Escric aquesta nota breu pensant en els centenars, tal vegada milers de persones que, com jo, han patit i continuen patint la tortura psicològica i moral d’haver estat empesos a viure una guerra i a prendre partit quan no reflecteix la nostra visió, ni els nostres sentiments, ni la nostra manera de pensar i actuar. Encara que horroritzats pel patiment i la mort de milers d’éssers humans com nosaltres, per part de mitjans de difusió corruptes i mentiders i individus i organitzacions polítiques i militars que ens semblen detestables, se’ns   força a triar bàndols entre opcions inacceptables. Comparteixo l’angoixa que, sens dubte, sofreixen com jo, i els meus pensaments acompanyen a les víctimes del conflicte.

Des de l’inici de l’“Operació de desarmament i eliminació dels grups nazis que controlen el govern d’Ucraïna” i la invasió escèptica amb milers de tropes i tancs, per atacar “objectius estratègics, però cuidant a la població civil”, el meu ànim, els meus sentiments i idees i encara el meu estat físic han passat per una “muntanya russa” de passió, frustració, compassió, tristesa, violència interna, depressió… i una multitud de sentiments i sensacions contradictòries.

Per un moment prenia la postura de l’OTAN i, després, el meu cap  la degradava i eliminava, mentre recordava les imatges de víctimes a Donbass i  la seqüela interminable en la meva memòria històrica, de més de seixanta anys, de les guerres americanes, contínues des de Corea i Vietnam fins avui, en tots els continents de la terra. Veia rius de sang innocent lliscar-se enfront dels meus ulls, amb sentiment de fúria i venjança. Després buscava calmar-me i trobar el meu centre. Més tard anava a Donbass, la frontera russa i veia reportatges de l’exèrcit invasor, avançant lentament i inexorablement, enfrontant poca resistència, i les explosions dels obusos, els edificis destruïts, la gent fugint desesperadament, amb nens i pertinences personals… escapant de la mort i la destrucció. La imatge del dolor i la crueltat humana en viu, sabent que en cada edifici destruït hi havia també éssers humans esbocinats.

Darrere d’aquesta aparent acció defensiva de Rússia, no podia deixar de veure el desplegament cruel i desproporcionat de força. No hi hauria potser altres maneres de prevenir i protegir a Rússia, d’establir les seves línies vermelles enfront de l’avanç de l’OTAN i les seves armes letals? Com podria sentir justificat l’avanç de Putin sobre Ucraïna, assassinats preventius per evitar nous assassinats per part dels Nazis de Stepan Bandera i l’OTAN?

Avui, les línies vermelles estan sent traçades amb sang. Era això necessari? On i quan i de manera definitiva serà traçada la línia final que rebutgi la violència en totes les seves formes en la mateixa ment humana?

És que haig de declarar el fracàs dels principis que han guiat la meva vida des de la meva joventut i abraçar la causa de la venjança de l’un o de l’altre bàndol?

Després, veig a aquests ‘buròcrates insolents’ representant l’autoritat d’Europa, individus que no representen res ni a ningú, sense responsabilitat política amb cap electorat… tal vegada, conscients de la seva insignificança, i que vociferen exabruptes condemnatoris mentre dictaminen centenars de sancions sobre Rússia. Ells sempre associats en totes les aventures criminals de l’OTAN, mai sancionats, sacerdots vociferants d’una justícia creada per ells mateixos i imbuïts d’alguna mena de mandat gairebé diví.

Els observo cada vegada en les pantalles amenaçant, jutjant i castigant a Rússia, ignorant la seva posició i el seu dret a defensar-se. De fet, i per això mateix, generant l’acció que avui censuren. Sí, perquè la població russa de Donbass no és humana, no té drets i els crims perpetrats sobre ells no tenen sanció; els acords de Minsk i el seu incompliment no existeixen, els milers de morts i ferits dels últims vuit anys d’impunitat, no van ocórrer…

Tot és tan bast, injust, inhumà, i cruel que sento ira, el desig de venjança i l’instint acusador poblant la meva consciència… llavors, centrant la meva atenció en el meu cor, i aspirant profundament i retenint l’aire per un moment, demano en el meu interior per trobar-me lliure de tota contradicció, desig de venjança, i violència interna… i per recobrar la fe en l’ésser humà, la fe en què el futur serà millor.

No obstant això, no és fàcil aquest pujar i baixar a l’infern mental. Vaig notant així l’acumulació gradual de cansament durant el dia en seguir els comunicats de notícies i continguts gràfics de desenes de mitjans que distorsionen, manipulen o inventen informacions segons les seves conveniències i interessos. Aquest és el món distòpic en què vivim: pandèmies, restriccions, tancaments, xifres alarmants de milers de morts, i malalties noves i irrecognoscibles producte de la Covid-19 o les vacunes… que pel que sembla no van completar proves clíniques rigoroses ocultant estadístiques d’efectes adversos… per no afectar el negoci, o com han declarat “per no confondre i atemorir la població”.

Però aquest tema va desaparèixer de la nostra percepció quotidiana, ara el tema és la guerra i els crims de Putin… qui haurà de patir una condemna espantosa en els tribunals de la Haia i no podrà escapar de la justícia d’Europa… la digna, justa i civilitzada Europa… Clar, no es parla dels crims de Tony Blair que va mentir al parlament i a l’ONU instigant així guerres que van costar milions de morts i desplaçats. Per descomptat, Putin és horrible i rus, Blair és britànic.

La raó de ser de les entitats geopolítiques, el “joc” de les estratègies, les discòrdies que semblen justificar totes les maniobres i crims de les superpotències… una lògica i “raison d’etre” irreductible de la “seguretat dels estats”, de la defensa dels seus “estils de vida”, dels seus “interessos”, de l’“ordre mundial basat en regles”… legalismes fal·laços creats pels mateixos oportunistes de sempre.

Baixo llavors la mirada cap als líders d’un i un altre bàndol, Biden, Putin, i els seus sequaços, i observo la mateixa corrupció, la mateixa ànsia de poder i el mateix desdeny pels altres éssers humans. Percebo en ells similar nivell de contradicció i sofriment.

No aconsegueixo exonerar a uns i condemnar a uns altres sense sentir-me igualment estúpid i canalla.

Qui tria el que pensa, sent i fa, si no va triar néixer i són les seves circumstàncies les que trien per ella o ell? On no hi ha llibertat no hi ha ni bé ni mal!

La tragèdia humana no podrà detenir-se fins que comprenguem per meditació acurada i fe interna que la violència existeix en el fons de la nostra consciència i és resultat del pensar, sentir i fer en direccions oposades.

L’alliberament de la violència i el sofriment no s’assoliran mai per mitjà de guerres.