“30 segundos es lo que se trata en preparar una foto de grupo. 30 segundos es lo que se trata en devolver a Marruecos a la gente que ha logrado pasar la valla”.

Con esta frase, Antonio Sempere, fotoperiodista, colaborador habitual de Pressenza, inicia la conferencia que dará pie a explicar “A Pie de Valla”, la exposición fotográfica recién inaugurada en el Centro Cívico de Barcelona “El Pati Llimona” y que podrá verse hasta el 15 de marzo.

La exposición es un relato de experiencia que durante dos años Sempere ha ido documentando.  Sus explicaciones, que cuentan el contexto de cada imagen, son imprescindibles para conocer lo que sucede, pues refuerzan lo que está detrás de ellas ya que por sí solas no pueden explicar tantos años de injusticia sobre la vulneración de los derechos humanos frente al hecho migratorio.

Una valla de 8km separa el terreno que divide la ciudad autónoma de Ceuta de España y la zona neutral que separa España y Marruecos. Atravesar esta valla es el sueño para todo el que se encuentra en zona no española viviendo en condiciones de vida mínimas y sin ninguna posibilidad a futuro. El sueño convierte el terreno en una batalla diaria, en una caza, en una frontera donde las muertes de quienes intentan atravesarla se convierten en algo cotidiano. Es el precio que hay que pagar por alcanzar una posible vida más posibilitadora que la que tienen.

(Imágenes de René Gómez)

La exposición está compuesta por tres fases organizadas cronológicamente.
La primera parte, narra la situación de la gente que llega a la frontera sur de Marruecos después de su viaje, atravesando diversos países africanos. Ahí piensan que pasar a España será fácil, pero no es así, la misma sociedad marroquí los rechaza y han de malvivir y mendigar y su única salida es cruzar la valla o salir en patera. No se sabe que es peor si quedar atrapado sangrando sobre la valla o morir en una patera. El gobierno marroquí no hace nada para detener a las redes de tráfico de las pateras. Las mujeres son sometidas a vejaciones, violaciones. Es común ver a madres con bebes mulatos fruto de forzamientos de algún marroquí. Hablamos de personas que quieren venir a Europa porque en sus lugares de origen les hemos quitado hasta la dignidad y consideran que aquí su vida será mejor. Aunque Sempere apunta que, aunque él no está de acuerdo con esta creencia, considera que la salida debería ser legal para todos y poder moverse con su propio visado.

En la explicación de esta primera parte, nos quedamos atrapados con el relato de Jasmina, donde vemos la imagen inocente de una niña que de espaldas gira la cabeza para mirar a la cámara. El autor nos comenta que ahora ya no está entre nosotros. Enfermó gravemente y mientras Sempere trató de buscarle algunas medicinas, la niña moría. Porque Sempere, no sólo hace fotos, no es solamente un cronista de lo que sucede, sino que Antonio se implica en la labor social que sea menester para ayudar a las personas que se encuentran en esa zona de tránsito. No son anónimos. De todos nos habla por su nombre propio.

En la segunda parte, nos encontramos con el siguiente paso: afrontar el salto (que la prensa llama “asalto”) de la valla que separa Marruecos de España. Estas personas permanecen 4 y 5 años malviviendo en el bosque en Marruecos, alimentándose de la caridad. El salto es la fiscalización de un periodo sin retorno, algunos consiguen saltar, pero a veces son devueltos a Marruecos. Otras veces, cuando políticamente le conviene presionar a Europa, Marruecos permite una relajación de la frontera y consiguen entrar grupos grandes como los 800 que entraron hace una semana. Habitualmente Marruecos ejerce de gendarme de Europa ya que reprimen brutalmente a aquellos que intentan hacer el salto, podemos documentar algunos casos de muertes como resultado de esta represión. Esta es una situación invisible para los medios nacionales e internacionales. La policía española utiliza unos medios desmedidos hacia las personas que intentan saltar la valla que están desfallecidos y enganchados a las cuchillas de la concertina y los sacan con grúas y llenos de heridas y hasta mutilaciones.

Por último, una vez que saltan llegan al CETI (Centros de Estancia Temporal de Inmigrantes). Actualmente hay unas 1.400 personas en el CETI de Ceuta, espacio cuya cabida es para 500. Resulta muy difícil vivir con tanto hacinamiento. Algo hacemos mal cuando permitimos que ocurran estas atrocidades, apunta Antonio.

Sempere, durante toda su explicación, nos introduce en una cruda realidad de la que no podemos permanecer impasibles. «Podéis imaginar que es el día a día de mi vida en mi tierra, Ceuta, una ciudad española en África. Nosotros no somos ajenos al dolor de esta gente y nos cuesta tener que mostrar al mundo lo que está ocurriendo en Ceuta», declara Antonio. Tiene cientos de historias que contar, porque él, está ahí, ayudando, haciendo de “papá” como algunos han decidido llamarle, acarreando con heridos al hombro, y colaborando en aquello que es urgente para la supervivencia de tantos seres humanos. Y él agradece a todas aquellas personas y entidades que trabajan con ellos, ayudándolos, dándoles apoyo emotivo, cuidándolos. Gracias a que existen y a que trabajan con ellos podemos estar aquí hoy denunciando esta vergüenza.

CAT

«A peu de Tanca»
La injustícia de viure a l’altre costat de la frontera

“30 segons és el que es tracta en preparar una foto de grup. 30 segons és el que es tracta en retornar al Marroc a la gent que ha aconseguit passar la tanca”. Amb aquesta frase, Antonio Sempere, fotoperiodista, col·laborador habitual de Pressenza, inicia la conferència que donarà motiu a explicar “A peu de Tanca”, l’exposició fotogràfica recentment inaugurada al Centre Cívic de Barcelona “El Pati Llimona” i que podrà veure’s fins al 15 de març.

L’exposició és un relat d’experiència que durant dos anys Sempere ha anat documentant. Les seves explicacions, que narren el context de cada imatge, són imprescindibles per conèixer el que succeeix, doncs reforcen el que està darrere d’elles i que per si soles no poden explicar tants anys d’injustícia sobre la vulneració dels drets humans enfront del fet migratori.

Una tanca de 8km separa el terreny que divideix la ciutat autònoma de Ceuta d’Espanya i la zona neutral que separa Espanya i el Marroc. Travessar aquesta tanca és el somni per tot el que es troba en zona no espanyola vivint en condicions de vida mínimes i sense cap possibilitat a futur. El somni converteix el terreny en una batalla diària, en una caça, en una frontera on les morts dels qui intenten travessar-la es converteixen en quelcom quotidià. És el preu que cal pagar per aconseguir una possible vida més possibilitaria que la que tenen.
L’exposició es divideix en tres fases organitzades cronològicament.

La primera part, narra la situació de la gent que arriba a la frontera sud del Marroc després del seu viatge, travessant diversos països africans. Aquí pensen que passar a Espanya serà fàcil, però no és així, la mateixa societat marroquina els rebutja i han de malviure i mendicar i la seva única sortida és creuar la tanca o sortir en pastera. No se sap que és pitjor si quedar atrapat sagnant sobre la tanca o morir en una pastera. El govern marroquí no fa gens per detenir a les xarxes de tràfic de les pasteres. Les dones són sotmeses a vexacions, violacions. És comú veure a mares amb nadons mulats fruit del forçament d’algun marroquí. Parlem de persones que volen venir a Europa perquè en els seus llocs d’origen els hem usurpat fins a la dignitat i consideren que aquí la seva vida serà millor. Tot i que Sempere apunta que, encara que ell no està d’acord amb aquesta creença, considera que la sortida hauria de ser legal per tots i poder moure’s amb el seu propi visat.

En l’explicació d’aquesta primera part, ens quedem atrapats amb el relat de Jasmina, on veiem la imatge innocent d’una nena que d’esquena gira el cap per mirar a la càmera. L’autor ens comenta que ara ja no està entre nosaltres. Va emmalaltir greument i mentre Sempere va tractar de buscar-li algunes medicines, la nena moria. Perquè Sempere, no només fa fotos, no és solament un cronista del que succeeix, sinó que Antonio s’implica en la tasca social que sigui menester per ajudar a les persones que es troben en aquesta zona de trànsit. No son anònims. De tots ens parla pel seu propi nom.

En la segona part, ens trobem amb el següent pas: afrontar el salt (que la premsa en diu “assalt”) de la tanca que separa el Marroc d’Espanya. Aquestes persones romanen 4 i 5 anys malvivint en el bosc al Marroc, alimentant-se de la caritat. El salt és la fiscalització d’un període sense tornada, alguns aconsegueixen saltar, però de vegades són retornats al Marroc. Altres vegades, quan políticament li convé pressionar a Europa, el Marroc permet una relaxació de la frontera i aconsegueixen entrar grups grans com els 800 que van entrar fa una setmana. Habitualment el Marroc exerceix de gendarme d’Europa ja que reprimeixen brutalment a aquells que intenten fer el salt, podem documentar alguns casos de morts com a resultat d’aquesta repressió. Aquesta és una situació invisible per als mitjans nacionals i internacionals. La policia espanyola utilitza uns mitjans desmesurats cap a les persones que intenten saltar la tanca que estan defallits i enganxats a les fulles de la concertina i els treuen amb grues i plens de ferides i fins a mutilacions.

Finalment, una vegada que salten arriben al CETI (Centres d’Estada Temporal d’Immigrants). Actualment hi ha unes 1.400 persones en el CETI de Ceuta, espai la cabuda del qual és per 500. Resulta molt difícil viure amb tant amuntegament. Alguna cosa fem malament quan permetem que ocorrin aquestes atrocitats, apunta Antonio.

Sempere, durant tota la seva explicació, ens introdueix en una crua realitat de la qual no podem romandre impassibles. «Podeu imaginar que és el dia a dia de la meva vida a la meva terra, Ceuta, una ciutat espanyola a Àfrica. Nosaltres no som aliens al dolor d’aquesta gent i ens costa haver de mostrar al món el que està succeint a Ceuta», declara Antonio. Té centenars d’històries que explicar, perquè ell està al peu del terreny, ajudant, fent de “papà” com alguns han decidit anomenar-li, carregant ferits a l’espatlla, i col·laborant en allò que és urgent per a la supervivència de tants éssers humans. I ell agraeix a totes aquelles persones i entitats que treballen amb ells, ajudant-los, donant-los suport emotiu, cuidant-los. Gràcies a que existeixen i al fet que treballen amb ells podem estar aquí avui denunciant aquesta vergonya.