Qui decideix les prioritats estratègiques de Xile? Els xilens o una potència estrangera?

La pregunta sembla òbvia, però ja no ho és quan Elbridge Colby, subsecretari de Defensa dels EUA, va instar els països llatinoamericans, durant la Conferència de Ministres de Defensa celebrada a Cusco, a augmentar la seva despesa militar fins al 3,5 per cent del PIB, en línia amb l’estàndard que actualment exigeix Washington als estats membres de l’OTAN.

Ho va fer mentre presentava l’anomenat «corol·lari Trump» a la Doctrina Monroe i advertia de la influència de poders «extrahemisfèrics», en una clara referència a la Xina.

No es tractava només d’una recomanació pressupostària. Era una declaració geopolítica.El missatge és clar: els Estats Units identifiquen les amenaces, defineixen qui són els seus adversaris i esperen que Amèrica Llatina destini una proporció creixent dels seus recursos per donar-los suport en aquesta estratègia.

Tota potència té dret a defensar els seus interessos nacionals. El que és inacceptable, però, és que intenti definir les prioritats estratègiques d’altres països.

Avui dia, Xile destina al voltant de l’1,5 per cent del seu Producte Interior Brut a defensa.

La proposta de Colby implica elevar aquesta xifra fins al 3,5 per cent, més que duplicar la despesa militar. Això suposaria destinar aproximadament set mil milions de dòlars addicionals cada any. Tota decisió pressupostària implica fer malabars. La pregunta és inevitable: què deixaríem de finançar per fer-ho possible? L’educació? La sanitat? Les infraestructures? La recerca? L’habitatge?

La política de defensa només ha de respondre a una pregunta: què necessita Xile per protegir-se? No pas què necessiten els Estats Units per enfrontar-se a la Xina. Mantenir unes forces armades modernes i professionals amb una capacitat dissuasiva és una obligació permanent de l’Estat. Una altra cosa ben diferent és unir-se a una cursa armamentística els objectius de la qual es van definir més enllà de les nostres fronteres.

La mateixa lògica s’aplica quan es proposa combatre el crim organitzat com si fos una guerra. Tractar els càrtels de la droga com a organitzacions terroristes i prioritzar respostes militars pot ser atractiu per a un públic espantat, però suposa un risc enorme per a l’estat de dret.

Els criminals s’han de perseguir, detenir, investigar i jutjar.

Quan l’estat substitueix la justícia per l’eliminació física dels delinqüents, també es perd informació vital: la informació necessària per desemmascarar les seves xarxes de finançament, les seves connexions amb les autoritats, els seus mecanismes de corrupció i la identitat dels qui els protegeixen. La mort d”El Niño Guerrero’ va deixar aquesta pregunta sense resposta. La força d’una democràcia no rau a decidir qui viu i qui mor, sinó a tenir institucions capaces de portar davant la justícia fins i tot els pitjors delinqüents.

També hem de rebutjar la idea que altres determinin amb quins països podem tenir relacions. Des del retorn a la democràcia, Xile ha construït una política exterior basada en l’autonomia, el respecte al dret internacional, el multilateralisme i la obertura al món. Aquesta estratègia ens ha permès mantenir relacions polítiques i comercials amb els Estats Units, la Xina, Europa, l’Àsia i Amèrica Llatina. Lluny de ser una debilitat, aquesta diversificació ha estat una de les nostres grans fortaleses.

El veritable debat no és triar entre Washington i Pequín. És decidir quin lloc vol ocupar Xile en el món emergent.

Mentre que algunes potències continuen organitzant el seu poder al voltant del petroli, la indústria militar i el control dels hidrocarburs, Xile té una oportunitat diferent. Tenim les condicions per convertir-nos en un ‘electroestat’: una nació capaç de transformar el seu enorme potencial en energia renovable, hidrogen verd, coure, liti, innovació i coneixement en desenvolupament, autonomia i prosperitat.

Aquest és el debat estratègic que realment importa.

Perquè la veritable sobirania no rau a alinear-nos amb una potència o una altra. Rau a mantenir la llibertat de decidir, per nosaltres mateixos, quin tipus de país volem construir i com protegir-lo.