Valoració de la situació actual

Ramon Franquesa.-

Amb aquest article em dirigeixo al conjunt d’activistes de COESPE i del moviment pensionista, després de la trobada amb una representació del grup parlamentari d’Unides Podem (UP), el passat 23 de març. El seu propòsit no és emetre certeses dirigides al conjunt de la població, sinó reflexions pels qui estan sent els protagonistes d’un enorme moviment social, que té molt més calat del que nosaltres mateixos pensem.

El passat 17 de març es va publicar en el BOE el Reial decret llei 2/2023, de 16 de març, de mesures urgents per a l’ampliació de drets dels pensionistes, la reducció de la bretxa de gènere i l’establiment d’un nou marc de sostenibilitat del sistema públic de pensions.

Dies després vam ser convocats per diputats del grup d’UP a tenir una trobada en el Parlament. COESPE va decidir, que per evitar malentesos dins del moviment i per mostrar, de manera clara, quina és la nostra posició conjunta, obrir aquesta trobada al conjunt de moviments pensionistes, que hem convocat a una lluita activa al carrer en defensa del sistema públic de pensions, des de fa més de dues-centes setanta setmanes.

Vam ser rebuts per un grup de tècnics (8 persones) i dos diputats per informar-nos de la posició d’Unides Podem, bàsicament per part del tècnic Carlos Sánchez Matos. Sintèticament la seva posició va ser:

a) Reconeixen que aquesta no és la llei que els agradaria, ni el projecte amb què es van presentar a les eleccions.

b) No obstant això, consideren que és un avanç obtingut gràcies a la conjuntura i la persistència del moviment social pensionista.

c) Com a punt positiu de la Reforma, consideren que, per primera vegada, en lloc de retallar les prestacions, obre la porta a augmentar les cotitzacions socials.

d) Van desgranar una sèrie d’aspectes concrets en què es resolen algunes qüestions de millora de la llei per a determinats col·lectius. En particular van sostenir que redueix la bretxa de gènere.

e) Temen que el debat parlamentari sigui aprofitat per les forces neoliberals per retallar aquests aspectes i consideren possible el risc d’un gir del PSOE amb un acord amb el PP i les dretes nacionalistes, en el curs del debat de la Llei. Per això no estan disposats a presentar esmenes fonamentals al projecte.

f) Consideren que, en la qüestió del còmput d’anys, Escrivá ha guanyat temps a la Comissió Europea. Però reconeixen que la situació pot empitjorar en poc temps (no tres sinó fins i tot un any) si hi ha un canvi de govern.

g) Ens van plantejar moderar la nostra mobilització per no perjudicar-los en els reptes electorals que venen en els pròxims mesos i no obrir la porta a una dreta que vol aplicar un pla tan dur com el de Macron.

Per part nostra, de manera conjunta, solidària i sense fissures, els vam respondre el següent (que en allò substancial vam recollir en un comunicat conjunt lliurat al grup i els mitjans):

a) Lamentem que, fins que no ha estat aprovada, no hagi existit cap debat del Govern amb el moviment pensionista i no hàgim conegut la llei més que pels titulars dels mitjans de comunicació. Entenem que aquesta conducta és sostreure al debat públic una qüestió d’interès màxim. No creiem que això sigui una mostra de qualitat democràtica del Parlament, ni del govern.

b) Reconeixem l’existència de millores en la Llei. Però:

En la seva major part són qüestions tècniques que resolen problemes de col·lectius molt reduïts i, per tant, de poc impacte econòmic.

El redactat de la Llei és confús. Pren, en justificar-la, gran part del nostre llenguatge i de les nostres propostes, però acaba per aplicar, en la part dispositiva, mesures que s’allunyen de les bones paraules del preàmbul i, sovint, s’oposen a elles.

És veritat que s’elimina el topall a la cotització dels salaris més alts, i això és un avanç, però de manera gradual i tan lenta, que probablement la inflació es menjarà gran part d’aquestes aportacions en termes reals.

Si bé es fa una petita contribució per posar fi a la bretxa de  gènera, en millorar alguna prestació per fill, s’obre la porta a una futura ampliació del període de còmput que reduirà substancialment la pensió de les treballadores actuals i ampliarà greument la bretxa de gènere en el futur.

c) El que ha frenat els plans de Brussel·les no ha estat tant el treball parlamentari, com la mobilització social persistent dels pensionistes a Espanya i dels treballadors a França. Per això la nostra lectura no és que hàgim de reduir el moviment present, sinó al contrari,  l’incrementarem en la mesura del possible i tractarem d’estendre-ho als treballadors actuals, grans perjudicats amb aquesta llei.

d) Encara que s’ha retardat l’ampliació del còmput d’anys, i això és producte de la nostra lluita, d’altra banda, s’ha cedit al fet que s’ampliïn en el futur els 25 anys actuals, sostraient la decisió al Parlament i dipositant-la en l’AIREF. Una institució vinculada històricament al poder financer i a la qual, sense representar a ningú, se li dona un paper executiu que correspon al parlament i al govern. S’ha cedit una vegada més a la degradació de la democràcia per eximir la responsabilitat dels diputats actuals i futurs de mesures de retallada social i per portar-les a supòsits experts i tècnics que no són més que lobbies del poder econòmic.

e) Es continua justificant les reformes en una suposada inviabilitat del sistema, que mai s’ha demostrat. En canvi, s’ha evitat realitzar l’auditoria, amb garanties i transparència, dels comptes de la Seguretat Social, tal com marcava la llei abans de juny de l’any passat.

f) No som estúpids i sabem perfectament com és el pla de la dreta conservadora i els seus diputats. La nostra acció no és contra cap partit, sinó en defensa d’un programa clar i concret al qual no renunciarem, que entenem protegeix la gran majoria social afectada pels projectes neoliberals. Considerem que sostreure aquests debats a la població i acceptar sense resistència, ni mobilització, noves retallades no és la manera de guanyar suport social. Si hi ha una involució electoral no és la nostra responsabilitat, sinó dels qui van prometre alguna cosa que després no han complert o, almenys, no han defensat públicament amb l’energia i pedagogia necessària, tancant-se en el món institucional allunyat del sofriment quotidià de la població.

Amb aquest intercanvi de posicions quedem oberts a qualsevol trobada amb UP, o amb qualsevol força política o sindical, en el futur, però manifestant que seguirem en la nostra mobilització per defensar les pensions actuals i futures de qualsevol retallada actual o futura.

 

 

Consideracions

Em permeto efectuar les següents consideracions per ajudar-nos a prosseguir en una defensa reeixida de les nostres reivindicacions.

Sofrirem un nou intent de confusió en què se’ns intentarà presentar com a bojos ultres-radicals. Aquests dies he tingut entrevistes amb els mitjans amb la música de fons permanent dels incendis i disturbis a França, absolutament fora de context i dirigida a atemorir la nostra població i aïllar-nos. Tractaran d’oposar-nos als treballadors com si fóssim privilegiats, per uns augments econòmics més grans que els obtinguts per ells. Finalment, en un escenari electoral, és possible que dirigents de forces d’esquerra apel·lin als seus militants (que nodreixen una part important del nostre espai) perquè es distanciïn del nostre moviment, presentant-lo com antiprogressista i aliat de la dreta conservadora.

L’escenari és molt greu i ningú està jugant al parxís. El poder financer occidental afronta una nova fallida bancària d’enormes dimensions, l’impacte de les quals creix dia a dia. Només una dada: si el Silicon Valley Bank tenia 200 mil milions de dipòsits, el Credit Suisse tenia 500, Deutsche Bank, l’últim de la sèrie, en té 1.300. No és un problema d’algun banc individual, ni limitat als EUA, és un problema sistèmic greu del qual pretenen sortir mitjançant:

a) L’emissió de massa monetària d’euros i dòlars, per finançar rescats públics als seus fraus, que, inevitablement, augmenta la inflació que diuen combatre.

b) Desempallegar-se, a més, captant part del salari dels treballadors,  apoderant-se de les seves pensions (que són un salari diferit) per sanejar els seus comptes.

c) Mentrestant, els governs s’han compromès a augmentar la despesa militar i necessiten refer els seus arsenals, buidats per la guerra, a    compte de la despesa social.

d) Les empreses productives necessiten les ajudes next generation (pla de recuperació), però volen evitar que augmentin els impostos en el futur per retornar-los, i exigeixen als governs que ho paguin reduint la despesa en les pensions.

En aquest context, Europa es troba en una gran crisi institucional. Les vagues i mobilitzacions s’estenen arreu del continent. A França l’atac a les pensions ha generat una resposta enorme i inesperada pel poder. Però les vagues i mobilitzacions s’estenen a tota la UE i al Regne Unit. Necessiten retallar, però comencen a témer al poble. Avui la situació és molt diferent del moment en què el poble grec va ser assaltat per la Troica i els “homes de negre”. És possible la victòria, però no serà fàcil i cal treballar amb intel·ligència i paciència.

Enfront de tot això és essencial mantenir la unitat entre els qui lluitem. Per això, ha estat encertat plantejar una resposta conjunta de tots els moviments a la Llei i compartir la trobada amb UP. Això no afebleix COESPE, sinó que ens reforça i reforça el moviment.

Els grans sindicats han jugat el paper de convidat de pedra. No han pintat res en les negociacions i els seus dirigents han estat cridats a signar a peu de pàgina, una vegada s’ha tancat l’acord entre el Govern i Brussel·les. Els seus dirigents han ocultat la informació sobre el projecte (en el supòsit que la tinguessin) i s’han limitat a signar uns acords que els concedeixen comissions sobre els Convenis que ells signin, incorporant l’obertura de pensions privades obligatòries. Això, a esquena dels seus afiliats i votants, que ignoren el parany que els cau damunt. És imprescindible arribar als joves i als treballadors i treballadores, per explicar-los pedagògicament el que els espera amb aquests acords. Cal buscar la complicitat de tota la gent treballadora, amb respecte per les seves creences personals, afinitats polítiques i sindicals. Cal explicar què ocorre i com és el programa que defensem i el mètode que desenvolupem per defensar unes pensions públiques dignes. Avui, en UGT i CCOO, hi ha desenes de milers de delegats i afiliats que no saben res del que està passant. En la mesura que tenen un pes important en l’Estat, hem de comptar amb ells per arribar als centres de treball. Hem d’arribar també als sindicats alternatius, que amb freqüència no entenen la importància d’aquesta batalla i es limiten a una solidaritat retòrica, però aïllada de la vida social en les empreses i, fins i tot, de la formació dels seus afiliats. Recordem que el neoliberalisme li té terror a la inflació i només recorre a ella com ultimo remei, perquè saben que activa la lluita dels treballadors pels salaris. Encara que avui els sindicats sembla que hagin desaparegut de l’escena, més aviat que tard, els treballadors crearan les eines necessàries per defensar-se de la reducció salarial que suposa la inflació i el paisatge de les lluites laborals serà molt diferent del que hem vist els últims 30 anys, amb una inflació molt petita.

Hem de reforçar els nostres vincles en tot l’estat amb altres moviments socials, en defensa de la salut, l’habitatge, l’atenció a la gent gran, l’educació pública, la igualtat de gènere, la sostenibilitat ecològica i social… Amb freqüència també ells són utilitzats en períodes electorals per confrontar amb la dreta neoliberal, però l’endemà les promeses queden oblidades i se sumeixen en la frustració. Cal crear, des de cada autonomia i cada realitat, una aliança social que permeti obrir un altre horitzó des de la mobilització i la lluita. També una cultura de l’esforç, l’organització i el compromís social a llarg termini.

Tenim enfront poderosos mitjans de comunicació que són en mans d’empreses del poder financer. Desenvolupen el treball d’aïllar-nos i promouen una cultura egoista, corporativa, individualista, que tracta els expropiats com a perdedors, siguin grans, joves, aturats, dones o emigrants. Una cultura que promou formes sectàries i fanàtiques, la incapacitat per dialogar entre els de baix, l’insult fàcil en la xarxa, la simplificació dels problemes i un món en què cada persona és un llop pels altres. Aquests mitjans de comunicació, i els qui controlen les xarxes socials, són al servei del sistema per confondre’ns, aïllar-nos i desanimar-nos. Per això hem de promoure una altra cultura. La que aixeca a la gent del sofà perquè dialogui amb els seus conciutadans al carrer, perquè construeixi cooperativament respostes, que busqui espais i programes que ens uneixin en la diferència i crear complicitats. Tot sabent deixar a un costat els friquis, que en tot lloc apareixen per complicar-nos la construcció de comunitat, i els provocadors, que tracten de nedar en tantes escombraries per buscar la seva sortida personal a costa dels altres i que constantment estan desviant-nos dels problemes centrals que tenim com a persones treballadores, per a portar-nos a eterns debats sobre qüestions secundàries o formals que ens aïllin de la realitat.

A poc a poc, defensant els nostres drets més immediats estem aprenent a desenvolupar una resistència que acabarà per crear un tsunami social que, com altres vegades en la història, escombrarà tanta indignitat, misèria, sofriment i explotació. França és un bon exemple del poble en forma de moviment social. Des de l’ocupació de les rotondes durant anys, ha evolucionat per alterar el paper subsidiari dels sindicats i partits,  i per  imposar una enorme mobilització social que construeixi una nova República i Societat. Potser, la que De Gaulle, en 1968, va aconseguir avortar.

Ni Espanya, ni Grècia, ni Itàlia, ni Anglaterra, ni Moldàvia, ni Eslovàquia, ni Portugal, ni ningú… estem al marge d’aquesta possibilitat i esperança. No hi ha malament que duri mil anys, deien els nostres avis.