El Rostre Infame de les Transnacionals

02.05.2020 - Santiago de Xile - Redacción Chile

Aquest article també està disponible a Castellà, Francès, Italià

El Rostre Infame de les Transnacionals

Per Jorge Molina Araneda i Patricio Mery Bell.

J.K Galbraith en la seva obra “El nuevo estado industrial” (1967), va dir que les grans corporacions es convertirien en la unitat econòmica estratègica de significat i entitat més gran en el món. S’ha complert. Hem arribat a un punt en la història en el qual trobem empreses amb una grandària de tal dimensió que les fa econòmicament més fortes que fins i tot països sencers. Per exemple, ExxonMobil té més diners que Malàisia, el Perú o Ucraïna.

Aquest poder econòmic comporta un augment del poder de decisió, mitjançant la pressió a la política. Encara que no sigui de manera directa, moltes vegades les multinacionals de sectors estratègics controlen la política en tots els àmbits geogràfics: local, nacional, regional i mundial. Els casos més coneguts són els de les empreses transnacionals (ETNs) petrolieres, del gas, financeres, informàtiques…, etc. Grans empreses que controlen sectors molt importants per al desenvolupament de la vida de les persones i dels països.

Concentració de poder

Stefania Vitali, James Glattfelder i Stefano Battiston, investigadors de la Universitat de Zürich, van publicar, el 2011, “The Network of Global Corporate Control”, en la revista científica PlosOne.org. En la presentació de l’estudi, els autors van escriure: “L’estructura de la xarxa de control de les empreses transnacionals afecta la competència del mercat mundial i l’estabilitat financera”.

L’estudi prova que un petit grup de companyies -principalment bancs- exerceix un poder enorme sobre l’economia global. El treball va examinar un total de 43.060 corporacions transnacionals i la teranyina de la propietat entre elles, com a conseqüència va establir un mapa de 1.318 empreses com a cor de l’economia global.

La recerca va trobar que 147 empreses havien desenvolupat en el seu interior una “súper entitat”, que controlava del 40 per cent de la seva riquesa. Tots posseeixen part o la totalitat de l’un i l’altre. La majoria són bancs com Barclays, Deutsche Bank i Goldman Sachs.

D’acord amb Tim Koechlin en el seu assaig “Los ricos se hacen más ricos: El neoliberalismo i la desigualdad galopante” (2012):

El club de les persones més riques del món agrupa 40 milions d’adults. D’ells, 6.000 individus, una milionèsima part de la població mundial, posseeix la part més gran de la riquesa del planeta. En els últims trenta anys aquest club selecte ha vist incrementada la seva riquesa en un 275%. El resultat és aclaparador: l’1% de la població té el que el 99% necessita”.

És evident el mega poder econòmic que posseeixen les corporacions transnacionals. N’hi ha prou amb comprovar, per exemple, com una de les empreses més grans del món, WalMart, maneja un volum anual de vendes que supera la suma del Producte Interior Brut de Colòmbia i l’Equador, mentre la petroliera angle-holandesa Shell té uns ingressos superiors al PIB dels Emirats Àrabs Units. Així mateix, les companyies multinacionals disposen d’un innegable poder polític: són moneda d’ús corrent les estretes relacions entre governants i empresaris, no hi ha més que veure com, per citar només alguns casos, els expresidents F. González, J. M Aznar, T. Blair i Schröder han entrat en el directori de corporacions com a Gas Natural Fenosa, Endesa, JP Morgan Chase i Gazprom, respectivament; de la mateixa manera que, en sentit contrari, Mario Draghi i Mario Monti van passar de Goldman Sachs a les presidències del Banc Central Europeu i del govern italià. Sense oblidar la contractació de l’expresident de la Comissió de Brussel·les, José Manuel Barroso, com a vicepresident no executiu i assessor-negociador de la multinacional financera Goldman Sachs Internacional.

Violacions dels Drets Humans

Existeixen, a més, situacions de violacions als drets humans derivades de l’acció directa o indirecta de les ETNs; són situacions de casos específics, o sistèmiques a escala global, com la responsabilitat de les ETNs en el canvi climàtic, o sobre el capital financer mundial concentrat en els bancs per la crisi financera mundial i les seves seqüeles. Aquest debat internacional, que ja dura uns 40 anys, va entrar fortament en l’agenda a través de casos paradigmàtics i greus de violacions que tenien com a responsables ETNs. El cas que inicia aquest recompte és el de la ingerència política exercida per l’estatunidenca International Telephone and Telegraph Company (ITT) en la dècada de 1970 a Xile, i que va acabar amb el Cop d’estat i la mort de Salvador Allèn. Després casos com el de Bophal a l’Índia en 1984, per l’alliberament de gasos tòxics de la planta de pesticides de l’Union Carbide (adquirida després per Dow Chemicals), que va matar tres mil persones de manera directa i altres deu mil indirectament, i va impactar a més de cent cinquanta mil que encara avui sofreixen els efectes. O el crim contra els indígenes Ogoni, a Nigèria. La pressió de Shell i la seva activitat petroliera va generar situacions d’opressió sobre aquest poble, que van concloure amb la mort de diversos dels seus integrants, i que fins avui dia afecten greument el medi ambient en la zona del Delta de Níger.

La massacre de les bananeres, perpetrada en 1928 per la companyia estatunidenca United Fruit Company. Des de llavors la multinacional, avui Chiquita Brands, acumula denúncies per acaparament de terres, ús esclavista de la mà d’obra, suborn i corrupció política. Així mateix, la “bananera” va participar en la defenestració del president de Guatemala, Jacobo Arbenz, en 1954. El setembre de 2007 l’empresa va haver d’afrontar una multa de 25 milions de dòlars als Estats Units per finançar a paramilitars colombians.

La Guerra del Chaco entre Paraguai i Bolívia (1932-1935) va tenir com a catalitzador els interessos de les petrolieres Standard Oil Company (actualment Chevron-Texaco i Exxon Mobil) i Royal Dutch Shell.

L’holocaust jueu (1941-1945) va comptar amb la complicitat de corporacions alemanyes (Krupp, Siemens, BMW i Wolkswagen, entre altres) i nord-americanes com Ford i General Motors.

En la guerra civil d’Angola (1975-2002), una part dels beneficis de les petrolieres -BP, Exxon Mobil- es dedicava a finançar la compra d’armes.

En la dècada de 1970, Peugeot, Ford i Mercedes Benz es van beneficiar de la persecució de militants dels sindicats per part la dictadura militar argentina.

Nestlé era objecte de denúncies pel foment de la llet en pols com a substitut de la llet materna a Àfrica, la qual cosa va desencadenar efectes negatius en la salut i la seguretat alimentària.

Més recentment ens trobem amb l’assassinat de Berta Càceres i altres dirigents del Consell Cívic d’Organitzacions Populars i Indígenes d’Hondures (COPINH), que es resisteix al projecte hidroelèctric Aigua Zarca; o de Sikhosiphi “Bazooka” Radebe, activista contra la mineria en Mdatya, Amadiba, Sud-àfrica; o els assassinats de líders sindicals a Colòmbia i Guatemala; o el desastre en la localitat de Mariana en l’estat brasiler de Mines Gerais, que per negligència criminal de les empreses mineres Val, BHP i Samarco, va provocar la mort de disset persones i el desastre ambiental més gran que fins a aquell moment hagi vist Brasil en la seva història.

Són aquests els casos extrems de violacions als drets humans que tractem en l’actualitat i que envolten iniciatives d’ETNs. No s’ha pogut avançar per poder oferir condicions fiables i a l’abast d’accés a la justícia a les poblacions com l’hondurenya, sud-africana, índia, guatemalenca, colombiana, i de tants altres països, generalment del Sud global, que sofreixen els impactes de l’acció econòmica de les empreses.

Les empreses es mouen pel lucre. No fan altruisme ni pensen estratègicament en el bé de qualsevol societat del planeta, a no ser de la seva “societat anònima”. Sempre hem de tenir això en compte en analitzar l’interès dels inversors estrangers. En primer lloc, hem de pensar que les empreses estrangeres venen per avantatges que no tenen en un altre lloc del planeta: 1- menors salaris, 2- drets socials i laborals baixos, 3- impostos i obligacions tributàries baixes o nul·les, 4- accés fàcil i barat a recursos naturals i energia, 5- normes ambientals, laborals i financeres permissives o inexistents, i 6- Estats –i sobretot els seus sistemes judicials– febles i vulnerables. En segon lloc, accés a nous mercats per als seus productes i serveis. Darrere de cadascuna d’aquests avantatges o “oportunitats” s’amaga un problema per a les nostres societats, perquè inclús societats dels Estats més poderosos, amb el gran avantatge de la seva grandària o del poder adquisitiu del seu mercat intern, acaben sent perjudicades per la concentració que estimula l’entrada de grans empreses, o l’estímul a la generació de grans empreses pròpies.

El resultat de l’ingrés de les empreses estrangeres, generalment, no acaba en grans beneficis per als països amfitrions. Els casos més extrems reporten explotació intensa dels recursos naturals, amb impactes ambientals alts per a les comunitats locals; moviment econòmic reduït a escala de la regió, perquè funciona com a enclavament tancat; i lluita constant per l’apropiació dels guanys, que queda majoritàriament en mans de l’empresa en comptes dels Estats. El sacrosant clixé diu que els Estats pobres no podrien explotar els seus recursos naturals si no és a través dels inversors estrangers.

Tot el manifestat anteriorment té el següent corol·lari:

-L’informe de la fundació Oxfam “Premiar el treball, no la riquesa” (2018), assenyala que “En 2017 el nombre de persones amb fortunes que superen els mil milions de dòlars va aconseguir el seu màxim històric, amb un nou mil-milionari cada dos dies. Aquest increment podria haver acabat amb la pobresa extrema en el món fins a set vegades. El 82% de la riquesa generada durant l’últim any va anar a parar a les mans de l’1% més ric, mentre que la riquesa del 50% més pobre no va augmentar gens ni mica. La riquesa extrema d’uns pocs s’erigeix sobre el treball perillós i mal remunerat d’una majoria”. Per a major profunditat, aquest informe també planteja que:

  • -L’esforç en el treball ja no garanteix necessàriament progrés per a les classes treballadores. El 43% de la població jove activa no té treball o, si treballa, continua vivint en la pobresa. Entre 1995 i 2014, en 91 països d’un total de 135, l’augment de la productivitat laboral no va venir acompanyat amb increments salarials.
  • -En definitiva, els rics observen asseguts com la seva riquesa creix mentre que els treballadors, malgrat el seu esforç, no milloren el seu nivell de vida.
Categories: Economia, Internacional, Opinions
Tags: , ,

Newsletter

Enter your e-mail address to subscribe to our daily news service.

Search

 

video 10 anys Pressenza

Documental: RBUI, nuestro derecho a vivir

App Pressenza

App Pressenza

Llibertat presos polítics!

International Campaign to Abolish Nuclear Weapons

International Campaign to Abolish Nuclear Weapons

Arxius

Except where otherwise note, content on this site is licensed under a Creative Commons Attribution 4.0 International license.