Sabeu que era l’agent taronja? Era un defoliant que els militars nord-americans van utilitzar a la Guerra del Vietnam, fruit de la combinació d’un parell d’herbicides que, amb les presses,  a la versió militar hi van incorporar unes dioxines  que no es trobaven en les versions comercials i que van causar malformacions  en més de 150.000 vietnamites i càncer en combatents veterans nord-americans.

Però això era als anys 70 del passat segle XX… el dia d’avui, en ple segle XXI, l’agent taronja té un altre nom: Donald Trump. I aquesta setmana hem pogut ser testimonis d’un dels seus efectes més inesperats i sorprenents.

El president panotxo arriba a la cimera de l’OTAN. No li preocupa pas la situació generada pel recent bombardeig d’instal·lacions iranianes. Ni tan sols  el conflicte ucraïnès. I molt menys Gaza. El seu objectiu per aconseguir Make America Great Again consisteix a fer que els estats que integren l’OTAN incrementin la seva despesa d’armament, i que aquesta  consisteixi, bàsicament, en l’adquisició de material de defensa nord-americà. No li preocupa si les necessitats  dels estats europeus  o de la mateixa OTAN són realment cobertes, si van en la línia dels reptes de seguretat que avui dia hi ha… no, només li importa fer caixa i, a sobre, i aquesta és la segona part,  que Europa depengui tecnològicament d’ells.

Que han fet els polítics europeus? Doncs abaixar el cap i signar que arribaran al 5% cap al 2035. Però pot un polític europeu comprometre la política del seu país pels pròxims 10 anys? No, i en són conscients. Però han preferit fer teatre. Trump no hi serà el 2035 per a veure com s’hi arribarà. Però la personalitat de TRUMP necessita exhibicions de vassallatge dels dirigents europeus, encara que siguin tan mesquines i llefiscoses com les del secretari general de l’OTAN. Doncs fem-li teatre i que el rei estigui ben content.

Però no es comptava amb un president del govern espanyol desesperat, políticament parlant. En el pitjor moment de la seva carrera política, que ja és dir tenint en compte els seus antecedents, quan està encerclat per casos de corrupció, sense suports parlamentaris, qüestionat pel seu propi partit, va i se li obre  una porta inesperada: afirma que Espanya  no complirà el compromís del 5% i que només arribarà al percentatge prèviament pactat del 2,1% tot al·legant que es pacten les capacitats militars.

Pedro Sánchez té Baraka amb la reacció de Trump. En lloc de respondre al desafiament amb “tu no pintes res”, Trump, en una nova arrancada de fúria, respon que com l’economia espanyola va bé i els espanyols són una gran gent, per això els hi duplicarà els aranzels.

En l’era de les xarxes, de tiktok i de Twitter, el descontrolat president americà és una bomba permanent que permet grans espectacles. I li ofereix a Sánchez un espectacle impressionant: la primera potencia mundial enfadada amb un president espanyol.

I transforma la imatge de Pedro Sánchez, en un veritable patriota defensor dels drets dels seus ciutadans, en un exemple a seguir per molts ciutadans europeus, avergonyits pel vassallatge dels polítics, i, a sobre, situa en una posició molt  difícil el Partit Popular i Vox.

I recordem que, en el fons, només han estat paraules. El teatre domina la política.