La matinada del 3 de gener de 2026 marca un punt d’inflexió perillós en l’ordre internacional. Explosions a Caracas i en altres regions de Veneçuela, acompanyades de sobrevols d’aeronaus i atacs contra instal·lacions militars i estratègiques, han estat denunciades per l’Estat veneçolà com un bombardeig executat pels Estats Units sobre el seu territori sobirà. Més enllà dels eufemismes habituals, l’ocorregut constitueix l’ús directe de la força armada contra un Estat membre de les Nacions Unides.

Anomenem a les coses pel seu nom. No es tracta de “operacions quirúrgiques”, ni de “accions d’interdicció”, ni d’un capítol més de la retòrica de seguretat hemisfèrica. Es tracta de bombardejos. Atacs aeris sobre territori sobirà, amb efectes materials i simbòlics que no poden ser minimitzats sense buidar de contingut el dret internacional. Quan un Estat poderós decideix recórrer a la força sense mandat multilateral ni situació comprovada de legítima defensa imminent, la Carta de les Nacions Unides deixa de ser un marc vinculant i passa a ser lletra morta.

El dret internacional és inequívoc en aquest punt. L’ús de la força està prohibit excepte en circumstàncies estrictament delimitades. No existeix autorització del Consell de Seguretat que habiliti aquests atacs, ni s’ha acreditat un atac armat previ que permeti invocar la legítima defensa. La conseqüència és clara: la sobirania veneçolana ha estat violentada i, amb ella, el principi mateix que sosté la convivència entre Estats des de 1945.

Negar aquesta realitat mitjançant el llenguatge edulcorat de la comunicació oficial no la fa desaparèixer. La violència exercida per un Estat contra un altre amb finalitats polítics, fora dels marcs legals internacionals, té un nom precís: terrorisme d’Estat. No perquè ho digui un govern o un altre, sinó perquè així ho defineix la pràctica jurídica i política quan la força s’utilitza per a coaccionar, intimidar o imposar un resultat per fora del dret.

L’impacte d’aquests bombardejos no es limita a Veneçuela. Travessa a tota Amèrica Llatina i, en rigor, al sistema internacional en el seu conjunt. Si un Estat pot bombardejar a un altre sense conseqüències reals, el missatge és devastador: les sobiranies deixen de ser garanties i passen a ser concessions revocables per la força. Avui és Veneçuela; demà pot ser qualsevol país el territori del qual, recursos o alineaments resultin incòmodes.

Aquí es juga una tesi incòmoda però ineludible. Sense una resposta col·lectiva contundent, el precedent queda instal·lat. El silenci, l’ambigüitat diplomàtica o les condemnes tèbies s’interpreten com a permís. Permís per a noves accions unilaterals, per a més bombardejos, per a una escalada on la força substitueix al dret i la llei del més fort es normalitza.

La responsabilitat històrica recau ara sobre la comunitat internacional. Els organismes multilaterals, les instàncies regionals i els Estats que encara reivindiquen el valor del dret no poden mirar cap a un altre costat. Condemnar aquests bombardejos no és un gest ideològic, és una obligació jurídica i ètica. Convocar instàncies d’emergència, exigir explicacions formals i activar els mecanismes previstos per a frenar l’ús il·legal de la força no és radicalisme: és defensa de l’ordre internacional mínim que evita el caos.

La història és implacable amb els moments de covardia col·lectiva. Cada vegada que una agressió queda impune, el següent pas resulta més fàcil i més brutal. O es deté ara aquesta deriva, o s’accepta que el món entra en una fase on les sobiranies cauen en cadena i el dret internacional es converteix en una ficció convenient.

Aquest bombardeig no és només un atac contra Veneçuela. És un atac contra la idea mateixa que els Estats, grans o petits, poden conviure sota regles comunes. Si aquest principi cau, el que segueix no és seguretat ni estabilitat, sinó una espiral de violència que ningú podrà controlar després.