Manifestacions massives a Catalunya.
La veu que defensa el dret a una educació pública de qualitat i a unes condicions laborals dignes s’ha tornat a escoltar massivament als carrers de Catalunya.
El professorat s’ha vist desbordat gradualment per múltiples situacions que, a poc a poc, han anat modificant profundament el que succeeix a l’aula.
La realitat de l’alumnat ha canviat de manera notable en els últims anys. Avui els docents han d’atendre nombrosos fronts al mateix temps: immigració, pobresa, inclusió educativa, augment de patologies mentals, la presència constant de les tecnologies a l’aula o la irrupció de la intel·ligència artificial, per nomenar només alguns dels més immediats.
Aquesta allau de noves casuístiques va molt més allà del que tradicionalment s’entenia com la labor docent. El professorat porta anys formant-se en nombrosos àmbits per a poder afrontar els nous paradigmes educatius i socials. Els docents s’especialitzen constantment en formacions que, en el millor dels casos, els permeten abordar algunes de les noves realitats presents a les aules.
Es formen per a atendre col·lectius vulnerables, tenint en compte que la vulnerabilitat és tan diversa com el nombre d’alumnes que la pateixen.
Es formen per a comprendre patologies que tradicionalment pertanyien a l’àmbit sanitari. Avui dia, prop d’un terç de l’alumnat pot presentar en algun moment necessitats educatives específiques o dificultats que requereixen atenció especialitzada.
Es formen també per a poder comunicar-se amb l’alumnat nouvingut d’altres països, que en molts casos no coneix l’idioma local i al qual cal explicar la matèria sense que encara existeixi una llengua comuna. Tot això mentre l’estudiant comença a aprendre l’idioma en programes específics d’acolliment lingüístic.
Es formen en noves metodologies d’ensenyament que els permetin gestionar els continguts de forma més transversal, entenent la interrelació que existeix entre els diferents camps del coneixement.
Es formen per a aprendre a utilitzar noves plataformes digitals i programes informàtics que apareixen cada any, amb l’objectiu d’integrar-los com a part del contingut curricular.
Es formen, així mateix, en les possibilitats que la intel·ligència artificial pot oferir per a l’educació, encara que també han d’enfrontar-se a les dificultats que implica una eina que, en edats joves, s’utilitza amb freqüència més com a instrument de còpia o engany que com a recurs educatiu.
A tot això se suma l’aparició de noves formes de violència vinculades a l’ús massiu de les xarxes socials entre adolescents, una realitat que també acaba entrant inevitablement a les aules.
El resultat és un sistema educatiu molt més complex que fa a penes una dècada. A Catalunya, més de 335.000 alumnes presenten actualment necessitats específiques de suport educatiu, la qual cosa suposa aproximadament un de cada tres estudiants. Aquesta situació exigeix una atenció individualitzada que resulta difícil de garantir en les condicions actuals.
En secundària, molts grups se situen prop dels 30 alumnes per aula, una xifra que se situa per sobre de la mitjana europea. En aquestes condicions, atendre un alumnat tan divers i amb necessitats tan distintes es converteix en una tasca enormement difícil. Els suports a les aules són escassos i, en molts casos, la presència puntual d’un docent de suport durant algunes hores tampoc permet abordar adequadament la diversitat de situacions que apareixen dins d’una mateixa classe.
A aquesta complexitat creixent se suma també una càrrega burocràtica cada vegada més gran. Una part important del professorat denuncia que la quantitat d’informes, registres i gestions administratives que s’exigeixen ocupa un temps valuosíssim que hauria de poder dedicar-se al treball directe amb l’alumnat.
Mentrestant, les directrius del Departament d’Educació continuen generant noves reformes curriculars i models pedagògics que, en moltes ocasions, resulten difícils d’aplicar en la pràctica quotidiana dels centres.
Davant aquest panorama, el professorat es troba cada vegada més desbordat per a poder portar endavant la seva tasca docent amb les condicions i l’atenció que l’alumnat mereix.
A aquestes dificultats se sumen a més unes condicions econòmiques que tampoc han evolucionat al mateix ritme que el cost de la vida. El preu de l’habitatge i de l’alimentació ha augmentat de manera molt significativa en els últims anys, mentre que els salaris del professorat han romàs durant llarg temps pràcticament estancats.
Tot això ha generat un creixent malestar en el sector educatiu que s’ha traslladat també al carrer.
Des del mes de febrer s’estan convocant manifestacions massives per part del professorat català, en les quals es reclama una millora en els múltiples aspectes que determinen la qualitat del sistema educatiu, tant per a l’alumnat que rep l’ensenyament com per als docents encarregats d’impartir-la.
El missatge que es repeteix en aquestes mobilitzacions és clar. El personal educatiu reclama millores salarials, la reducció de les ràtios d’alumnes per classe, un reforç real dels recursos i del personal necessari per a fer possible una educació inclusiva, la disminució del temps dedicat a tasques burocràtiques, una revisió profunda del currículum educatiu i l’estabilització de les plantilles docents.
En aquests moments, a més, la pugna entre sindicats ha fet que les manifestacions iniciades al febrer s’hagin tornat a convocar durant cinc dies consecutius en aquest mes de març. USTEC, el sindicat majoritari entre el professorat català, no accepta els acords signats per CCOO i UGT amb el govern. Una dinàmica que, segons denuncien molts docents, reflecteix una tensió recurrent entre la defensa dels drets laborals del professorat i els equilibris polítics que condicionen les negociacions.
Les manifestacions del professorat no són únicament una reivindicació laboral. Són també un símptoma d’alarma sobre l’estat del sistema educatiu. Perquè quan els qui estan cada dia a les aules adverteixen que les condicions actuals fan cada vegada més difícil garantir una educació de qualitat, el problema deixa de ser només del professorat. Passa a ser, inevitablement, un problema de tota la societat.
