Lucio, Manfredo i Stefano són a bord dels vaixells de la Global Sumud Flotilla i explicaran la seva aventura per a Pressenza. Aquest és el seu primer diari de bord.
Bon vent!, els desitja tota la redacció.

Un tsunami d’humanitat està a punt de salpar per intentar alliberar Gaza del bloqueig a l’ajuda. Volem trencar el setge il·legal d’Israel amb la força de la solidaritat noviolenta, una força de la humanitat i per a la humanitat. Milers de persones participen en aquest extraordinari moviment internacional que vol ajudar totes les persones innocents de Gaza.

Mentre una part de la flotilla va sortir de Gènova cap a Barcelona, aquí a Sicília treballem per preparar els vaixells: verificar les condicions de seguretat, abastir la cambra i les veles, revisar els motors, juntament amb companys i companyes internacionals que formaran la tripulació.

Entre les moltes persones que es mouen entre els vaixells en preparació, algunes donen un cop de mà en tasques específiques que sovint van més enllà de l’àmbit nàutic: motors, instal·lacions elèctriques, neteja i retirada de materials dels antics propietaris que no serviran per a la missió. Així, passa que els navegants que participen en els controls i verificacions semblen funàmbuls penjats d’una corda a vint metres d’alçada, revisant obencs, caps i veles; els armadors més exigents planifiquen aquestes inspeccions de manera regular.

Per això, termes com “banzigo” (un seient amb arnès per hissar una persona fins al capdamunt del pal), obencs voladors(cables d’acer addicionals que reforcen l’eix del vaixell quan queda a 90 graus i necessita més suport en certes maniobres), requereixen explicacions típiques d’un instructor de vela per als més curiosos. En realitat, aquestes explicacions seran útils durant la missió per a aquells que, encara que no tinguin experiència en navegació, pujaran a bord com a periodistes, persones influents en política o xarxes socials, metges o mecànics.

El port és un formigueig de gent que va i ve a la recerca d’eines o de suport per a tasques complexes i feixugues, com arriar una vela o obrir un grillet encallat per anys de sal.

S’hi respira una atmosfera de gran col·laboració, però també de tensió i esperança. Hem comentat entre nosaltres les amenaces del ministre de Seguretat Nacional israelià, Itamar Ben Gvir, que ha parlat de la possibilitat d’una detenció prolongada en condicions molt dures. Sens dubte, comptar amb el suport de grans sectors de la població a Europa i al món ens dóna seguretat i també esperança. Alhora, ens preparem per a entrenaments sobre com actuar en situacions tenses o d’emergència.

Mentrestant, ens hem assabentat que tots els vaixells que van sortir d’Espanya han hagut d’invertir el rumb a causa dels vents de 30 nusos i la mar tempestuosa. Els imprevistos, en una missió com aquesta, són cosa de cada dia.

M’he preguntat moltes vegades per què vaig decidir participar en la missió, des que al març vaig prendre part en la Marxa Global a Gaza. Vaig arribar a la conclusió que ja no n’hi havia prou amb fer manifestacions i activitats polítiques a l’Arci, ni organitzar boicots amb el moviment BDS.

Vaig sentir la necessitat de fer quelcom més fort, més radical: el desig de no restar callat quan el món calla davant d’una massacre i un genocidi, davant d’una altra vergonya de la història recent, on veiem cada dia com un tros d’humanitat es precipita a l’abisme.

Vaig decidir participar pensant en les lectures que m’han marcat: Hannah Arendt, amb la seva capacitat de descriure la “banalitat del mal” i la necessitat de no ser mai d’aquell costat; Martin Luther King, per a qui el més dolorós no eren les persones dolentes, sinó aquells que callaven davant la injustícia. També penso en Dietrich Bonhoeffer i en l’Església confessant contra el nazisme, aquella petita comunitat que va entendre que Hitler era un enemic terrible al qual calia enfrontar-se en tots els fronts.

De vegades és útil cercar models també en la nostra pròpia història, figures positives com Antonio Gramsci, que deia que calia ser partidari, que no es podia romandre indiferent. Totes aquestes paraules, aquestes vides d’homes i dones del nostre passat m’ajuden a motivar-me, a aprofundir, a ser conscient i a afrontar aquesta elecció no com a herois occidentals blancs, sinó amb humilitat i també amb una mica de por, pensant en els nostres éssers estimats, en els nostres fills, pares, companys.

Potser ho faig per poder respondre amb dignitat i consciència quan la dimensió monstruosa del que està passant al poble palestí sigui encara més evident, si algú em dirigeix la fatídica pregunta:
“I tu, què vas fer quan tot això passava?”