L’economia també és Política (amb majúscula).

El Govern del President Kast sembla haver fet tot el que diuen els manuals de l’ortodòxia econòmica per reactivar l’economia. Va impulsar una megareforma que rebaixa gradualment l’impost de primera categoria del 27% al 23%, va reintegrar el sistema tributari, va eliminar les contribucions per al primer habitatge dels majors de 65 anys i va establir incentius per a les donacions i la repatriació de capitals.

Tanmateix, alguna cosa no està funcionant. La ciutadania no té confiança ni en el present ni en el futur.

L’atur va arribar al 9,5%, el seu nivell més alt des del 2021. En sis dels primers set mesos del 2026 l’IMACEC va registrar variacions interanuals negatives i entre gener i juliol l’activitat acumula una caiguda del 0,4%. Les estimacions ja situen el creixement del país per a aquest any per sota de l’1%.

Aleshores cal fer-se una pregunta incòmoda: si el Govern està fent precisament allò que, segons els seus economistes, hauria d’estimular la inversió i l’ocupació, ¿per què l’economia es debilita i augmenta l’atur?

Perquè l’economia no funciona només amb impostos, tipus d’interès, incentius i fulls de càlcul Excel. Funciona també, i molt, amb expectatives i confiança.

Keynes ho va comprendre fa gairebé un segle quan va parlar dels animal spirits. Quan un empresari decideix invertir no coneix el futur. Pot calcular costos, tipus d’interès, impostos i rendibilitats esperades, però finalment ha de prendre una decisió sobre una cosa que encara no existeix. Inverteix quan confia que demà serà millor que avui.

Aquest és precisament el punt que semblen oblidar els tecnòcrates: les expectatives sobre el futur són una variable econòmica.

I aquestes expectatives no es construeixen només des del Ministeri d’Hisenda. Es construeixen observant la política, la capacitat de governar, els acords que s’assoleixen, l’estabilitat de les regles i la possibilitat d’anticipar raonablement cap a on va el país.

El govern del President Kast va aprovar la reforma tributària per un o dos vots i va celebrar el resultat. Però governar no consisteix només a comptar vots. Consisteix a construir majories polítiques i socials capaces de projectar-se en el temps.

La reforma constitucional sobre seguretat impulsada pel Govern, que ha provocat el rebuig de l’oposició i dubtes dins del mateix oficialisme, transmet exactament el senyal contrari: incertesa respecte de les regles futures i de la capacitat de construir acords duradors.

I els qui prenen decisions empresarials observen tot això. Especialment les petites i mitjanes empreses i els emprenedors, on es concentra una part fonamental de l’ocupació privada.

No n’hi ha prou amb convèncer deu grans grups empresarials. Cal aconseguir que milers de petits i mitjans empresaris creguin que en el futur proper tindran clients, regles raonablement estables i un país governable.

Cap president pot ordenar aquestes decisions des de La Moneda. Cada empresari ha de respondre una pregunta molt senzilla: ¿confio prou en el que ve com per arriscar avui els meus diners?

I la resposta majoritària avui és no, fins i tot entre molts que poden tenir afinitat ideològica amb el Govern. D’una altra manera resulta difícil explicar per què, l’economia continua debilitant-se i l’atur augmentant.

Una de les fortaleses dels trenta anys de la Concertació va ser que Xile oferia una previsibilitat política raonable. Govern i oposició discrepaven profundament, però existia una mirada d’Estat, capacitat de construir acords i continuïtat institucional.

Aquell període no va ser reeixit només perquè hi hagués bons economistes a Hisenda o excel·lents tècnics al Banc Central. Hi va haver lideratges polítics capaços de conduir, negociar, cedir i convocar el país darrere de propòsits comuns. Van generar expectatives d’estabilitat i futur. L’estabilitat va generar confiança; la confiança, inversió; i la inversió, creixement i ocupació.

Aquí hi ha la diferència entre administrar i governar.

Els tecnòcrates poden dissenyar excel·lents instruments econòmics, però no poden substituir la Política. Es poden abaixar quatre punts l’impost de societats, oferir invariabilitat tributària i facilitar la repatriació de capitals. Però cap llei pot obligar un empresari a invertir ni un emprenedor a contractar.

Per invertir cal creure en el futur.

I la confiança en el futur no es decreta ni s’inclou com a article en una reforma tributària. Es construeix fent bona Política.