Després de diversos dies tancada a casa sentint les diferents especulacions més o menys conspiranoicas, avui he tingut una caiguda en compte. Puc estar equivocada, però és més intuïció que una altra cosa.

L’ésser humà ha passat per diverses fases quant a continguts respecte sí i al món (entenent món com a univers, no com a planeta). Per exemple: si La Terra (i amb ella l’espècie) està en el centre de l’univers o no. Quan es va observar que no, que és un planeta més i que a més orbita entorn d’una petita estrella, als caps van passar coses. En l’estructura de la consciència va passar alguna cosa, es va situar espacialment en un altre lloc.
Van caure moltes creences i l’espècie va haver de fer un reajustament de la seva posició en l’univers. També s’ha passat per teocentrismo, antropocentrisme, etc. Diversos continguts en la conformació de l’estructura consciencia-món, que han anat modificant-se.

Observant el moment actual, hi ha continguts que s’arrosseguen fa mil·lennis, per posar un exemple diré que un d’ells és que la consciència humana és passiva, als humans les coses “ens passen”, nosaltres no tenim a veure amb elles, succeeixen i ja està (màxim exponent d’això és tota la psicologia freudiana i les seves fal·làcies respecte a l’existència de subconscient, inconscient, etc).

Un altre dels continguts que afecten l’estructura consciencia-món és la creença en la impossibilitat de canviar res, de fer res, de no ser res i per tant, d’estar a mercè.
A la mercè del propi psiquisme i el seu mecanicitat, de la pròpia biografia i les vivències passades, a la mercè del temor al futur, de les decisions del president de la comunitat de l’edifici, dels polítics del país, dels polítics del continent i en última instància, de Déu.

Un altre tema operant en aquest moment és el clima d’exclusió, semblés que a l’ésser humà tot li és aliè, el seu veí del bloc, l’economia del país, les guerres, la pobresa o riquesa, la naturalesa. Aquest món està fora, és independent, no té a veure amb ell.

Els éssers humans, desposseïts de totes les seves capacitats per a gestionar:
La seva salut, delegada en l’estament mèdic.
La seva capacitat per a la resolució de conflictes, delegada en la judicatura. És un tercer el que valguda l’una o l’altra actitud en el conflicte sobre la base de lleis, redactades per un quart.
La seva formació, delegada en l’estament educatiu.
La seva capacitat per a procurar-se el propi aliment, delegada en tota la indústria alimentària i la distribució a través dels supermercats.
De gestionar la seva espiritualitat, delegada a les diferents esglésies, gurus, etc.

En definitiva, assistim a una etapa en la qual el subjecte està deconstruit, l’etapa dels “éssers-res” sobre la qual ja esmentava Félix Rodrigo Mora. En altres paraules, és com si tot això estigués fora i un estigués a la mercè de tot. Alguna cosa així com si la consciència estigués exiliada, condemnada a l’ostracisme.

La intuïció que he tingut és respecte a si aquesta consciència, per necessitat, saltarà cap a la inclusió i la responsabilitat. Potser vivim un moment frontissa. Alguna cosa així com passar de situar-se fora de tot, a situar-se espacialment endins i en forma d’estructura, com una peça més d’un gran engranatge. En estructura amb el món i amb uns altres.

Si això passés, caldria fer un reajustament quant a la delegació de poder i la responsabilitat personal. Podria passar-se de creure que “no som res” a creure que “cadascun és un agent actiu del que passa”.
Pot ser que de sobte, comencés a aparèixer gent capaç de conviure en comunitats harmòniques que posen tot avanç tecnològic, sanitari, energètic, etc al servei d’uns altres i de si.
I si la consciència s’està sacsejant el clima d’exclusió i el contingut “res té a veure amb mi”?
I si la consciència està a punt de situar-se espacialment “endins de”?
I si no hem d’estar en mans de ningú?