El meu pare va morir fa uns dies. No ho va poder fer on volia ni on ho havia demanat, en la casa on va néixer feia gairebé 90 anys. Però, no obstant això, va poder marxar de la millor manera possible, ben cuidat a l’hospital i envoltat de la seva família.

Era un hospital del nostre servei nacional de salut. Des d’aquí vull agrair tant als treballadors de l’Hospital del Mar i del Cap Casc Antic, com als del transport sanitari, als del PADES el tracte rebut, no només els darrers dies sinó ja els darrers anys. Uns anys en què, malgrat la seva malaltia, el meu pare va poder viure en plena dignitat com a persona.

I per això necessitem un servei nacional de salut públic i universal, i gratuït en el seu accés. Sabem que miracles no se’n poden fer, és  llei de vida, però la dignitat de la persona sempre ha de ser-hi present.

El meu pare era relligador, bé “enquadernador” de llibres, un artesà i, per tant,  autònom. La major part de la seva vida laboral va estar exclòs del sistema sanitari públic. El que hi havia a Espanya era un sistema d’assegurança de mena alemanya o  bismarquià, i només podien accedir-hi els treballadors assalariats i els seus beneficiaris. Com a resulat, quan era petit, a casa va haver-hi mútua privada. Amb el pas del temps van deixar una primera mútua pels costos que suposava. Era, i és, una de les mútues amb primes més altes. En va cercar de més econòmiques, però amb copagaments, que per a persones grans cada cop eren més inassumibles. Pel camí es van incorporar al sistema públic i van descobrir les virtuts del seu centre d’atenció primària i dels seus treballadors i treballadores, la proximitat, la longitudinalitat… Va arribar un moment que el pagament anual de la seva mútua, la doble assegurança, era insostenible i així els hi vam fer veure. A més el dia a dia el feien al seu cap, i tan sols van mantenir una visita anual al seu cardiòleg de confiança.

El meu pare va estar ingressat a l’UCI de l’Hospital del Mar, el van operar a l’Esperança del genoll, i va tenir períodes de rehabilitació i el seu transport sanitari… Francament, en un sistema com el nord-americà, els diferents tractaments del meu pare haurien suposat la pèrdua del seu habitatge o bé s’hauria mort abans i en pitjors condicions.

Un servei nacional de salut públic universal i gratuït és un instrument de cures per a la salut individual i la comunitària, però també de dignitat dels que vivim i dels que marxen.

Té els seus defectes com, per exemple, les llistes d’espera, la falta de professionals, la mercantilització del dret a la Salut, la debilitat de l’atenció primària, l’hospitalocentrisme, l’infrafinançament… Però és nostre, ja que és públic i universal i el financem amb els nostres impostos… i per això l’hem de defensar i protegir davant la mercantilització. Aquesta ha de ser la nostra tasca, la de totes.

Si traiem el cap i mirem a fora veurem que ens miren amb un cert punt d’enveja: als Estats Units un servei nacional de salut és propi de comunistes, a França disposen de lliure elecció de metge, però moltes vegades no la poden exercir pels deserts mèdics, i a Itàlia desitjarien disposar de CAP com els nostres.

No podem permetre que les polítiques dels nostres governants li facin perdre al nostre servei nacional de salut les seves característiques essencials i vitals de públic, universal i gratuït…

Depèn de nosaltres.

Serà el moment.

Tu que faràs?