El que va començar amb grans esperances i promeses va acabar sense mapes de ruta concrets per posar fi a la destrucció de boscos i a l’ús de combustibles fòssils, mentre que les divisions geopolítiques van tornar a posar de manifest la desconnexió entre els qui demanaven acció climàtica a la COP30 i els qui defensaven interessos econòmics, especialment els de la indústria dels combustibles fòssils.

La primera COP a la selva amazònica havia de desenvolupar un pla d’acció per posar fi a la destrucció de boscos abans del 2030 i, després que els plans d’acció climàtica del 2035 demostressin ser perillosament insuficients, la COP30 també havia de desenvolupar un Pla de Resposta Global per fer front a l’escalfament global. No va fer ni l’un ni l’altre.

A l’uníson, les principals associacions mediambientals internacionals, des de Greenpeace fins a Fridays for Future i Extinction Rebellion, van denunciar fermament la perillositat de la situació i la necessitat d’una acció de base immediata per tornar a posar en relleu als governs i a la societat la urgència d’un canvi global de sistema i direcció.