El sistema et converteix en un xiclet dolç i sucós, et mastega fins a treure’t tot, després t’escup.

Per: Germán Osmar González

El sistema expulsa. No integra, deixa fora. I el que descarta avui no és excedent, són persones. Expulsa gent de les seves cases, dels seus treballs, dels seus països. I als que no pot rebutjar, els tanca a dins. No és una fallada, és la seva manera de funcionar, és la seva mecànica quan es tanca mundialment.

Expulsa perquè no pot incloure. Arriba un punt en què el seu negoci ja no és obrir futur, és administrar escassetat. I administrar escassetat és dir cada dia que no n’hi ha per a tothom.

Expulsa en origen i es tanca en destí. És un doble moviment.

En origen expulsa. Un noi al Senegal mira la seva terra i veu que allà no hi ha futur. No perquè no hi hagi terra, ni aigua, ni ganes. No hi ha futur perquè el sistema li va treure el futur d’allà i se’l va endur a un altre lloc. Llavors se’n va. No se’n va perquè vol conèixer món. Se’n va perquè si es queda, es mor.

En destí es tanca. I aquí comença la segona part de la maniobra. El govern que no va poder donar feina al de dins, ni salut, ni universitat, necessita explicar per què no va poder. I no dirà “no vaig poder perquè administro un sistema que es tanca”. Dirà una altra cosa molt més útil: “no vaig poder perquè van venir els de fora i et van treure el que és teu”.

Gira el mirall. Al que expulsa el disfressa d’amenaça, utilitza la vella trampa de convertir la víctima en culpable.

Agafa l’expulsat pel sistema i el presenta com el perill que ve a treure’t el poc que et queda. El tipus que arriba amb el que porta posat, deshidratat, després de travessar mig Àfrica, és presentat com una amenaça per a l’europeu que té casa, obra social i estat. L’estudiant bolivià que estudia de nit després de treballar 12 hores és presentat com el que li treu el banc a la classe mitjana argentina.

És una imatge brutal si la mirem bé: el que no té res amenaçant el que té poc, perquè no mirem el que ho té tot.

Com ho justifica el sistema?

A l’Argentina, el govern ho explica així: cal cuidar els diners dels contribuents, perquè s’està formant estrangers que després tornen als seus països. No es tracta d’obligar a cobrar, diuen, sinó d’habilitar les universitats nacionals a partir del DNU 366/2025 perquè puguin cobrar als estrangers sense residència permanent per aconseguir una font pròpia de finançament.

És la traducció local de la frase: “no n’hi ha per a tothom.”

A Ceuta, el govern diu que cal posar ordre. Desenes de milers en dos dies, molts nedant, una ciutat col·lapsada. Llavors instal·la 500 metres de boies al mar, al dic de Tarajal. Per a què? Perquè hi hagi alguna cosa física que superar. Perquè el Tribunal Suprem li va dir: si arriben nedant, sense saltar res, no els pots retornar en calent. Has de donar-los advocat, intèrpret, papers. Però si poses una barrera i la superen, llavors sí que els pots rebutjar. Les boies no són perquè no s’ofeguin. Són perquè el rebuig sigui legal.

Això és l’anti-humanisme en acció. No és una ideologia de gent dolenta. És la manera d’operar d’un sistema tancat. Necessita un boc expiatori. Necessita que el dolor del resident no es converteixi en una pregunta contra el sistema, sinó en odi contra el nou veí.

Silo (1993) explica que quan el sistema es torna mundialment tancat i perd una direcció de canvi, queda sotmès a la lògica d’acumulació de poder i capital, cosa que deriva inevitablement en un desordre general.

Quan tot es va tancant, l’exterior sempre serà culpable. No perquè hagi fet res, sinó perquè és fora.

Per això avui es discuteix si cal cobrar-li la UBA a l’estranger a Buenos Aires i si cal posar ganivetes a la tanca de Ceuta. No són dues discussions diferents. És el mateix tancament actuant en dos llocs diferents.

I on es trenca això?

En els grisos. El gris no és la teoria. És aquella escena que passa cada dia i ningú filma.

El noi argentí que va renegar tota la tarda perquè no aconsegueix feina i a la nit passa els apunts al seu company peruà perquè s’ha quedat sense fotocòpies. El pescador que a la tarda repeteix que “ens envaeixen” i al matí, quan veu les barques precàries amb 50 o 60 persones enfonsant-se davant de Tarifa, agafa una corda i els salva.

Aquest acte no tanca. Obre. En un món que t’entrena per tancar, obrir és un acte revolucionari.

La Nació Humana Universal neix aquí, no en un congrés. Neix quan entens que l’estranger no ve a treure’t el teu futur. Ve a mostrar-te que a tu també te l’estan traient.

Perquè no hi ha dos sistemes. No n’hi ha un que expulsa senegalesos i un altre que cuida espanyols. N’hi ha un de sol que expulsa tothom, només que a alguns els expulsa del seu país i a d’altres els expulsa dins del seu propi país.

O entenem que el futur és per a tothom o no hi haurà futur per a ningú.

El migrant no és el problema. És el mirall que el sistema no vol que miris.