Hi ha decisions que cap dona voldria haver de prendre mai. Descobrir que el fetus no és viable, adonar-se que l’embaràs posa la seva pròpia vida en perill o quedar-se embarassada com a resultat d’una violació són experiències que cap societat hauria de trivialitzar. És precisament per aquest motiu que Xile va aprovar una llei que permet la interrupció de l’embaràs en aquestes tres circumstàncies excepcionals.

No va ser una decisió fàcil. Durant anys, el país va debatre la qüestió des de perspectives religioses, filosòfiques, legals i mèdiques profundament diferents. Finalment, la democràcia va fer el que ha de fer quan existeixen opinions contradictòries: va deliberar, va buscar un equilibri i va aprovar una llei que reconeix que, en circumstàncies extraordinàries, la decisió final recau en la dona.

És per això que el projecte de llei presentat pel diputat Cristián Urruticoechea, que pretén obligar les dones a escoltar els batecs del fetus abans d’exercir aquest dret, no és simplement un canvi de procediment. És un intent d’alterar, mitjançant una manipulació emocional deliberada, l’equilibri que la democràcia ja ha assolit.

Escoltar els batecs del cor no proporciona cap informació mèdica nova. No millora el consentiment informat. El seu objectiu és ben diferent: intentar influir emocionalment en una decisió que la pròpia llei reconeix com a legítima.

I en això rau el veritable problema.No és el batec del cor. És sexisme.

És la persistència d’una cultura que continua creient que les dones han de ser protegides per prendre decisions sobre els seus propis cossos. Assumeix que una dona adulta —plenament informada, amb el suport de professionals sanitaris i protegida per la llei— no és prou capaç de decidir sense que l’estat intervingui per orientar-la emocionalment cap a una acció concreta.

És sorprenent que aquestes iniciatives provin, un cop més, d’aquells que rarament defensen amb el mateix vigor projectes per reduir la bretxa salarial, facilitar la conciliació laboral i familiar per a les mares, reconèixer la càrrega desproporcionada de les tasques domèstiques o combatre la violència contra les dones. Semblaria que el cos femení continua sent un domini sobre el qual alguns creuen tenir l’autoritat moral per legislar, fins i tot en les circumstàncies més doloroses.

És fàcil parlar d’heroïsme quan l’embaràs mai no tindrà lloc en el propi cos. És fàcil exigir sacrificis quan les conseqüències físiques, psicològiques i socials sempre les assumirà una altra persona.

La democràcia existeix precisament per resoldre aquests conflictes: no per eliminar les diferències, sinó per permetre que persones amb conviccions diferents coexistin sota unes normes comunes. Això és el que va aconseguir la llei dels «tres supòsits».

Ningú no va ser obligat a renunciar a les seves conviccions. Aquells que consideren que l’avortament mai és moralment acceptable conserven el seu dret a actuar d’acord amb la seva consciència. Però tampoc poden utilitzar el poder de l’Estat per imposar aquesta convicció a aquells que, en les circumstàncies excepcionals previstes per llei, prenen una decisió diferent.

El deure de l’Estat és informar, donar suport i protegir. No manipular emocionalment la gent. No substituir la consciència de les persones. No tractar les dones com si fossin incapaces d’entendre la gravetat de la decisió a què s’enfronten.

Perquè el problema mai no va ser el batec del cor.

El veritable problema és que encara hi ha molts homes que creuen que les dones necessiten permís, tutela o correcció per exercir un dret que la democràcia ja ha reconegut.