La Rosalía. LUX. Inesperat retorn de la mística femenina

La Rosalía acaba de pujar a l’altar de la llum amb LUX, un llançament que torna a situar-la en el centre del debat cultural. El seu nou àlbum proposa una mirada cap a la mística femenina, llança llum per a repensar un futur més crític, atent a un món interior i com a espai de resistència en un moment marcat per la confusió, el soroll digital i la desinformació.

Les xarxes no van trigar a incendiar-se, igual que cremaven els cors de les místiques en les quals la Rosalía busca refugi, inspiració, respostes, sentit, fe i amor… El matí següent a l’estrena, l’algorisme només parlava de dones místiques. Les entrades als seus concerts a Espanya s’han venut en minuts. Per als qui portaven temps estudiant a Hildegarda de Bingen, Santa Teresa de Jesús o Simone Weil des dels marges, el fenomen va generar sorpresa —i cert FOMO— en veure com influencers i creadores de contingut se sumaven al tema com si tota la seva vida l’haguessin dedicat a l’estudi d’aquestes.

El gir resulta cridaner: de sobte, l’ecosistema digital es congrega al voltant de figures històriques les aportacions de les quals han estat tradicionalment relegades a l’àmbit acadèmic o religiós. Un moviment inesperat, però prometedor, que obre possibilitats per a pensar noves formes d’espiritualitat, pensament crític i cerca interior entre les generacions més joves.

Malgrat les lectures precipitades, LUX no apunta cap a un fanatisme religiós ni cap a un retorn conservador. L’àlbum, interpretat en 14 idiomes, funciona com una espècie de torre de Babel contemporània on convergeixen cultures, tradicions i sensibilitats. Rosalía proposa una aproximació global a la mística, deslligada d’una única fe i orientada més aviat cap a un territori simbòlic i emocional. Les seves lletres no s’assemblen a una oració mística: el “sense pecat concebuda” acaba sent substituït per el “I’ll fuck you till you love me”, com a tancament extàtic i carregat d’energia en Berghain, o utilitza vocables contemporanis per a redefinir l’omnipresència de Déu, com en “Déu és un Stalker”. Trobem referències clares a la transformació de l’humà en diví, la cerca del transcendent i l’anihilació de l’ego per a aconseguir la unió amb la llum.

Històricament, la mística femenina ha estat una forma de reivindicació i autonomia en contextos on les dones tenien un accés limitat al pensament i a la paraula pública. Des de Santa Teresa, que va fundar 17 convents i va organitzar xarxes de suport femení, fins a Hildegarda de Bingen (1), que va dirigir monestirs i va deixar un llegat interdisciplinari, aquestes figures van construir comunitats, estructures i discursos que van desbordar els seus propis cercles espirituals. El mateix ocorre amb Sun Bu’er en el taoisme (2), Rabi’a a el-ʿAdawiyya en el sufisme o Simone Weil en la filosofia i l’acció social. La força interior i el sentit va guiar a aquestes dones.

En aquest marc, l’interès de la Rosalía per la mística planteja dubtes de fons: ¿hauríem de preguntar-nos per què una generació jove indaga en preguntes en un acte de cerca interna?, o més aviat, què ens va portar a desconnectar-nos d’aquesta cerca interna?. Les escoles místiques, al llarg dels segles, han investigat estats interns de l’ésser humà que avui ressonen amb debats sobre el sentit, la connexió amb la naturalesa i la relació entre cos, ment i comunitat.

Des d’aquesta perspectiva sorgeix l’esperança d’un possible despertar intern en la societat, i sobretot en les noves generacions. Per a això, seria necessari comprendre el sentit del disc més enllà de la mera estètica. Entendre que el que van aportar aquestes dones místiques al seu moment social va ser gràcies a la seva força interior i anhel de superació, deixant un llegat que perdura fins als nostres dies i que pot reinterpretar-se amb codis contemporanis. El merament superflu pot transformar-se en força creadora i en canvi evolutiu d’una societat en declivi. Els llegats serveixen per a recuperar-los històricament quan encaixen com a respostes en el moment contemporani. Només es necessita un nou renaixement dels mateixos a les mans d’algú que té força i possibilitats de rellançar-los. Aquí, la Rosalia, sens dubte té el mànec per la paella.

LUX és un àlbum on se celebra el sentit i l’alegria per la vida, amb notes d’amor i desamor, on la tensió entre l’espiritual i el carnal, la llibertat i la disciplina, la mística i la matèria, l’amor diví i l’amor humà se superposa. La profunditat i el crit de la veu de la cantant sublimen els sentits.

Com es pot projectar l’esperit místic en el moment contemporani? Com recuperar el treball profund que amb tant d’esforç van realitzar aquestes dones amb l’afany de llançar llum sobre les tenebres? Què pot aportar la Rosalía a tot aquest esdeveniment? Com continuarà aquesta “pel·lícula” cultural que ella mateixa ha posat en moviment?

—