Des de Rehuno Salud, i en un treball conjunt amb l’organització Al final de la Vida, dialoguem amb el doctor Enric Benito sobre la humanització del procés de la fi de la vida. Sobre els tabús que existeixen, què és el bon morir, les cures pal·liatives i altres temes més que fan a l’acompanyament d’aquests moments tan significatius de la vida de totes les persones i dels seus éssers estimats.

Es tracta d’una sèrie de Diàlegs que anirem publicant periòdicament i en els que volem divulgar una visió del procés de morir ple d’humanitat i significat.

Enric Benito és Doctor en Medicina, especialista en Oncologia i Membre d’Honor de la Societat Espanyola de Cures Pal·liatives (SECPAL). La seva experiència i les seves ensenyances constitueixen una veritable referència per al món de les cures pal·liatives i per a l’acompanyament i humanització del procés del bon morir.

En aquesta quarta trobada, en tancar ja aquest cicle de diàlegs, demanem a Enric Benito que ens resumeixi allò que hem tractat en les entrevistes anteriors, on vàrem conversar sobre el procés de morir, l’acompanyament, la compassió, la presència… i altres temes que constitueixen una nova i esperançadora mirada sobre el fet inevitable de la mort.

Enric Benito: La nostra vida va orientada cap a allò que ens és quotidià, cap a la supervivència i aquests altres temes, més radicals, no ens els plantegem; estem centrats en un nivell superficial i allò que és més obvi, com el fet que aquesta vida és limitada, que tenim un temps, no ho contemplem.

Però, de sobte, ens passa quelcom en la vida que ens obliga a parar, Karl Jasper (metge i filòsof) ho va anomenar “les situacions límit”. Poden ser una malaltia, una pèrdua, un sofriment o la mort d’algú altre o la nostra.

Som vulnerables davant aquestes situacions que ens acaren amb la realitat i no podem eludir. Són com una paret contra la qual ens donem cops i ens produeix sofriment.

En la meva experiència el que he après és a veure què hi ha més enllà d’aquesta paret. I veig que el sofriment me’l produeixo jo mateix quan m’hi dono cops. Perquè puc acceptar aquesta paret i transcendir-la, veure què hi ha més enllà. En acceptar aquesta realitat que no puc canviar, en comptes de rebutjar-la, de sobte, d’una manera incomprensible per a la ment, es pot transcendir aquest límit. S’accedeix a un altre nivell de realitat. És cert que perquè aquesta transformació es produeixi fa falta un procés que és complex. Però el fet destacable és que es pot, que tots podem fer-ho.

Rehuno: Enric, això que esmentes dels límits i del que transcendeix tindria a veure amb això que esmentes en les teves xerrades de “l’espiritualitat”? I si és així, com accedim a aquest coneixement o com ens acostem a aquesta experiència?

Enric Benito: Tots, encara que no ho sapiguem, tenim molta més capacitat i profunditat que no pas creiem. En aquests moments límit es pot accedir a nivells de la nostra pròpia consciència, que ens donen més llum i comprensió.

Espiritualitat és humanitat en plenitud, en profunditat i a conseqüència de trobar-me amb això que em sosté hi ha un retorn que seria fraternitat universal.

Quan accedeixo a nivells més profunds de la meva consciència m’adono d’allò que em sosté. Saps que és immortal, que no té nom, ni edat, ni gènere… i en veure-ho comprens els altres i sents compassió pel seu sofriment.

Entres en contacte amb un goig, amb una pau i et fas solidari amb el sofriment, perquè vols que ell també descobreixi qui és, qui som, perquè ho ha oblidat.

Som consciència i goig i la consciència mai està amenaçada.

És l’ego qui entra en conflicte amb la realitat. En el context de la meva realitat és l’ego qui entra en conflicte. Però el meu esperit cerca el sentit, accepto i deixo anar i em disposo a albirar una realitat que, encara que no m’agrada, accepto i transformo. Perquè solt, i en deixar anar li trec la meva energia.

Es tracta d’il·luminar l’esperit, de florir com a ésser humà.

Una crisi, si s’accepta, et porta a un altre nivell de realitat. Cal explorar una altra realitat i sempre arriben “ajudes” per trobar-la. La vida, quan ens trenca, ens dona l’oportunitat de descobrir una profunditat que és en tots, plena de sentit i plenitud.

Rehuno Salud: Llavors, el morir pot ser, des d’aquesta perspectiva, una “Escola de Vida”, al contrari d’allò que moltes vegades s’interpreta, i una entrada en una altra dimensió de la realitat?

Enric Benito: En totes les tradicions de saviesa pots trobar aquesta expressió: “Qui abans de morir mor, en morir no mor”.
Això significa que jo m’identifico amb aquest personatge i dic: soc l’Enric, soc metge, soc avi, visc a Mallorca… No, tot això són circumstàncies efímeres, temporals que acabaran algun dia. Si jo m’he identificat amb això, el dia que vagi a morir tot això s’acabarà, i seré una persona molt espantada. Perquè em vaig identificar amb tot això i no vaig descobrir res, perquè vaig tenir la mala sort de no tenir problemes en la meva vida… Era una persona tan superficial que mai vaig entendre per què soc aquí, no em vaig preguntar mai pel sentit de la vida.

Quan arriba aquest moment, un se sent com els nens quan s’acaba l’esbarjo: has de tornar a classe i si no has entès de què anava tot això, et trobes molt indefens.

L’important és entendre que jo no soc el personatge que és el meu embolcall. Jo soc aquest procés que he fet, mitjançant les meves ruptures, les meves fractures, les meves crisis, els moments difícils, i aquestes introspeccions i pràctiques de meditació, d’oració contemplativa que he fet… o com li vulguis dir… Hi ha un camí per al desenvolupament dels nivells de l’espiritualitat pel qual s’arriba a conèixer la naturalesa essencial.

En el frontispici del Temple d’Atenes, el Temple d’Apol·lo, es podia llegir: Coneix-te a tu mateix, i a sota seguia: i coneixeràs els déus i la naturalesa de l’Univers. Perquè tu, jo, tots, estem fets de la mateixa naturalesa. Realment la realitat és solament una. Una sola que té moltes formes. Quan descobreixes això en tu mateix, ja pots abandonar el personatge, perquè ja va morir en vida. El doctor Benito ja va morir, això que vostès veuen és un personatge que utilitza la consciència que el sosté per donar-los a vostès algunes informacions.

El dia que aquest cos s’apagui facin vostès una festa, però no plorin perquè:

“Morir només és morir. Morir s’acaba.

Morir és una foguera fugitiva.
És travessar una porta a la deriva
i trobar allò que tant es cercava”.

Poema de Martín Descalzo

Però això també ho pots trobar abans… perquè “el regne dels cels” és un estat de consciència.

Acompanyar en el procés de morir

En el primer nivell de l’acompanyament es tracta d’aprendre a perdre la por i acostar-se cada vegada amb menys temença. T’adones que va morir tranquil, va morir bé i vas perdent la por.

En el segon nivell, seria “intentaré acostar-me sense por per entendre què els passa quan se’n van”.

Cal acceptar que el cos és una eina, que som per aquí un temps i desmuntar el personatge que no és el nostre ésser essencial.

Això s’aprèn acompanyant, ja que si es fa sense por i des de l’obertura de consciència, s’observa que morir és un procés de transformació.
La por ve de la identificació amb el cos, si descobreixes que ets un ésser viatjant en aquest temps i espai, descobreixes la pau infinita i ja no tens por.

Quan ets tu mateix et surt natural l’acceptar, el compartir, el perdonar, l’estimar…

La saviesa és part essencial del que som, no rau en els llibres, la saviesa la tenia la meva àvia i no sabia llegir, perquè estava connectada amb l’essència del seu ésser.

En l’acompanyament del procés de morir, he après a desmuntar un personatge que té pes intel·lectual (metge oncòleg) i arribar al meu ésser essencial.

La pau, l’harmonia, el goig, l’alegria poden ser el fruit d’haver transcendit una situació límit com és el procés de morir.

Rehuno Salut: Milions de gràcies, després d’aquestes quatre trobades sortim més savis. Tant de bo puguem portar aquestes ensenyances a l’experiència, a la vida quotidiana i a l’experiència personal.

Tanquem aquest cicle, però m’agradaria fer-ho amb unes paraules teves.

Enric Benito: La gratitud és mútua, jo no podria arribar a la gent si no fos per l’organització que hem muntat. Treballar en harmonia, sense protagonisme ni interès, em dona molt de sentit.
I acabaré amb una frase:


“Jo, aquest petit jo, soc un forat en la flauta de l’univers pel qual passa l’alè de Déu… Escolta la música.” Del místic sufí Hafiz.