Per Ada Colau

Tant parlar del xoc de trens en condicional o en futur, costa assimilar que avui hagi arribat el dia. Una dècada de desídia del Partit Popular amb Catalunya culmina avui, amb l’aprovació del Senat, de l’article 155. Rajoy ho ha presentat entre els aplaudiments dels seus, per a vergonya de tots aquells que respectem la dignitat i la democràcia.

Aplaudien el seu fracàs?

Aquells que han estat incapaços de proposar cap solució, incapaces d’escoltar i de governar per a tots, consumen avui el cop a la democràcia amb l’anihilació de l’autogovern català.

Per la mateixa via, en contra direcció, un tren més petit, el dels partits independentistes, ha avançat sense frens, amb pressa kamikaze (ara és l’hora, tenim pressa), després d’un error de lectura en les eleccions del 27S. Una velocitat imposada per interessos partidistes, en una fugida cap endavant que es consuma avui amb una Declaració d’Independència feta en nom de Catalunya, però que no compta amb el suport majoritari dels catalans.

No ens cansarem de repetir-ho: és un error renunciar al 80% a favor d’un referèndum pactat, per un 48% a favor de la independència.

Molts, moltíssims, fa anys que advertim del perill i, en les últimes setmanes, treballant en públic i en privat per evitar aquest xoc. Som majoria, a Catalunya i a Espanya, els qui volíem que paressin les màquines, que s’imposés el diàleg, la sensatesa i una solució acordada.

Sempre serem a temps de tornar al diàleg. Arribi el que arribi no deixarem de demanar-ho. Però ara ens toca defensar les institucions catalanes, lluitar per preservar la cohesió social i la prosperitat de Barcelona i de Catalunya. Estarem amb la gent, lluitant perquè no es vulnerin els seus drets. Sanant les ferides que tot això està causant, i apel·lant a les gents de la resta de l’estat perquè lluitem junts, perquè aquesta democràcia que avui perilla també és la seva. Tampoc deixarem de demanar al PSOE/PSC que deixi de recolzar aquests que avui aplaudeixen, o serà impossible que formin part de cap alternativa creïble i il·lusionant.

Jo tinc clar on estaré: implicada en la construcció de nous escenaris d’autogovern que ens donin més democràcia, i no menys. Això inclou treballar per fer fora el PP que avui, amb els seus cruels aplaudiments, celebrava el dolor de tot un poble. Però també, o sobretot, treballar per feminitzar la política, per aconseguir que l’empatia sigui una pràctica habitual que permeti construir grans consensos en els quals la nostra diversitat sigui el nostre major tresor.

No en nom meu: ni 155 ni DUI.