Hi ha símbols que descriuen la pertinença a una identitat, uns altres, a més, porten implícites qüestions que van més enllà d’un fet cultural, sent símbols que discriminen.
Recentment a Catalunya ha sortit a debat polític el fet de prohibir o no el vel a les dones migrants de procedència islàmica. El Parlament i el Govern han rebutjat la seva prohibició a l’escola.
El que preocupa d’aquest debat és que qui l’ha llançat són les polítiques nacionalistes en pro de disputar-li vots a l’extrema dreta, tan masclista com el mateix ús del vel.
Cal preguntar-se com s’han posicionat aquí les esquerres: defensant que la llibertat religiosa és un dret fonamental, recollit en la Declaració Universal dels Drets Humans. Però aquesta defensa, no sembla contemplar que l’ús del vel és una dominació purament másclista.
Aquest vel, en les seves nombroses i diferents aplicacions: burca, niqab, xador, khimar, al-amira, hijab, shayla, etc, més enllà de ser un símbol d’identitat sobre una religió i cultura, és un símbol identitari que només aplica a la dona, finalitat del qual és ocultar-la. Ocultar el seu cos, ocultar els seus trets, ocultar la seva identitat, ocultar el seu desig i el ser desitjada. Ocultar-la és minimitzar-la.
El vel sobre la dona és sempre, en qualsevol cultura un mode de violència masclista.
Nenes i adolescents, són obligades per les seves famílies a portar el vel en els col·legis i instituts. La diferència està imposada, l’estigma també.
