Quan en 1985 Mijaíl Gorbatxov va assumir la secretaria general del PCUS (Partit Comunista de la Unió Soviètica), que de facto equivalia a una presidència de l’URSS, succeint a tres gerontes (Brezhnev, Andropov i Chernenko), pocs van imaginar que aquest canvi anava a representar una bolcada en el món, posant fi a la Guerra freda d’aquell llavors.

El seu lideratge va durar uns sis anys, i va acabar en el mateix moment de la dissolució de la Unió Soviètica, a la fi de 1991. Poc després, en 1996, Gorbatxov es va presentar a les eleccions presidencials a Rússia, obtenint al voltant d’un 1% dels vots. No era molt volgut a Rússia: per a alguns, era un “aparatchik” comunista que va intentar fer reformes per a mantenir al PCUS com a partit únic en el poder soviètic; per a uns altres, va ser un agent occidental l’objectiu del qual va ser la desaparició de l’URSS i del comunisme. Per a tots, la seva persona estava associada a un període de molta inestabilitat i mancances materials. Des de l’inici de la seva presidència, es va començar a veure la seva tendència a la llibertat, l’obertura i la pau, la qual cosa va despertar grans esperances a tot el món. Tanmateix, això va produir una reacció en les capes de poder soviètic, que van veure perillar els seus privilegis. D’altra banda, la contrapart occidental, miop a tot procés històric, va veure una oportunitat de nous negocis. Limitat per aquests dos pols de pressió, Gorbatxov va anar movent-se amb habilitat fins a arribar a 1989, any de la caiguda del mur de Berlín, data simbòlica que marca la fi de la Guerra freda. A partir d’aquí, la situació econòmica va començar a deteriorar-se en la Unió Soviètica, una cosa a la qual els seus ciutadans no estaven acostumats. Curiosament, el desproveïment que es va viure en els últims mesos del seu mandat, va desaparèixer de manera miraculosa l’endemà d’haver-se dissolt l’URSS.

Gorbatxov, com totes les persones, va cometre molts errors, alguns dels quals han tingut greus conseqüències (l’actual guerra d’Ucraïna podria considerar-se una conseqüència, resultat de l’avanç de l’OTAN i posterior reacció de Putin). Podríem dir que el seu projecte va fracassar, perquè l’URSS es va dissoldre, i els anys que van seguir van ser de gran caos i penúria en els territoris ex soviètics, particularment la Rússia governada per Yeltsin. La fi de la guerra freda que es va aconseguir, i que va ser un gran assoliment, avui dia està gairebé liquidat. El seu anhel de pau, prosperitat i llibertat per a tothom no es va complir. Per descomptat que les raons perquè aquestes aspiracions no s’hagin concretat són moltes, però els principals responsables cal buscar-los en un altre costat, lluny de Gorby i el seu entorn.

El seu principal error va ser confiar en excés en la seva contrapart, tant la nord-americana com l’europea. Els grans líders del capitalisme occidental no van pensar en l’oportunitat històrica que se’ls presentava, sinó en la rendibilitat que podrien obtenir a curt termini. Aquesta visió tan estreta i mesquina és la que ha impedit que la pau, la prosperitat i la llibertat s’hagin estès pel món.

Ahir Gorbatxov ha deixat aquest pla d’existència. Es pot discutir si va ser un gran polític, encara que sens dubte va ser una bona persona i un gran humanista. Per contra, els seus iguals en occident van ser polítics mediocres i de dubtosa bondat. El seu llegat, més enllà de les conseqüències fàctiques, és un model a seguir: Gorby va ser un humanista de molt bones intencions. Tant de bo el seu exemple condís i veiéssim cada vegada més líders polítics i econòmics amb bones intencions. Això ens acostaria a les tan anhelades aspiracions de pau, prosperitat i llibertat.