La norantena edició de la Vuelta ciclista a España, una de les tres grans competicions ciclistes per etapes, junt amb el Giro d’Itàlia i el Tour de França, passarà a la història pel seu desenvolupament tan accidentat. Segurament, cap altre Vuelta, ni competició ciclista, ha estat mai tan caòtica. I no ho ha estat pas pel clima, o per incidències esportives. Les protestes propalestines, tímides en les primeres etapes, han forçat un final sense podi al centre del Madrid d’Ayuso i Almeida.

És evident que els responsables de l’equip ciclista israelià viuen en una bombolla, aïllats dels sentiments de gran part de la població europea, però això encara es pot comprendre. Però que  la direcció de la Vuelta penses que no passaria res perquè un dels equips participants es denominés Israel-Premier Tech, en plena agressió israeliana a Gaza, on s’han causat més de 60000 morts, majoritàriament civils, i on s’anuncia un desplaçament de població, mínim, de dos milions de persones per a tancar-los en camps de refugiats, frega l’estupidesa social.

A diferència d’Eurovisión, que se celebra en un auditori on la realització pot controlar el que s’emet i la policia resoldre fàcilment qualsevol alteració de l’ordre públic, o que qualsevol partit de basket o de futbol, el ciclisme és un esport d’espais, que requereix centenars de kilòmetres diaris i de pobles i ciutats que travessarà amb gent omplin les seves voreres. Sense això el ciclisme és un esport mort, com una competició de vela sense vent. Només una dictadura totalitària podria assegurar el recorregut diari d’una etapa ciclista.

Diferents exciclistes i comentaristes esportius s’han queixat del fet que les protestes propalestines han barrejat esport i política. S’obliden que, de fet, han aconseguit barrejar negoci i política. És significatiu denominar un equip ciclista amb el nom d’un estat com Israel. Des d’un primer moment es va intentar aturar l’incendi suprimint la denominació oficial de l’equip la petanca Israel, però el mal ja estava fet. Tan sols es podria haver evitat el que ha succeït si s’hagués expulsat l’equip o aquest hagués renunciat.

Israel és el nou estat pària del segle XXI, com la Unió Sud-africana ho va ser a la segona meitat del segle XX per l’apartheid. Sud-àfrica va ser exclosa des de 1965 del moviment olímpic i els seus esportistes només podien competir sota una altra bandera. Una excepció va ser el rugbi, que llavors no era integrat en el moviment olímpic. Els Springboks, tal com es denomina encara avui a la selecció de rugbi sud-africana, solien fer algunes gires i rebre a casa algun combinat internacional que no representes a cap estat. La gira del 81 per Nova Zelanda va ser un camp de batalla continu. Un dels partits va haver de ser custodiat per la meitat de tota la força policial del país, i quan es va suspendre el darrer partit de la gira, l’alegria va esclatar a les presons sud-africanes, on feia ja anys que hi era un tipus conegut com a Nelson Mandela.

L’esperança és que, inesperadament, la protesta ciutadana ha trobat un espai adequat, i un resultat efectiu, perquè la repressió en un estat democràtic podia arribar fins on ha arribat (sempre és preferible suspendre un acte esportiu que tenir un camp de batalla als carrers).

Hi ha batalles que es guanyen dia a dia.