No van ser moments humanistes, però van perforar la seva època: sobirania compartida i desmilitarització ja van ser assajades.

Per: Germán Osmar González

Vivim un moment en què sembla natural que l’única manera d’organitzar-nos sigui competir per recursos escassos darrere de fronteres armades. El multilateralisme cruix: el Consell de Seguretat paralitzat pels vetos entre els EUA, la Xina i Rússia, guerres que es resolen al marge de tota norma com Ucraïna, Gaza i el Sudan, i una escalada de sancions, aranzels i rearmament que arriba fins a l’Atlàntic Sud i l’Antàrtida. Cap endins, aquesta fractura es tradueix en desestructuració i en la imposició quotidiana del campi qui pugui.

Davant d’aquest clima, el Nou Humanisme proposa rescatar experiències que avui dia ens acompanyen. No com a consigna inspiradora o aspiració new age, sinó com a fets polítics concrets que van aconseguir perforar aquesta lògica.

Des d’una perspectiva Siloista, s’observa que hi ha períodes en què una nova sensibilitat irromp i fa visible que una altra convivència és possible. L’Humanisme Universalista anomena aquests períodes “moment humanista”. I destaca, a més, que només es consoliden quan altres els reprenen i els aprofundeixen en llocs diferents, encomanant-se per reconeixement i no per imposició. Aquesta direcció no va cap a la uniformitat que imposa un centre per unificar mercats, sinó cap a l’invers: pobles que, sense renunciar a la seva diversitat, teixeixen cooperació i tendeixen a la convergència. Sens dubte la imatge que orienta aquest procés és la Nació Humana Universal.

Si seguim aquesta petjada, val la pena preguntar-se si poden llegir-se en aquest mateix trajecte històric dos fets del segle XX que van obrir una altra manera d’arribar a acords. Encara que no es tracta estrictament de moments humanistes, sí que podem prendre’ls com a indicadors d’anar en aquesta direcció.

El primer és el Tractat de Svalbard, signat a París el 1920. Reconeix a Noruega la sobirania sobre un arxipèlag que era terra de ningú, però amb dues condicions inèdites: desmilitarització total i dret igualitari per als 46 signants actuals a residir, treballar i explotar recursos.

El segon és el Tractat Antàrtic, signat a Washington el 1959. Reserva un continent sencer per a ús pacífic i científic, prohibeix bases militars i assajos d’armes, congela les reclamacions territorials i des de 1991 prohibeix la mineria. Avui el sostenen 58 països, 29 amb veu i vot.

És important aclarir-ho: aquests no són moments humanistes en el sentit estricte que li dona l’Humanisme Universalista, perquè no van sorgir des de la base social. Silo no els inclou entre els que esmenta del segle XX. Svalbard neix d’un problema miner i de la necessitat d’ordenar més de cent reclamacions. A la Conferència de Pau, amb Alemanya i Rússia excloses, a Anglaterra i als EUA els convenia lliurar-lo a un aliat neutre i inofensiu abans que deixar-lo com a base naval rival.

L’Antàrtida neix d’un càlcul similar de Guerra Freda. Després de l’èxit de cooperació científica de l’Any Geofísic Internacional de 1957, Eisenhower proposa congelar la disputa per la sobirania i desmilitaritzar el continent per evitar que es converteixi en camp de proves nuclears amb l’URSS.

Com dèiem, en no tractar-se de moments humanistes purs, justament per això importen. Ja que per resoldre problemes immediats van haver d’inventar formes que no existien: sobirania sense exclusió, un continent sense exèrcit, recursos compartits.

Ara bé, que aquestes fórmules hagin sobreviscut no vol dir que estiguin exemptes de tensions i que no tinguin les seves limitacions, per exemple: Svalbard tensionat per la disputa OTAN-Rússia i per la renda del seu mar, l’Antàrtida amb una governança elitista. Tanmateix, aquesta forma va sobreviure. Més de cent anys l’un, més de seixanta-cinc l’altre. Van travessar la Segona Guerra, la Guerra Freda i la unipolaritat.

Si des de dalt, fins i tot amb finalitats estratègiques, va ser possible acordar accions mundialitzants d’aquest tipus i sostenir-les en el temps, cal plantejar-se si no estem davant d’indicadors que assenyalen la possibilitat de la Nació Humana Universal.

Si bé no són models per copiar, podem prendre’ls com a intersticis per on veure el futur.