Enric Feliu.-

Que quedi clar: a Nicolás Maduro algú dels seus li ha fet el llit. En la invasió de Panamà de 1989 els nord-americans van trigar dues setmanes per a capturar Noriega, en una operació militar que va suposar un fort desplegament de tropes terrestres. Amb Maduro és cert que hi ha hagut bombardeig, però, amb només un destacament de la força Delta, s’han endut lligat de mans Maduro i la seva esposa.

Sembla que ja és una tradició ianqui envair, de tant en tant, un país centreamericà i segrestar un president per a jutjar-lo, en aquest cas per narcotràfic i conspiració contra els Estats Units. Les acusacions contra Maduro són molt més febles que les que hi havia en el seu moment contra Noriega. Però Maduro acabarà passant a la història igual que Noriega. Per cert, assassinar líders polítics no funciona: acaben com a màrtirs i passen a ser llegenda. I si no mireu Sandino. Millor una presó per narcotràfic.

Amb aquesta acció militar els Estats Units no fan més que justificar els Netanyahu, Putin, i resta de subjectes en el poder, sense  cap mena de  valors democràtics i humanístics. Sembla que digui que “en la meva zona d’influència faig el que em rota”. La Llei internacional no existeix. Que tremolin els groenlandesos però també els ucraïnesos, perquè el Donbàs és dins el pati de Putin. I dels palestins, uf… ni existeixen.

L’exaltació de l’acció de Trump pels partits de dreta, centredreta i extrema dreta europeus és fruit d’una il·lusió, d’un miratge. Quan Ayuso planteja l’elecció entre comunisme i llibertat, s’equivoca, potser fins i tot ingènuament. D’entrada Trump ignora expressament, avui en dia, la Premi Nobel de la Pau, Corrina Machado. Igual és perquè pensa que és ell, Trump, qui mereixia el Premi Nobel i no la política veneçolana. Frustrat, Trump es va acontentar amb el Premi de la Pau de la FIFA. Tampoc es té en compte el darrer candidat de l’oposició, que es va enfrontar a les eleccions a Maduro.

Qui li importa a Trump? La vicepresidenta Delcy Rodríguez. Per què? Perquè controla el poder bolivarià, les seves forces de defensa i seguretat i té el suport tant de les elits bolivarianes com de sectors empresarials.

Escolteu els de dretes i no sigueu hippy: si d’un dia per a un altre es procedeix a la dissolució de l’exèrcit i de la policia enviant-los a l’atur, acabes tenint, en un primer estadi, un conjunt de bandes armades preludi d’un conflicte civil. No cal ser un llicenciat en polítiques per la Sorbona. L’Iraq és l’exemple.

Que vol Trump de Veneçuela:

– que retornin per la via ràpida els seus immigrants dels Estats Units

– que ni Rússia ni Xina tinguin espai al Carib

– i, sobretot, el petroli. Va insistir en la paraula petroli en la seva roda de premsa.

La democràcia serà una qüestió que vindrà amb la transició. I qui la farà?

Delcy Rodríguez sota la tutela de Trump. No li importa qui mani a Caracas sempre que no li toquin el petroli. La democràcia és accidental, no essencial.

No ocuparà Veneçuela. Són 26 milions de persones i gairebé un milió de kilòmetres quadrats. No l’hi cal.

Davant d’aquesta situació, que farà Delcy Rodríguez: iniciar un procés de transició semblant a l’espanyol, on tothom perdi alguna cosa, però ningú guanyi del tot,  garantint als EUA que ni russos ni xinesos i un acord sobre el petroli (una qüestió de percentatges). No hi haurà una causa general contra el chavisme i els seus excessos. Ni tan sols una comissió de la veritat. Serà el silenci.

Per cert, el possible frau electoral de Maduro és peccata minuta comparat amb la trajectòria colpista i antidemocràtica de Noriega a Panamà.