En una democràcia, la llibertat d’expressió protegeix fins i tot aquelles publicacions que generen controvèrsia, rebuig o burla. Un llibre pot ser elogiat, criticat o ignorat per la ciutadania, i cap autoritat hauria de censurar-lo pel seu contingut. Tanmateix, el debat canvia completament quan aquesta publicació ha estat finançada amb recursos de l’Estat. En aquell moment, la discussió deixa de ser política o literària per convertir-se en una qüestió de legalitat, responsabilitat i ús correcte dels fons públics.

La recent controvèrsia entorn del llibre digital Mi gallo es el chancho, escrit per Francisco “Pancho” de Piérola sobre Rafael López Aliaga i finançat per Renovación Popular amb recursos del Finançament Públic Directe, posa precisament en evidència aquest dilema. El problema no rau en l’existència del llibre ni en l’opinió que expressa, sinó a determinar si la utilització de diners provinents de l’erari nacional va respectar la finalitat establerta per la llei.

El Finançament Públic Directe no constitueix una subvenció de lliure disposició per als partits polítics. La Llei d’Organitzacions Polítiques i el Reglament de Finançament i Supervisió de Fons Partidaris de l’ONPE estableixen que aquests recursos s’han de destinar a l’enfortiment institucional, la formació política, la capacitació de militants, la investigació i la difusió de coneixements que contribueixin al sistema democràtic. En conseqüència, tota publicació finançada amb aquests recursos ha de demostrar que respon a aquests objectius i no a interessos estrictament propagandístics o de promoció personal.

Precisament per això, l’ONPE va observar aquesta despesa en considerar que l’obra no acreditaria de manera suficient una finalitat de formació política o investigació i, a més, va advertir qüestionaments respecte del procediment seguit per a la seva contractació, inclosa la manca de pluralitat en les cotitzacions de proveïdors. Aquestes observacions no constitueixen un judici sobre les idees contingudes en el llibre, sinó sobre la legalitat de l’ús de recursos públics i el compliment dels principis que regeixen l’administració del pressupost estatal.

Des del Dret Administratiu existeix un principi fonamental: tota despesa pública ha de respondre estrictament a la finalitat per a la qual va ser autoritzada. Aquest principi de finalitat constitueix una garantia davant l’ús arbitrari dels diners dels contribuents i obliga tota entitat o institució que administra fons estatals a demostrar que cada sol invertit compleix l’objectiu previst per la norma. Quan això no ocorre, correspon activar els mecanismes de fiscalització i determinar les responsabilitats administratives que corresponguin.

En aquest context, és important diferenciar dos conceptes que sovint es confonen. Una cosa és la llibertat de publicar una obra, dret plenament protegit per la Constitució; una altra de molt diferent és pretendre que aquesta publicació sigui finançada amb diners de l’Estat sense acreditar que compleix els requisits legals per fer-ho. L’eventual incompliment de la finalitat del finançament no implica la censura del llibre ni la seva retirada de circulació. El que correspon és avaluar la legalitat de la despesa i, si escau, disposar les mesures administratives previstes per l’ordenament jurídic, inclosa la devolució dels recursos indegudament utilitzats, sens perjudici de les altres responsabilitats que poguessin establir els òrgans competents.

Finalment, aquest cas deixa una reflexió que transcendeix qualsevol partit polític. La confiança ciutadana en les institucions també depèn de la manera com s’administren els recursos públics. Cada sol destinat a l’enfortiment de la democràcia ha de respondre a l’interès general i no a la promoció individual de dirigents polítics. Perquè el veritable debat mai no hauria d’haver estat si el llibre és bo o dolent; el veritable debat consisteix a determinar si els diners de tots els peruans es van utilitzar d’acord amb la llei. I quan es tracta de recursos públics, la transparència i la rendició de comptes deixen de ser una opció per convertir-se en una obligació jurídica i ètica.