Ens enfrontem a una crisi humanitària sense precedents. Les aigües que ara estan engolint llars, carreteres i vides no són només un fenomen meteorològic; també són el reflex d’un país exposat en les seves debilitats més profundes. La pluja i les inundacions formen part de la natura, es repeteixen al llarg dels segles i formen part del cicle de la Terra. El que no forma part de la natura és la negligència. El que no és inevitable és la manca de preparació d’un estat que, havent estat elegit per protegir la seva gent, demostra ser incapaç de fer-ho en els moments més decisius.
Sovint es diu que en temps de tragèdia no és moment d’assenyalar-se els culpables. Hi ha una part de veritat en això: el dolor primer requereix solidaritat, refugi, pa i rescat. Però la compassió no pot servir de coartada per a la consciència. Tancar els ulls a les responsabilitats polítiques seria convertir el sofriment col·lectiu en un ritual buit, condemnat a repetir-se en la pròxima temporada de pluges. La natura provoca inundacions; la negligència les converteix en catàstrofes.
Des de fa dècades, s’han fet advertiments sobre la necessitat de planificació urbana, sistemes de drenatge, polítiques d’habitatge serioses i protecció civil. Sabem on els rius desborden, coneixem les zones de risc. Tanmateix, cada any el país sembla sorprès per la mateixa tragèdia previsible. És com si la memòria institucional s’esborrés quan les aigües baixen.
Aquesta amnesia selectiva té una cara i un nom: és la incompetència administrativa, és la prioritat que es dóna als interessos privats per sobre del bé comú, és la política entesa com a negoci en lloc de com a servei.
Mentre famílies senceres dormen en refugis provisionals, mentre els nens perden els quaderns, la roba i el mateix sòl de la seva infància, els discursos oficials repeteixen clixés sobre ‘desastres imprevisibles’. Però res de tot això no és realment imprevisible. L’única cosa imprevisible és el grau d’indiferència amb què es naturalitza la desgràcia dels més pobres. Les inundacions revelen la geografia social del país: afecten principalment aquells que sempre han viscut als marges, aquells que han construït en barris sense infraestructures, aquells que mai no han tingut accés a polítiques públiques dignes d’aquest nom.
Un govern elegit no és només un gestor de cerimònies; és un guardian de la vida col·lectiva. Quan no aconsegueix prevenir, quan no inverteix en sistemes d’alerta, quan permet que la corrupció devori els recursos destinats a la protecció social, incompleix el seu pacte fonamental amb la ciutadania. La legitimitat política es mesura precisament en aquests moments de prova. No n’hi ha prou de visitar les zones inundades amb càmeres de televisió i un nen a braços; s’ha d’estar-hi abans de la tempesta, amb obres, plans i respecte pels ciutadans.
La crisi que estem vivint és, per tant, de doble vessant: natural i moral. Les aigües baixaran, però la pregunta continuarà sent la mateixa: quin país volem reconstruir sobre aquest fang? Un país que continuï tractant els desastres com a destí, o un país que assumeixi la responsabilitat històrica de protegir la seva gent? La resposta no pot venir només dels palaus del poder. Ha de venir de la societat, de les comunitats afectades, d’una ciutadania que es nega a ser reduïda a víctimes silencioses.
Solidaritat avui, sí. Però demà també veritat, justícia i exigències democràtiques. Perquè cap pluja, per molt violenta que sigui, no explica l’absència de ponts, d’hospitals preparats, de refugis dignes. La natura ens posa a prova; la política ens revela. I el que ha revelat és que la inundació més gran no és la dels núvols, sinó la de la irresponsabilitat humana.
