Quan va començar el Mundial 2026, tothom comentava si seria el Mundial de Messi, el de Mbappé, el de Cristiano (finalment) o, fins i tot, el de Lamine Yamal. Molt curiós en un esport d’equip on juguen onze jugadors, però que per a gran part d’aficionats i fins i tot pels directius, és només una qüestió d’ajuntar cromos. Si fos així, el Real Madrid no s’hauria quedat en blanc dues temporades seguides.

A més, l’entorn no ajudava pas. Els Estats Units és el país de l’individualisme, i aquest individualisme ho redueix tot a una qüestió de noms més que de realitats futbolístiques.

Per això van sorprendre les declaracions de Lamine Yamal abans de la semifinal amb França:

“Francia es la que nos tiene que tener miedo. Ya los hemos eliminado. Sinceramente, creo que somos los dos mejores equipos del Mundial, pero no tenemos ningún miedo”.

Per a molts, aquestes declaracions en boca d’un adolescent, van semblar arrogància, fatxenderia, inconsciència… Hem arribat a escoltar “qui s’ha cregut aquest nen” (a sobre fill d’immigrants). Però el noi tenia raó, però no pel resultat de la semifinal, sinó perquè era un fet que en els darrers enfrontaments entre Espanya i França, aquesta darrera havia sortit escaldada, fins i tot en la final dels Jocs Olímpics de París, a casa. Lamine Yamal també trenca amb un mur invisible, aquell que fa que entrevistar a un jugador de futbol es redueixi a un conjunt de tòpics. Més enllà, a més, ens passem la vida demanant als altres que han d’estar convençuts de les coses que fan per assolir l’èxit, però quan algú mostra aquesta convicció, repeteixo, i ets jove, de pell fosca i fill de la migració, no toca.

La major part dels aficionats no pensava pas que la selecció espanyola arribés a guanyar el Mundial. No tenim aquesta creença íntima de superioritat que va en l’ADN de francesos, argentins o brasilers. A més, aquest cop hi ha hagut una complicació afegida: davant de la no convocatòria de jugadors del Real Madrid a la selecció (una conseqüència del fet que gairebé totes les seves alineacions només inclouen un o dos jugadors espanyols) ha estat habitual sentir en mitjans i xarxes socials frases com «aquesta selecció no em representa» i manifestar-se públicament en favor d’altres seleccions com Franca, Portugal o Anglaterra pel fet que algun jugador del club del qual ets seguidor hi juga. El fet que, en canvi, hi hagi 8 jugadors del FC Barcelona incideix en aquest posicionament, però el que deliciosament els porta al curtcircuit mental definitiu és el fet que el jugador mediàtic de referència sigui Lamine Yamal. Ja està tot dit.

Enfront de l’individualisme nord-americà els dos equips que han jugat la final han estat les seleccions que eren més equip, fruit del treball col.lectiu. Pel que fa a l’Argentina, Scaloni tenia un planter de jugadors convençuts que Messi era la seva gran arma futbolística i alhora espiritual. La imatge de veure’ls sortir pel túnel al camp a escalfar amb Messi al capdavant i la resta al darrere, seguint al cabdill, com si fossin Peaky Blinders, demostrava el rol capdavanter i fonamental de Messi. Només ell podia portar-los a l’èxit, amb una selecció físicament i futbolísticament pitjor que a l’anterior Mundial de Qatar. En canvi, Espanya era un equip amb lletres majúscules. Tàcticament de la Fuente va aconseguir una selecció tan treballada com un equip de club, solidària i convençuda del que havia de fer. Un tipus de joc que enllaçava amb el Mundial del 2010, però que, a més, tenia un origen clarament contracultural,
Johann Cruyff. Hi ha un magnífic vídeo on ell exposa els seus principis: “Si tú tienes el balón, el otro no puede marcar” o  “lo importante es el ritmo del balon” https://youtu.be/tpg_BbHMJ08?is=5a8GhWwBPK3VkwlW

Una idea que la selecció espanyola amb Luis Aragonés i del Bosque no van abandonar mai per a poder aprofitar les grans qualitats d’una generació de futbolistes transformant-la en pura i genuïna identitat futbolística. I aquesta manera de fer s’ha mantingut amb el temps, estenent-se també a la selecció femenina.

Davant de l’ego, nosaltres. De totes les grans individualitats l’única que ha estat al servei de l’equip com col.lectiu ha estat Lamine Yamal… Mbappé ha fet el mateix que feia al Real Madrid, però malgrat el seu èxit individual la seva selecció ha quedat quarta. Cristiano no ha convençut ni als seus propis companys d’equip que juguessin per a ell (imagineu per què?). Amb Messi ha estat el col.lectiu qui ha estat al seu servei amb bons resultats fins a la final.

El menysteniment general als jugadors de la selecció, incloent-hi a Rodri, pilota d’or, a qui, per cert, ara es rifen,  ha estat continu. Eren més baixos i no tan forts, potser sense tant nom, però van demostrar que per a jugar cm un equip a futbol cal treball, esforç i talent. Valors que no són precisament cools en el món en què vivim. En el fons la selecció espanyola és una aposta per una  altra forma de jugar, de veure i sentir  el futbol.

Fins ara hem parlat de futbol. Però aquest mundial ha anat més enllà. Donald Trump, a la darrera reunió de l’OTAN va llançar dures crítiques contra Espanya titllant-la de soci “horrible” i un “aliat terrible” i va ordenar tallar de forma immediata tota relació comercial i oficial amb el país. El seu mundial ha tingut finalment un protagonista: la selecció espanyola… un convidat una mica inesperat (els focs artificials blaus i blancs sorgint del sostre de l’estadi al final de la celebració semblaven fets per a una Argentina campiona). El bullying a la selecció iraniana, el rebuig a l’entrada als EUA de l’àrbitre somali, l’anul.lacio de la sanció per targeta vermella a un jugador nord-americà…,alerta, aquesta última no ha estat cap novetat i si no us ho creieu els més joves busqueu França-Kuwait del Mundial 82…, totes aquestes situacions ens confirmen en què els EUA, o almenys els seus governants, han perdut el sentit comú.

Aquest mundial, la meva dona em va regalar una samarreta de la selecció espanyola, la blanca. L’ha comprat al mercat ambulant i abans de començar la competició, per tant, a un preu accessible (el dissabte anterior a la final aquesta samarreta havia doblat el preu, com a mínim). Mai havia tingut una samarreta de la selecció espanyola. Em costava molt. He tingut algunes samarretes del meu equip però de seleccions només una rèplica de la del porter Lev Yashin amb les lletres CCCP al pit. Avui dia no em sembla tan mala idea dur una samarreta d’una selecció que porta a l’esquena noms com Lamine Yamal o Nico Williams.

Una conseqüència política més és que Pedro Sánchez sembla tenir una flor al cul immensa. Tot i que quan escric aquestes darreres ratlles,  milers d’immigrats han rebentat la frontera de Ceuta. Dos apunts molt ràpids:

  • Creu algú seriós que es pot coorganitzar el pròxim Mundial amb el Marroc?
  • El Rei del Marroc ha mogut fitxa amb el suport dels Estats Units  per a complicar-li la vida a Pedro Sànchez, Espanya i al conjunt de la Unió Europea. El Marroc no és més que una monarquia absoluta i el peó més fidel dels ianquis.