La generació de ruptura

14.11.2019 - Santiago de Xile - Dario Ergas

Aquest article també està disponible a Anglès, Castellà, Italià, Grec

La generació de ruptura

Hem quedat atònits amb la manifestació d’una nova generació que va avisar de la seva existència aquests últims mesos a Xile. Van expressar, subvertint l’ordre econòmic i públic, que no els agrada el sistema social en què viuen. Es van manifestar i va anar creixent entre ells un sentiment d’afecte, solidaritat, un reconeixement mutu, que va sintonitzar a tota la seva generació i va arrossegar també a les restants dels seus germans majors, pares i avis. De sobte, com en un conte de Saramago, tots ens vam adonar que el sistema polític, econòmic i financer era absurd, que la democràcia formal dels polítics era una hipocresia, que el govern protegia una elit.

Un món que fins al dia anterior era una veritat total es va desplomar. Ja no volem competir, ja no ens interessa el consum, ni l’any escolar, no volem guanyar-li al veí, no li creiem a la tv, ni al president, ni al parlament. El déu diners va començar la seva agonia i així ja no pot dictar les normes de convivència. Per contra, taca tot el que toca.

El crit que va unir les marxes multitudinàries canta: Xile va despertar, va despertar, va despertar.

Però què significa exactament aquest despertar?

L’opinió més comuna és que els abusos del sistema financer neoliberal van ser els causants. D’aquí es desprèn que l’angoixa econòmica de les classes mitjanes i les més desposseïdes són el disparador d’un fenomen revolucionari. Revolució en aquesta ocasió sense partits ni cabdills que la dirigeixin. El sistema hauria arribat a un nivell d’impunitat que va esgotar la societat, que ara no recularà la pressió fins que una assemblea constituent torni a definir la relació entre capital i treball, les regles democràtiques, la propietat dels recursos naturals, l’estàndard del bé comú de la salut i l’educació, l’estat federatiu i plurinacional.

Aquesta és una hipòtesi més o menys acceptada, pròpia de les filosofies economicistes del segle XX. Alguns fins i tot llegeixen en això el principi de la fi del neoliberalisme ja que en el mateix país on es van provar les seves teories ara seran escombrades pel poble que alguna vegada es va il·lusionar amb elles.

És interessant, però crec que hi ha altres arestes que m’agradaria explorar.

És probable que el fenomen generacional no sigui exclusiu d’aquest país, sinó que tingui característiques planetàries; el cas d’Hong Kong és cridaner per la seva similitud.

Pogués una generació estar despertant mundialment i estar obrint els ulls cap a l’horitzó del futur. És per “despertar” que ja no volen aquest sistema de antivalors, ofegat pel capital financer que pretén disciplinar la llibertat per mitjà de palanques econòmiques i borsàries. No importa si es tracta de lluitar contra el partit comunista xinès o contra el rei d’Espanya o contra el poder corporatiu financer o l’estat nacional: alguna cosa va canviar en la sensibilitat de les noves generacions que van despertar i van descobrir que es tracta d’ells, del seu món, i que tenen el deure i el dret de transformar-lo. No importa quin símbol sintetitzi aquell sistema individualista i trampós del qual es volen despullar, no importa quin sigui el símbol del que restringeix la llibertat i la diversitat, no importa amb quins mètodes ens exacerbin aquests desitjos inútils i contrasentit de voler més, la generació jove s’està alçant en diferents latituds, i sembla que en una interessant direcció. De sobte van descobrir que els símptomes de la depressió, pànic, suïcidi, fins i tot la ludopatia que patien, era per l’asfíxia de valors individualistes, discriminatoris i competitius i no per malaltia mental com se’ls feia creure. Inicien així una revolució que transgredeix els costums del sistema econòmic financer uniforme i comprenen que són ells els protagonistes.

Aquestes generacions van néixer ja sense les referències típiques del sistema, que ja estaven en decadència: l’església, la democràcia, els polítics; un sistema capaç de matar i de destruir el planeta sencer per diners. Almenys aquesta és la representació que es té d’una institucionalitat incapaç d’evitar el col·lapse nuclear, ambiental, econòmic i moral.

Els pobles s’estan sintonitzant en aquest paisatge mundial amb una generació sense els referents tradicionals del sistema. Ja no són només les noves generacions, sinó totes elles se sincronitzen en un esperit fins ara desconegut. Sospito que sobrepassarà qualsevol motlle amb què les hi vulgui contenir, motlles que aniran caient un darrere l’altre davant el cabal de l’energia jove d’una generació crítica que inaugura un nou moment històric i probablement anuncia una nova era.

L’anàlisi tradicional de lluita de classes i considerar que l’ésser humà és un ésser econòmic, i que aquest és el factor de canvi (o sigui tots ens movem per pesos, és a dir la nostra ànima és essencialment corrupta), pogués no ser vàlid. En deixar-nos portar per aquesta mena de pensament no tenim tots els elements per a saber com actuar en aquesta revolució que volem fomentar.

Reduir el motor humà als factors productius i considerar que la violència de masses és una violència revolucionària i pot ser “utilitzada” per a una “causa major”, podria no aconseguir per a analitzar la complexitat del que es ve.

Intent llavors trobar un angle existencial i humanista per a comprendre el moment que vivim, i avaluar l’acció per a acompanyar aquest canvi en la millor direcció.

Entre les causes de les pèrdues de referències socials, morals i religioses està el desgast de les creences culturals que van xocar amb un nou paisatge tecnològic i mundialitzat. Pogués ser que aquesta desestabilització de les referències identitàries i del propi “jo” estigués impactant a la consciència des de les seves necessitats espirituals més profundes. Una sort de buit mental provocat per la caiguda de les creences i models que fins fa poc ens orientaven està permetent a la consciència personal i social accedir a l’experiència de la seva motivació més profunda i essencial. La ment alliberada dels vells motlles que la contenia (creences religioses, ideològiques, legals i econòmiques) revitalitza una cerca essencial en la qual no es troba aïllada, sinó al costat d’uns altres en què es reconeixen com a humanitat.

Si d’això es tractés, l’esperit de l’ésser, el sentit, allò que transcendeix el propi jo, està despertant en aquestes generacions i commovent a l’ésser humà en la Terra. El sistema està tremolant, està morint el seu últim déu, els diners, i ajusta els seus mètodes per a detenir un nou fenomen psicosocial que va irrompre just quan se sentia victoriós.

Encara que ens alegrem perquè l’esperit està renaixent en el cor de cadascun i de tots, cal reconèixer que aquesta revolució és dels joves. En el paisatge existencial de la joventut no estan les esglésies, ni les ideologies, ni els polítics, ni els jerarques, ni els governs. Sí que estan la tecnologia i la comunicació instantània. Són ells l’espurna que encén els nous temps.

Són ells els protagonistes d’aquest moment històric. Així que si la història alguna vegada “va comptar amb els pobres del món”, avui li obre passo a una joventut per a la qual ja no existeixen els esquemes de la modernitat ni la postmodernidad.

Semblés que assistim a la fi d’un món i això fa tremolar els fonaments de nostra psique.

Però també podríem estar assistint al naixement de l’ésser humà del futur, a la creació d’una mena de societat universal inèdita fins ara. Som potser els afortunats observadors de la creació històrica i intencional de l’ésser humà.

Sigui que la història i la nostra pròpia vida és moguda per factors de l’economia de producció o de mercat, sigui que estem davant un sistema de creences i valors que va morir i produeix un buit mental que permet el contacte amb un nou significat espiritual i un sentit transcendent de la vida, seran consideracions importants per a definir la nostra acció en aquest moment que ens toca viure.

Si es tracta d’un espiral evolutiu, la crisi global probablement acabarà per esfondrar els últims pilars de les civilitzacions modernes per a donar pas a una civilització planetària imprevisible. Sigui com sigui el context que considerem en què ens trobem hem de reflexionar com col·laborarem com a persones i com a comunitats en la construcció de la humanitat futura. Som la condició d’origen dels nous temps i podem esforçar-nos per a comprendre què ens passa i posar el millor que tinguem per a la construcció humana comuna.

Hem estat testimonis als carrers de la poesia expressada en rètols de cartó que cadascú confecciona, tots ells traduint una dignitat que sintonitza amb el company o la companya de marxa: “No deixem el carrer fins que valgui la pena viure”; “No era depressió, era capitalisme”; “Una violació no s’esborra, un ratllat sí; una vida no es recupera, el material sí”; entre molts altres que mostren una cosa molt gran que bombolleja en cada cartell. Semblés que una força molt important hagués despertat de la profunditat de l’ànima, una força vital que s’experimenta al costat dels altres i tenyeix a la vida de sentit, una força que ens comunica els uns als

altres, que ens fa estimar les nostres diferències i reconèixer-nos com a iguals, un sentiment bell de voler el millor no sols per als meus també per als teus, un sentiment d’humanitat que està acariciant la raó per a trobar nous significats. Ja no és suportable la injustícia, l’abús, la violència i la discriminació. Ja no és suportable una societat que tolera la violència econòmica concentrant la riquesa. Ja no s’admet dominar a les multituds per la força o per la manipulació psicològica o química. Ja ningú accepta el desenvolupament destruint el sistema ecològic. Intolerables també són la violència sexual, el fanatisme religiós o ideològic.

Sembla que un nou esperit està manifestant-se enmig de l’ensulsiada dels models i esquemes actuals.

Quina és l’acció vital per a aquest moment que ens toca viure? Com ens emplacem personalment i al costat de la nostra comunitat per a aportar a la construcció del que ve? Quina virtut personal poso al servei del conjunt per a avançar cap a un progrés de tots i per a tots? La generació crítica, la de la inflexió entre un món que mor i un altre que neix finalment va començar el dia. Com empenyem en la nostra situació personal i comunitària, en la nostra situació vital, perquè la força que ens està animant continuï creixent, contagiant i inspirant la societat planetària, del bé comú, d’alliberament personal, sense murs ni fronteres físiques o

mentals?

Categories: Humanisme i Espiritualitat, Joves, Opinions, Sud-amèrica
Tags: , , , ,

Newsletter

Enter your e-mail address to subscribe to our daily news service.

video 10 anys Pressenza

Marxa mundial per la pau i la noviolència

Documental: RBUI, nuestro derecho a vivir

App Pressenza

App Pressenza

Llibertat presos polítics!

Milagro Sala

International Campaign to Abolish Nuclear Weapons

International Campaign to Abolish Nuclear Weapons

Arxius

Except where otherwise note, content on this site is licensed under a Creative Commons Attribution 4.0 International license.