Popularment es diu que l’única certesa que tenim en la vida és que tots morirem. Però, en veritat, la mort és un concepte amb el qual anem aprenent a conviure en el transcórrer de la nostra vida i superar la por a mesura que ens aproximem a ella és un dels grans desafiaments de la nostra cultura occidental-materialista.
La certesa que realment tots tenim és que nosaltres naixem. Per més ingènua que pugui semblar aquesta afirmació, pensar sobre la forma de néixer ens porta a pensar sobre la forma de viure i conseqüentment sobre la forma de morir.
El naixement és la sortida del nou Ser del cos matern al món. És el moment en què emergeix l’ésser humà i en la majoria de les cultures primitives, el naixement tenia una característica ritual tan important com la mort. Els naixements eren acompanyats per una sèrie de pràctiques i rituals que preparaven a la mare, al pare i a tota la comunitat per a rebre el nou Ser des d’una perspectiva social, cultural, emocional i espiritual. Però també és cert que el part, pel fet que és una experiència complexa amb un important aspecte i activitat biològica, alguns resultats no eren positius i la mort sovint va estar present en aquestes experiències.
Amb l’adveniment de la modernitat, de la tecnologia i d’una cultura que buscava la seguretat en els seus processos, des de 1970, en diversos països occidentals, el naixement va deixar l’esfera en la qual es trobava i va anar perdent la característica ritualista que tenia, adquirint importància la garantia de la major seguretat possible en la intenció de produir bons resultats. El part que solia tenir lloc en la llar va passar, en la seva majoria, a l’ambient hospitalari i, com tot el que succeeix en les institucions hospitalàries, va passar a estar subjecte a rutines i protocols. L’experiència del part i el naixement es torna llavors molt més impersonal, menys íntima i menys individualitzada. És important recordar que en el part fisiològic, és a dir, amb les menys intervencions possibles, l’alliberament de substàncies i hormones es produeix tant en les dones com en els bebès que estan relacionats pel vincle, l’amor i el benestar.
Llavors, més recentment, dones i homes comencen a voler tornar a aquestes experiències de naixement, amb la certesa que amb l’avanç de la tecnologia és possible tenir un major control sobre la condició física de la mare i el fetus, de manera que el part pot ser novament una experiència “completa”. Aquest moviment es coneix com el moviment de “humanització del part i del naixement” i està present tant en les polítiques públiques com en el sector privat de diversos països occidentals.
El que aquest moviment afirma és que el part pugui seguir el seu curs natural en termes de ritme, és a dir, que no es prenguin mesures per a accelerar el procés. A més, que sigui respectada la fisiologia del mateix i que els equips d’atenció del part estiguin preparats per a donar suport a les dones en les seves necessitats, per exemple, oferint mesures d’alleujament del dolor, però és la dona qui decideix què es farà amb ella i com es farà al llarg de tot el procés. Els procediments de rutina amb els nounats també són molt qüestionats, una vegada que avui sabem que hi ha una “hora daurada”, és a dir, que la primera hora de la vida és essencial perquè el nounat estigui en contacte permanent amb la mare per a establir el vincle entre ells. En relació amb les intervencions mèdiques, com la cesària, són benvingudes en cas de necessitat real.
Aquest “moviment d’humanització” l’observem també amb alegria en un altre moment significatiu: la fi de vida, la mort. En els últims anys i a l’empara del que denominem Cures Pal·liatives i atenció de “fi de vida” es vénen desenvolupant i perfeccionant una sèrie de cures que dignifiquen i atenen les persones en totes les seves dimensions.
Cures Pal·liatives -CP- són un model d’atenció que millora la qualitat de vida dels pacients amb malalties avançades de pronòstic letal i la de les seves famílies, per mitjà de la prevenció i el control del sofriment amb la identificació precoç, l’avaluació i el tractament adequats del dolor i altres problemes físics, psicosocials, existencials i espirituals. Entre les seves característiques principals podem destacar:
– Proporcionen control del dolor i altres símptomes.
– Afirmen la vida i consideren la mort com un procés normal.
– No intenten avançar ni retardar la mort.
– Integren els aspectes psicològics i existencials de l’atenció del pacient.
– Ofereixen un sistema de suport per a ajudar els pacients a viure tan activament com sigui possible fins a la mort.
– Ofereixen un sistema de suport per a ajudar la família en la seva adaptació durant la malaltia del pacient i el període de duel.
– Utilitzen el treball en equip per a satisfer les necessitats dels pacients i les seves famílies, inclusivament amb posterioritat a la partida, durant el duel.
En tots els casos, la unitat de tractament és sempre pacient-família-ajusto.
L’esfera d’atenció no només es limita al malestar físic, sinó que es treballa amb la persona en forma multidimensional, apreciant a més l’esfera emocional, social i espiritual.
Adequat control de símptomes, control del dolor físic, tractament multidisciplinari, atenció de la persona i el seu entorn significatiu, eines per a calmar el sofriment mental que sorgeix en aquestes situacions, ajudar la reconciliació profunda de la persona amb si mateixa i amb els altres i aprofundir en la dimensió existencial-espiritual dels qui transiten el procés de fi de vida es converteixen en objectius fonamentals dels tractaments en Cures Pal·liatives.
Néixer i morir són dos moments de gran significació personal i social que tenim en comú tots els éssers humans. S’observa amb esperança que, encara que sigui lentament i intentant superar moltes dificultats, en diferents parts del món comença a créixer una sensibilitat humana que es tradueix en experiències i pràctiques multidisciplinàries que podríem enquadrar com a part d’un procés per “humanitzar la salut”. És a dir, integrar en la pràctica clínica els aspectes que fan a la interioritat i espiritualitat humana, entenent que solament amb una mirada i una atenció que integri els aspectes físics, psicològics i espirituals estarem donant resposta a la totalitat de les necessitats de tot ésser humà, i més precisament en aquests casos, a aquells que transiten per moments molt significatius com són els “llindars” de les seves vides.