles per un desembarcament de Putin al mar bàltic.
Pot Rússia envair les repúbliques bàltiques, Polònia o Finlàndia. Sí. Però Putin no té capacitat per anar més enllà de les fronteres de Polònia. El compromís dels altres països pot ser bàsic i fonamental per repel·lir una agressió russa, o almenys dissuadir-la.
Però per això no cal destruir l’estat del benestar i incrementar de forma boja els pressupostos de defensa. Alguns governants ho acceptaran per convicció, però altres ho fan des de la perspectiva d’un autoritarisme populista que desvirtuï tant els drets socials reconeguts com la mateixa democràcia. De què serviria incrementar despesa en defensa si no suposa més seguretat efectiva? Per a garantir l’immediat desplegament, en cas de crisis, de prou forces militars en 48 hores a la zona de conflicte no cal un increment del 5%. I molt menys comprar a tort i a dret material militar a Trump.
La manera més efectiva de garantir la seguretat col·lectiva costa menys. Cal donar seguretat a Rússia, però també a les repúbliques bàltiques, Polònia, Finlàndia, Ucraïna, Bielorússia, garantir els drets de les persones que viuen en aquests espais i el respecte a la seva identitat i cultura, abandonant polítiques discriminatòries que poguessin justificar una nova crisi del Sud-est. Més democràcia, més drets humans i socials, més justícia social, així es construeix la pau.
